Patricia Simón (Estepona, Màlaga, 1983) és periodista i escriptora, i s’ha especialitzat en relacions internacionals des que, sent molt jove, una estada al Brasil mentre feia un Erasmus li va obrir els ulls a la realitat que vivien molts pobles. Ha realitzat reportatges i documentals centrats en la perspectiva de la dona i els drets humans. Ha col·laborat en nombrosos mitjans i ha viatjat pel món, sovint com a periodista freelance, recollint el testimoni de víctimes en molts conflictes. Acaba de publicar Narrar el abismo (Debate), una incursió en el món de les tenebres que són les guerres. 

Afirma que aquest llibre és un reconeixement del fracàs del periodista per no haver sabut estendre una cultura de pau. Però també una reivindicació del periodisme com a ofici humanista. 
Hauríem d’haver fet una feina més pedagògica per fer més robusta una cultura de drets humans i la legalitat internacional estigués més assentada en l’imaginari col·lectiu. També per entendre que la majoria de conflictes acaba en una taula de negociació i gràcies a la diplomàcia. En un moment en què s’estenen els discursos bel·licistes és evident que no ho hem sabut fer. Però davant aquesta cultura de la por, el periodisme té una funció vital que és reivindicar els pilars humanistes.

Assegura que, en molts casos, poder donar testimoni és essencial per les víctimes.
Sí. Els testimonis sovint són conscients que els espera la impunitat i confien que, si més no, sembren memòria amb la paraula. També necessiten trobar sentit al que no en té cap i això els éssers humans ho fan amb la narració.  

En moltes ocasions, diu que el periodisme també és donar el pèsam. 
Sí. Ho dic narrant l’estada a la casa dels pares d’Alaa, un jove mort d’un tret al cap en unes protestes a Bagdad el 2020. Quan estem en llocs on la mort ho omple tot, aquells amb qui parlem moltes vegades són els qui han sobreviscut i han perdut éssers estimats. El primer en aquests casos és dir-los que ho sentim. En aquestes situacions, el respecte ha de travessar el nostre ofici, com ho fem quan som als nostres països i anem a un tanatori. Recordo, per exemple, en el Donbàs, acompanyant en el cementiri moltes mares que havien perdut els fills al front. A vegades, fins i tot, evitant preguntes. El periodisme també és observar i explicar les escenes. 

Diu que, "narrant els fets, legitimem relats". Fins a quin punt no és simplement impossible fer un periodisme objectiu en un context com els fets de Gaza?
Ser objectiu és científicament impossible. El que sí que tenim són metodologies que s’atenen a formes d’avaluació universals. Per exemple, el consens sobre els drets humans reconeguts, que ens permet identificar uns delictes comesos. Sí que és important ser honestos i que el que estiguem explicant és el que estem veient.

Però sovint es fan afirmacions molt generals i abstractes. Com quan en el conflicte de l’Orient Mitjà es parla molt clarament de bons i dolents. Vostè parla obertament de genocidi per descriure el que ha fet Israel a la Franja. Però també es podria parlar de la voluntat de genocidi per part dels qui, en el bàndol palestí, parlen de fer fora els jueus de Terra Santa. 
El que hi ha provat és que hi ha unes persones que són victimàries i altres que són víctimes. Segons la legalitat internacional, la coordinació d’activitats conduïdes a destruir les infraestructures que fan possible la vida a determinats col·lectius o la destrucció total o parcial d’un poble és genocidi. I això ho hem vist en directe però, a més, hi ha ministres del govern Netanyahu que ho han explicitat. I per primer cop, els soldats han distribuït per les xarxes socials els seus propis delictes. També tenim els periodistes de Gaza difonen les imatges. Està molt documentat i hi ha un consens en les organitzacions internacionals que hem assistit a un genocidi. No és un posicionament en favor d’una de les parts sinó rigor en base al dret internacional. 

"Hem assistit a un genocidi. No és un posicionament en favor d'una part, sinó rigor en base al dret internacional"

Vostè parla de diversos genocidis en el llibre. Però a vegades fa la sensació que en el cas d’Israel i Palestina hi ha una càrrega molt ideològica per atribuir genocidi al govern israelià, quan en altres casos greus ni es planteja. Quan Hamàs parla de llançar els jueus al mar, no ha expressat voluntat genocida? No tem caure en maniqueismes?
Crec que, amb els atemptats del 7 d’octubre, hi ha hagut un consens en què es tractava de crims de guerra. Si ha trigat tant a haver una reacció occidental enfront la resposta israeliana és precisament perquè el suport majoritari en el conflicte estava envers Israel. No crec que caiguem en maniqueismes. Hamàs ha pogut tenir intenció genocida però no ha tingut la capacitat per executar-la, cosa que sí que ha tingut Israel. Crec que el que hi ha és una adhesió als termes jurídics. 

Per això aplico el terme genocidi en el cas de Darfur, al Sudan, un dels grans conflictes oblidats i on l’ONU ha qualificat el que fan els paramilitars amb suport rus és genocidi. O el que es va cometre a Guatemala contra el poble itxil durant la dictadura de Ríos Montt. No restringeixo el terme genocidi al cas de Gaza.  

Quina valoració fa de l’acord de pau signat aquest dilluns?
Hem de donar la benvinguda al retorn dels ostatges i de les seves restes, hem de donar suport a tota iniciativa que aturi el genocidi, però hem d’emprar els termes correctes i no podem parlar d’un acord de pau, sinó d’una treva en la qual s’estableixen punts que ja havia exigit Netanyahu en altres ocasions, en què no hi ha exigència de terminis per a la retirada de tropes de la franja. No hi ha cap referència a les responsabilitats per la mort de més de 60.000 persones. 

Un acord de pau hauria d’anar a les causes del conflicte, que és una ocupació il·legal, un sistema d’apartheid i la necessitat del dret d’autodeterminació del poble palestí. I a no ser governats per autoritats internacionals i personatges com Tony Blair, que va tenir un paper criminal en la invasió il·legal de l’Iraq. Per no parlar de la situació a Cisjordània. Mentre no es parli de les il·legalitats comeses per totes les parts, però sobretot de la potència ocupant, és impossible parlar d’un acord de pau. 

Els partits ultres de Ben Gvir i Smotrich han rebutjat el pla i sembla que Netanyahu s’ha vist forçat a acceptar-lo. Els grans guanyadors serien més Qatar i l’Aràbia Saudita que no pas Tel Aviv?
El gran guanyador és Donald Trump. El rei de l’escena és ell, que va obligar Netanyahu a fer aquella trucada a l’emir de Qatar, que tant li va costar. Pensem que l’enviat especial i el gendre de Trump es faran càrrec de la reconstrucció immobiliària d’un territori de 350 quilòmetres quadrats, amb un 80% d’un quart de milió de cases ha estat destruït. El gran beneficiari en termes econòmics i diplomàtics són els Estats Units. En termes de posar fi a la sagnia, en sortiran beneficiats els palestins i les famílies dels ostatges. No crec que Netenyahu aparegui com un perdedor d’aquest acord. Que no era l’acord que ell voldria? Pot ser. Perquè es menciona en l’acord la solució dels dos estats, però sense cap termini. I la resta d’il·legalitats comeses sistemàticament per Israel no apareixen.

A vegades, d’un mal acord s’arriba a una solució àmplia? Ho veu factible?
Crec que hi ha un element i és que el cost en termes reputacionals que ha tingut el suport incondicional dels Estats Units i Europa a Israel ha estat molt alt. Però si això es converteix en un veritable acord de pau serà en funció de si les societats civils continuen mobilitzant-se. Però no només als carrers sinó a través de les desinversions i les sancions. En tot cas, l’esperança no ve d’aquesta treva sinó del fet que mai hi ha hagut tanta consciència global sobre la situació d’enorme injustícia amb què sotmès el poble palestí des de fa dècades. 

Veu Netanyahu amb possibilitats encara de sobreviure políticament?
No ho sé perquè mai havia vist una persona capaç de deixar 20.000 orfes, atacar el Líban, Síria, Iraq, Iran, Iemen i Qatar per assegurar-se el futur, posant fins i tot en perill la supervivència d’Israel. Em preocupa més que la seva popularitat continua sent alta.  

De totes les Gazes on ha estat, quina és la més ignorada?
De les que més costa informar i està generant molta violència és la lluita que estan mantenint les comunitats indígenes contra les hidroelèctriques. És una pugna pel territori que causa moltes morts de defensors dels drets humans. Però quan parlem d’Amèrica del Sud o Amèrica central ens trobem amb un gran desinterès per part dels mitjans. 

"El conflicte del que més costa informar és la lluita de les comunitats indígenes contra les hidroelèctriques"

Ho vam veure en el cas d’una represa a Guatemala en què Florentino Pérez estava en l’accionariat, a la regió de Baja Varapaz. Només es va aconseguir aturar després d’informar moltes vegades citant Florentino Pérez. Quan ens dediquem a informar del patiment, en realitat no canviem res. Quan anem als llocs per recollir el testimoni contra la violència i la injustícia sempre s’ha de ser quins són els responsables.  

D’aquests conflictes entorn les hidroelèctriques, n’hi ha algun ara que estigui en un moment decisiu?
Sí, el d’Hidroituango, que explica la guerra de Colòmbia. És la presa més gran que s’hi ha construït, amb unes concessions per al projecte fetes per Álvaro Uribe quan governava la regió d’Antiòquia, abans de ser president. Tots els moviments fets pels paramilitars, quan se superposa el mapa de les grans massacres amb el mapa de les concessions de mineria, coincideixen perfectament. Hidroituango explica molt bé el que ha estat la guerra a Colòmbia. Molta gent de la zona, si els haguessin donat 4.000 dòlars, haguessin marxat. Però aquest capitalisme genocida o ecocida no dona res perquè seria una porta oberta perquè tothom demanés. 

Hi ha capital espanyol en aquest projecte?
En aquests moments no ho sé. 

I la Gaza que l’ha impactat més íntimament?
Totes les lluites liderades per les dones. En molts dels conflictes al món el que hi ha són dones que no volen ser animals de companyia. Quan tenia 22 anys i vaig conèixer aquestes situacions, em vaig adonar que ser dona en la majoria de llocs del món era posar-se en situació de risc. Tot el que ha estat recollir testimonis de dones en llocs de conflicte forma part de la meva forma de veure el món. 

Va arribar al periodisme de l’abisme des del feminisme?
Sempre vaig voler ser periodista, però per un fet molt circumstancial. Una professora em va dir que escrivia molt bé als 7 anys i que havia de ser periodista. Era la corresponsal d’Efe al meu poble i era la mestra de Religió.

De quin poble era?
D’Estepona. A veure! Vaig començar treballant als 18 anys a Canal Sur. Fèiem un programa on estrevistàvem artistes i escriptores, però malgrat que era de molta qualitat, a mi no m’omplia. Així que vaig decidir fer l’Erasmus de relacions internacionals, cosa que em va permetre viatjar al Brasil. Aleshores vaig saber perquè volia fer periodisme. Vaig conèixer un projecte en què joves adolescents lluitaven contra el treball esclau i van aconseguir que el primer govern de Lula convertís en prioritari eradicar el treball esclau. Acompanyant aquesta gent pel país explicant el seu projecte vaig decidir fer coses així però des del periodisme.

"En un abocador del Mali ple de banderes russes em van explicar que davant el fracàs de les tropes franceses, les milícies de Wagner acabarien amb la guerra. Vaig recordar aleshores que som narrativa"

Són dures les pàgines on explica el que va viure en un abocador del Mali, amb nois lluitant amb voltors per restes de menjar.   
Això passa amb tots els abocadors poblats. També ho vaig veure a Nicaragua. El que em va sorprendre més d’aquest abocador que diu, ocupat per desplaçats per la guerra del Mali, és que estava ple de banderes russes. Jo venia d’una cobertura a Ucraïna i vaig preguntar què hi feien aquelles banderes. Em va servir per recordar que som narratives. Per la persona que m’ho va explicar la idea, alimentada per la propaganda russa, era que davant el fracàs de les tropes europees i franceses en la lluita contra el jihadisme, l’arribada de les milícies de Wagner era la resposta que Gadafi no havia donat quan la intervenció de l’OTAN i que acabaria amb la guerra. Si Gadafi hagués acceptat l’ajuda de Rússia, les coses haurien anat diferent. Com sí que va fer Al-Assad a Síria contra l’Estat Islàmic. 

Tot i que, en realitat, a Síria l'Estat Islàmic havia estat derrotat per una coalició armada pels Estats Units, en especial amb els kurds. Però explico això perquè necessitem entendre quines són les interpretacions dominants en aquells llocs on estem. Les banderes russes per ells significaven l’esperança que algun dia es podria acabar aquella guerra.

Després d’haver vist tantes coses, ha vist més escenes de crueltat que no s’imaginava o gestos de bondat increïbles?
La gran lliçó per mi és que qualsevol ésser humà amb oportunitats i un entorn segur i amorós -i dic això i no em sembla per res cursi perquè té a veure amb tenir unes condicions dignes-, pot tenir vides en les que s’impliqui amb el que l’envolta i contribuir a un món millor. Mai hem tingut tants recursos i intel·ligència col·lectiva ni gent tan formada. He vist més bondat entesa com a cooperació per la supervivència. Sols no sobreviurem.