Ens hem acostumat al fet que (fins i tot incomplint la Constitució) els governs ja ni tan sols presentin pressupostos si no tenen suports per aprovar-los. A diferència del que, per exemple, passa als Estats Units, on l'administració tanca i se suspenen projectes i pagaments fins i tot de sous públics, en l'àmbit espanyol i autonòmic els executius poden recórrer a la pròrroga i a suplements de crèdit per, amb limitacions, incrementar la despesa o modificar partides. Això és el que ha fet Salvador Illa aquest 2025 (el darrer pressupost català aprovat, gràcies als vots d'ERC, del PSC i dels Comuns, és de 2023) i també en els darrers anys Pedro Sánchez. Ell també funciona amb els comptes de l'any 2023, que va ser electoral, i abans ja havia fet diverses pròrrogues.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

De moment, l'un i l'altre ja van tard i no han presentat encara el projecte de pressupostos, que normalment hauria de veure la llum a finals de setembre o a principis d'octubre per ser enviat al Parlament i al Congrés i ser debatut pels grups parlamentaris per entrar en vigor l'1 de gener. Abans de presentar-los, els governs, però, volen assegurar-se els vots per evitar una rebolcada. I el fet és que, per ara, ni els uns ni els altres tenen garantits el suport dels socis. Els incompliments de Sánchez en assumptes com el finançament singular i la manca d'ambició que els Comuns atribueixen a Illa en temes com les polítiques regulatòries d'habitatge fan que el president de la Generalitat no tingui la majoria necessària. I el líder del PSOE té encara més problemes a Espanya: ha de complaure més socis, acumula incompliments -també amb Junts-, i necessita alinear partits que tenen interessos contraposats.

Illa diu que presentarà els pressupostos i confia a aprovar-los i Sánchez diu que també ho farà i que vol "suar la samarreta" en la negociació malgrat que ahir ja desdramatitzava el fet de no sortir-se'n. L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, també socialista i que també governa en minoria, recepciona aquests dies les peticions dels grups municipals disposats a negociar-los (ERC, Barcelona en Comú i Junts) i confia també a arribar a bon port.

He escrit diverses vegades que els vots, en política, ni es regalen ni es confisquen, que es negocien. Més encara en un context com l'actual, on les majories absolutes són cada cop més llunyanes i no sembla que hagin de tornar, com a mínim al Parlament o al Congrés. Si un govern no té majoria està obligat a cedir, a cedir molt i a ser molt hàbil i empàtic. I qui negocia ha de saber usar la seva posició de força, però no pot pretendre que l'altre deformi de forma absoluta el seu projecte polític per cedir a les peticions d'un o més socis minoritaris.

Els dirigents que, davant l'auge dels populismes i de l'antipolítica, parlen de política útil i de recuperar la confiança del ciutadà no ho poden fer usant aquests conceptes com a arma llancívola contra qui els regateja els vots. Ho han de fer des del compromís absolut amb el compliment de la seva obligació i allunyant les excuses. Els pressupostos són la principal eina política de qualsevol govern perquè marquen prioritats, ajuden a engegar projectes, i transmeten confiança al conjunt de la societat. No es pot dimitir de la seva aprovació ni aquesta pot ser innòcua. 

Avui no et perdis

• Pressupostos a tres bandes amb poques garanties d'èxit; per Bernat Surroca.
• Vaga general per Palestina: guia de mobilitzacions i serveis mínims; per Guillem Delso.
• Entrevista a Patricia Simón: «És impossible parlar d'acord de pau entre Israel i Hamàs, és una treva»; per Pep Martí i Vallverdú.
• Reggaeton és nominació? La crítica repetitiva d'«Operación Triunfo»; per Paula Rovira Moreno.
• Els verbs en català que (potser) dius malament i encara no ho saps; per Bernat Castanyer.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]