La necessitat de Salvador Illa de fer prosperar els decrets de pròrroga pressupostària (dimarts se n’hauria d’aprovar un nou paquet al Govern) ha obligat l’executiu a gestionar la seva situació de minoria, amb 42 dels 135 diputats del Parlament. Una realitat ben coneguda pels socialistes catalans, poc amics del dogmatisme ideològic, però que ha contrariat als que, en aquests primers mesos i enlluernats per alguns mitjans, per la complaença de l’establishment i per la debilitat de l’alternativa, havien volgut creure que els socialistes tot ho podien.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Qui ha fet més evident el seu disgust amb els acords de l’actual Govern és el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, ara líder patronal però durant una bona colla d’anys responsable dels assumptes econòmics de CiU a Madrid i, per tant, gens aliè als codis de la política. L’anàlisi d’Oriol March retrata bé la situació. Avui, la presentació de la "nota d'opinió" del Cercle d'Economia i d'un estudi empresarial de Foment serà una bona ocasió per prendre, de nou, la temperatura després del petit terratrèmol de dijous passat. 

A la gran patronal ja no li va agradar que Jaume Collboni, en una situació idèntica a la d’Illa, renunciés a la Copa Amèrica (que per ara no té on celebrar-se i espera que un milionari grec pagui perquè l'aculli Atenes), i els han enutjat els acords sobre la taxa turística o l’habitatge. Pateixen pel que pugui passar amb l’ampliació del Prat (malgrat que Illa trasllada que el seu compromís és innegociable) i Sánchez Llibre va parlar “d’atemptat contra la propietat privada" mentre denunciava una mena de tripartit ERC-Comuns-CUP per collar Illa. 

Pressionen perquè saben que no pocs dirigents del PSC, també al Govern, se sentirien més còmodes amb altres socis i acords. Però fan una lectura parcial. Sánchez Llibre i la resta de l’establishment no poden obviar que el que els va explicar el PSC quan era a l’oposició al Parlament i volia fer caure Colau (grans esdeveniments i infraestructures, col·laboració publicoprivada, mínima intervenció governamental…) i que van avalar només era possible amb dos axiomes: majoria absoluta del PSC o acords dels socialistes amb Junts. I no ha passat ni una cosa ni l’altra.

Per això -i perquè la realitat de les enquestes i la dels votants del PSC i dels seus fills és la que és- Lluïsa Moret ha de dir ara que s’ha d’acabar que l’habitatge sigui un negoci i que ha de ser un dret i, per tant, cal regular sense por. Els sectors econòmics que representa Foment tenen una bona entesa amb Junts a Madrid en forma d’ajuda mútua a través d’esmenes que van i venen. Això ha permès normalitzar-se, aquí i allà, als de Puigdemont, i a Sánchez Llibre, que llueix el títol d’interlocutor privilegiat amb Junts, reforçar-se davant el poder econòmic espanyol i moderar mesures del PSOE i Sumar, com ara l’impost a les energètiques. La pròxima parada pot ser el debat sobre la reducció de la jornada laboral, que dimarts validarà el Consell de Ministres.

El problema de la patronal i dels poders econòmics no és Illa o el PSC. Ho és que Junts, en l’intent de bastir una alternativa a Catalunya i de compensar el seu pactisme a Madrid, no vol acords rellevants amb l’actual Govern. Aquí no hi ha, com a la pista de joc espanyola, l’amnistia del líder i l’indult de Laura Borràs en joc, i una part del seu electorat no entendria acords que permetessin a Illa anar fent. Fins a nou avís, i si no és que ERC i els comuns accepten suïcidar-se políticament acceptant la geometria variable, Illa haurà de continuar pactant a la seva esquerra. Per més que això decebi a alguns despatxos que esperaven alguna cosa més que la “normalitat” de girar full del procés.

Avui no et perdis

• L'oficialitat del català: entre la discreció i una pròrroga de Junts a Sánchez que no és eterna; per Bernat Surroca.
• Entrevista a Javier Cercas: «Francesc era un home en lluita ferotge amb ell mateix»; per Pep Martí.
• Qui serà el nou Papa? Guia per entendre els equilibris d'una decisió transcendental; per Pep Martí.
• RAC1 bufa 25 espelmes: com una ràdio privada ha aconseguit ser líder a Catalunya?; per Víctor Rodrigo.
• Entrevista: Fades: «Veure cossos no binaris o trans encara incomoda»; per Guillem Maneja.

El passadís

Presidir un club com el Barça i estar inserit a les competicions espanyoles té contradiccions. Fins i tot per algú com Joan Laporta, més encara si no s’està en disposició de desairar a les altes institucions de l’Estat. Dissabte a Sevilla, hores abans de la final de Copa contra el Madrid, es va fer una foto que va passar força desapercebuda. Laporta i el president del Reial Madrid, Florentino Pérez, es van trobar, en un clima distès, amb Felip VI per regalar al rei sengles samarretes dels clubs que presideixen amb el seu nom en un gest de reconeixement. Amb l’arribada de Salvador Illa, la presidència de la Generalitat ha normalitzat després d'anys de tensions les relacions amb la corona espanyola, que mai s’ha retractat de les seves posicions durant el procés. El Barça també ho ha fet.

Vist i llegit

I més contradiccions. També en va tenir el papa Francesc, enterrat dissabte en un funeral amb moltes pistes. En un article a La Vanguardia, John Carlin, recordava la seva actitud poc combativa com a superior dels jesuïtes a l’Argentina durant la dictadura militar. De fet, el sant pare sempre va evitar entrar a fons en el debat de la memòria, molt present a l’Amèrica Llatina. Carlin recordava altres religiosos compromesos en la denúncia de règims dictatorials, com ara Desmond Tutu o Joan Pau II. Amb duresa es pregunta si “un sant pot ser un covard”. A l’article també afirma que el papa “d’esquerres” ha coincidit amb l’auge dels extremismes de dretes, fet pel qual relativitza l’impacte negatiu que podria tenir un gir conservador de l’Església catòlica. És de les poques crítiques que no provenen de la dreta i que ha rebut aquests dies Francesc, a qui acusa de “no alçar la veu” amb els militars argentins o ser complaent amb Putin o J.D.Vance. El podeu llegir aquí.   

El nom propi

Óscar Puente (Valladolid, 1968) no en calla ni una. És el ministre que més obertament confronta amb els seus opositors, sobretot a les xarxes. Transmet molta seguretat en ell mateix i determinació. Però a Catalunya està en fals. Segurament per això fa mesos que no apareix i el PSC tampoc sembla molt interessat en que aparegui per posar llenya al foc de Rodalies. Ho explica Tània Tapia en aquesta anàlisi. Les obres poden trigar i donar problemes, és clar. El que tindria més problemes per explicar el ministre és la mala atenció i informació als usuaris o que el 40% de les escales mecàniques i els ascensors de les estacions i un de cada quatre trens no funcionin. No sembla que sigui un suflé senzill d’abaixar.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]