La Sílvia Bel llegeix Medea, i és Medea. La seva veu té el contrapunt, l'eco de la Neus Borrell, que assumeix la veu del cor d'aquesta tragèdia d'Eurípides, i també és Medea, en una meravella que han construït, amb Raül Garrigasait, sota la batuta del premiat director teatral Josep Maria Mestres. Una peça d'orfebreria dins d'aquesta joieria que és el Festival d'arts contemporànies i pensament que organitza el segell editorial la Casa dels Clàssics, i que es va poder veure ahir a l'auditori del CCCB.

Cal que aquesta lectura sigui apresa de dalt a baixa perquè la Sílvia Bell la representi arreu. Una Medea com han fet Núria Espert o Emma Vilarasau, per citar-ne dues que em venen al cap, sense haver de fer una cerca a internet. Una Medea que expliqui com fan tantes altres propostes del Clàssics, el present amb una reflexió que ens ve de lluny. Sí que aquí hi ha també textos de la Dolors Miquel i de Perejaume, a més de la música i les melodies que ha pensat la Neus Borrell, i que cada una d'aquestes versions, la de l'Espert o la Vilarasau, tenien la seva singularitat, com la d'una pluja de sang que omplia l'escenari d'aquest últim cas.

La força, la cadència, el xiuxiueig, el desdoblament de Sílvia Bel és magnètic. Et transporta, et fa anar aquí i allà, amb una història explicada, una història repetida, la violència contra les dones, i la violència vicària. 

El desig, que és el lema del festival Clàssics d'aquest any, és en aquest cas desig de venjança contra Jàson a qui havia seguit deixant la seva terra. Medea, prototip de la bruixa, i que l'ajudarà a ell i els argonautes a protegir-se dels toros d'Hefest per aconseguir el velló d'or.

Més endavant, després de deu anys de matrimoni, Jàson la deixarà per la filla de Creont, Créusa, i Medea matarà els seus dos fills i la nova dona amb una corona i vestits enverinats, perquè no voldrà que quedi res de la seva estirp viu.

Tant de dolor, tant de mal narrat, tanta intenció. Això no ha desaparegut dels nostres dies. De fet, forma part de la humanitat, des que Eurípides en va fer tragèdia. 

Aquesta violència que governa les nostres relacions, aquesta tensió constant, aquesta agressivitat accelerada en el tracte quotidià, que normalitza la brutalitat. I a més amb les xarxes que ho amplifiquen. Justament ara la Generalitat i el govern espanyol han posat en marxa una eina per detectar i combatre aquests missatges que difonen a les xarxes socials. Una plataforma identificarà els discursos racistes, islamòfobs o que vagin contra les dones o contra el col·lectiu LGTBI. Un cop detectats, demanarà a les xarxes que els retirin. 

El dia abans la programació del Clàssics havia dut la Carlota Gurt a l'escenari, que fitxes en mà desplega la seva reflexió sobre la libido femenina. Contraposa els dos grans relats més estesis sobre el desig femení: el que presenta les dones com a insaciables, i el que el presenta gairebé com a inexistent. Carlota Gurt ho ha investigat a la seva manera, i n'ha editat el text: Una aniquilació fallida. Regira entre fragments d’autors clàssics, la Bíblia o el darwinisme, i vivències personals. Amb la seva força i sornegueria, ella ja fa que el seu monòleg es pugui veure arreu. És una altra Medea, però de la petita mort!

Dues propostes clàssiques i contemporànies que han de córrer amunt i avall. Programeu-les!