Pels qui relacionen Fades, o sigui, en Ferran Pi (2001, Palma), l’Àngel Exojo (2001, Santa Eulàlia de Ronçana) i en Vicenç Calafell (2001, Esporles), amb l’ésser mitològic i fantàstic que es representa sota la figura d’una dona dotada amb poders sobrenaturals, van ben equivocats. La proposta que presenten en escena va molt més enllà. “En anglès s'utilitza fairies (fades) com eufemisme de faggot (maricón), per això creiem que és bo pensar que en català també pugui passar. Apostem per la reapropiació dels termes despectius per fer-los nostres i relacionar-los amb el col·lectiu”. Després de conèixer-se durant el grau en filologia catalana a principis del 2022, van decidir posar en comú les inquietuds i creativitats que volien explorar i, amb la música, han trobat aquest canal. L’Àngel es defineix com la peça més teatral i escènica, en Vicenç té més present la part estètica i de moda i en Ferran, vetlla més el vessant musical.

Amigues i autotune (autoeditat, 2023) i Metallix (Satélite K, 2024) són els dos àlbums que han publicat i, justament aquest divendres, acaben d’estrenar nou single amb l’artista i activista pels drets del col·lectiu LGTBIQ+, Samantha Hudson, titulat: Artificial remix. Fins fa qüestió de mesos s’autogestionaven, però ara ja disposen d’una desena de persones que els sostenen al darrere. Amb una conversa que té lloc a les instal·lacions de Satélite K, la discogràfica que els representa, aprofitem per conèixer millor els tres membres de Fades, saber quins ideals persegueixen, què els inquieta i conèixer la via artística per la qual aposten per tal de crear els espais segurs que defensen, lliures d’agressions i discriminacions apostant sempre per l’autenticitat i la llibertat de les persones.

D’entrada, un fet que els caracteritza és el seu estilisme. Per què és important? 
Al principi teníem molt de compromís i per una entrevista a una petita ràdio local de Mallorca ens posàvem uns looks increïbles perquè sortissin fotos, ser visibles a les xarxes i crear impressió. Manifestàvem popstar, malgrat que nosaltres mateixos no ho sabéssim. (Riuen). Ara potser no tant, però si anem a una entrega de premis, a qualsevol gala o a la Fashion Week, mostrarem el nostre compromís artístic. Intentem concentrar-ho tot en un mateix dia, però al final diem; "Caris em sap greu, però ens posem xandall? No puc més, estic cansadíssima!". (Riuen). Creiem molt amb l'artista que és 100% performàtic, amb l'artista mocatriz que pot fer de model, actriu, cantant i que ho és tot. Mai direm que som cantants perquè sentim que som performances, artistes que engloben més disciplines.

"No només es pot fer una reforma artística a través d'un missatge, sinó també a través d'una renovació estilística"

No només es pot fer una reforma artística a través d'un missatge -que també és molt important i som bastant explícites-, sinó també a través d'una renovació estilística. Hi apostem molt; canvi de gènere musical, de perform a activitats, la manera en què s'entén un escenari o com presentar-nos a les entrevistes. És portar-ho a la teva realitat i, també, una manera de manifestar un missatge polític. Veure a tres persones que ens categoritzen com a masculines o com a gènere masculí, i que no sigui del tot així... Ho fem a través de l'estètica, de les cançons i de les lletres. Si consumeixes ‘Fades’ no només consumeixes un discurs o una música, consumeixes una estètica relacionada amb la resta. És un altre canal per transmetre el nostre missatge. ‘Fades’ són també els nostres cossos. La iconografia i la marca som nostres mateixes. Als concerts la gent imita la nostra estètica, i això és molt bonic. 

Prefereixen que els tracti en femení?
Sincerament, com vulguis, ens és igual.

Tan sols pel fet de crear aquests espais on la gent pugui sentir-se lliure i còmode, els farà estar orgullosos…
Justament són els que volíem i que no teníem. Alguns seguidors ens han dit; “M’he comprat aquesta minifalda per venir als vostres concerts, mai l'havia portat”. Que bé que hàgim creat aquests espais on puguis dur una minifalda i et sentis a gust o et puguis maquillar sense vergonya. Això és el que volem! Sentim una connexió molt forta amb el públic i es crea un sentiment de comunitat. El nostre fan és un col•lectiu, un exèrcit de fades. 

Parlant de col·lectius, senten que formen part d’aquest o no els agrada estancar-se i etiquetar-se?
De manera intrínseca, la nostra identitat política és inevitable que es relacioni amb el col•lectiu. En el moment que tothom et categoritza com a tal, és impossible que no t’autodenominis així. En aquest, hi hem trobat sempre un espai de confort, malgrat que el col•lectiu tampoc és homogeni i també està travessat per moltes variants com la llengua, la cultura o l’aspecte físic. Hi ha un col·lectiu que encara està molt vinculat a Madrid, l'orgullo español, on no ens sentim massa representats. Una part del col·lectiu també ha rebut gordofòbia, d'altres catalanofòbia i també molts comentaris en contra de la racialització. 

"Hem rebut mirades de rebuig per cantar en català"

És un col·lectiu que encara té capes i que segueix tenint jerarquies. Per resumir-ho, podríem dir que tot és interseccional. Les persones del col·lectiu no som éssers de llum, i nosaltres intentem fer un espai segur concret. No és el mateix ser una persona del col·lectiu amb el marc i la identitat espanyola monolingüe, que una persona catalana que té una consciència i vol reivindicar la llengua i la seva cultura minoritzada, on no tothom ens recolza. La Terremoto de Alcorcón és la primera i l'estimem, però hi ha molta gent que ens ha rebutjat. Hem rebut mirades de rebuig per cantar en català. 

Pesen més les males experiències que les bones?
Sovint pesen, però de bones també en rebem i ens emocionen moltíssim. Hi ha hagut gent que ens ha dit que han après català amb la nostra música. Si defensem els països catalans, no és només com a comunitat lingüística, sinó també com a projecte de llarga durada. Creiem que uns països catalans són possibles, però amb uns països catalans queers que tinguin en compte la transaccionalitat. Rebutgem tots els discursos de l'extrema dreta que no ens apel·len. Si creiem en això és perquè la nostra via la veiem possible. I si la llengua catalana fos la llengua del col·lectiu per excel·lència? Que una persona trans de Madrid vingui aquí, que se senti acollida i amb ganes de trobar-se a una llengua que pot ser la seva, la del seu col·lectiu, com quan per exemple te'n vas a fer música a Itàlia, amb aquesta via d'Italo Disco que es va posar de moda i, de manera inconscient, sents la necessitat de parlar en l'italià. Ana Mena n’és un exemple claríssim. Al final tens la necessitat de parlar en italià perquè estàs apel·lant aquells gèneres i t'hi sents inclòs. Per tant, per què no podem fer això a través d'un projecte musical nostre i esdevenir uns referents pel que fa a la llengua catalana?

Aquest seria el seu màxim?
El nostre màxim és fer una gira internacional en català. Parlar per Corea i cantar en català. Realment va ser una cosa molt inconscient, però analitzant-ho des del començament, vam tenir un llenguatge que és el pop, que representa el llenguatge queer per excel·lència. Estem fent llenguatge pop en català i, per això no té fronteres. Ens escolten de Filipines, França i Amèrica perquè és pop i punt, s'entén. No cal entendre la llengua, només has d'entendre que allò és pop. Si no fos en català i queer no seríem Fades, el nostre projecte no tindria sentit. Si féssim alguna cosa en un altre idioma seria molt performàtic, però, òbviament tindria aquest prisma polític i una intenció. Mai faríem un canvi de llengua per inèrcia, no és el següent pas ni cap objectiu. 

"Si no és queer i no és en català, el projecte de Fades no té sentit"

Tenim Madrid com a objectiu de la mateixa manera que tenim qualsevol altra capital, perquè creiem que és possible. Si vens a un concert de Fades a Madrid, em sap greu, però parlarem en català. Si no t'agrada, mon cheri com serà! (Riuen). Manel n’és un exemple claríssim, Antonia Font o Júlia Colom també han fet gires arreu del món mantenint sempre el català. Aquells qui es passen al castellà és per complexitat, per inseguretat o per autoodi. També per pressions discogràfiques o externes. 

Plantegen un canvi de gènere musical. Què volen dir amb això, exactament?
La indústria catalana estava una mica estancada i, després, va tenir una renovació estètica amb tota l'onada que anomenàvem "La banda del pati". Hi estàvem molt d'acord, era una música urbana que el públic jove dels països catalans demanava. I aquí apareixem nosaltres proposant una renovació estètica a través de la música electrònica. Bevem moltíssim de PC Music o de l'hyperpop. Amb Metallix sí que teníem aquesta estètica molt marcada, però en cada disc ens proposem una estètica diferent.

Amb Metallix vam jugar a fer combinacions impossibles. Moltes cançons no sabríem com categoritzar-les dins un gènere en concret. Als Premis Enderrock, aquest any ha estat urbà, però podria ser pop o electrònica si n'hi hagués. Un exemple seria Bombó de licor, que mescla un city pop amb una electrònica alemanya happy hardcore, o Minifalda, que ajunta un funk amb un cant pseudoreligiós. Quan volíem demostrar que el gènere performàtic, masculí i femení es podia barrejar i es podien crear combinacions impossibles, també ho vam proposar fer a través dels gèneres musicals. D’aquí la idea de fer Metallix amb aquestes combinacions impossibles.

Quines inquietuds tenen i volen mostrar als escenaris?
El sexe com a sexualitat, per exemple. Per què no em puc lluir de manera desacomplexada i amb confiança a l’escenari, sense sexualitzar-me en un sentit capitalista? És una necessitat que es crea per incomodar, perquè veure cossos no binaris o trans encara incòmoda. Per això tenim la necessitat de sexualitzar-nos o d'exhibir-nos. El fet de posar-me una faldilla fa que m'empoderi perquè faig de la sexualitat -de la qual sentia una cosa aliena que no en podia gaudir perquè em cohibia-, prengui un nou sentit i en pugui gaudir ballant a l’escenari. Mai ens hem sentit tan bé amb els nostres cossos ni amb com els presentem. Una segona inquietud, seria esdevenir els referents que no vam tenir i crear llibertat en aquests espais que es donen als concerts. De petites, teníem de fons de pantalla en Troye Sivan i ara una persona queer de 12 anys de Mallorca ens hi té a nosaltres. No és un referent que has anat a cercar a Austràlia, el tens a dos carrers de casa. 

"De petites, teníem de fons de pantalla en Troye Sivan i ara una persona queer de 12 anys de Mallorca ens hi té a nosaltres"

I una tercera inquietud és el moment de glamouritzar i iconitzar la cultura catalana. Volem que hi hagi premsa i polèmiques, per això si anem a uns premis Enderrock portem uns estilismes que creïn rebombori. Les cultures hegemòniques estan dotades de tant privilegi, que fins i tot poden permetre's tenir compromís estètic a les gales. La cultura catalana fins ara no podia, però estem en un moment que podem fer-ho. La gent ha de tenir un compromís estètic i de discurs si va a una gala d’uns premis. No pot ser que et presentis amb una camisa hawaiana del 2014 o que no t'hagis afaitat. Igual que amb el discurs. No pots sortir i només dir “moltes gràcies”, fora que sigui un acte performàtic. Si ens doneu un micro crearem un moment, farem un statement cultural perquè no hi ha una altra opció.

Fer ús de l’altaveu que disposen. Ho diuen per algú en concret?
El panorama musical català ha estat molt hegemònic i durant molt de temps, ha estat molt dominat per la presència masculina d'una manera descuidada. Venien del rock, de l'indie... No pot ser que el 2010 l'única dona que hi hagués fos la Roser dels Catarres i Roba estesa que estaven marginades. Eren les úniques i és vergonyós, no ens ho podem creure! Quan mostres una preocupació per l'estètica, la gent et mira malament. No en el sentit de “ai, quin fàstic, una persona queer”, sinó en el sentit de; “per què vas tan mudada?” Si són els Enderrock, la cosa és per què tu no vas mudada? Deixa aquest autoodi i vesteix-te amb la teva identitat i amb la teva indústria, porta-ho amb orgull. 

Això pot xocar amb el que diuen quan als seus concerts creen espais perquè tothom pugui vestir i arreglar-se com vulgui, no?
Es tracta de tenir un compromís artístic, de tenir una direcció clara. Si vols venir sense afaitar o vols fer un discurs de "moltes gràcies" com va passar i va ser dels moments més memorables de la gala, un fet còmic, malgrat que no hi hagués discurs era performatiu, i ho podem arribar a veure. El que no pot ser és que estiguis allà de rebot, et donin un premi i només surtis a donar les gràcies. L'únic que demanem és un compromís i veure com la indústria no te la sua. Hem coincidit amb certs artistes que veneràvem i després de conèixer-los ens han decebut. Si tens una càmera o un micro, has de ser conscient que això ho veurà molta gent. A la indústria espanyola cada artista necessita el seu estilista, director creatiu, productor… Per què a la indústria catalana això no passa? Perquè és hegemònica. Pots fer la darrera merda que si ja has fet quatre coses que han funcionat, la gent s'ho menja amb patates. Això no pot ser. I per què aquí no passa? Perquè és autoodi. És pensar que la cultura catalana no és suficient per a tenir tots aquests equips al darrere, que no s'ho mereix. Revisem-nos-ho. 

"Volem que els homes estiguin tan compromesos com ho ha estat tota la indústria femenina i dissident"

Pots anar sense afaitar i ben lleig, però justifica la resposta. No vinguis amb unes vans, amb un xandall i amb una samarreta bruta perquè em sap greu i és una falta de respecte. Quan diem això, volem dir: pensa't deu minuts abans de rebre un premi què et posaràs. No agafis el primer que trobis i que te  la bufi, perquè al final això també ve d'un patriarcat on els homes no se'ls ha demanat mai res. Estem convençuts que, tornant als Enderrock, qualsevol subjecte femení va pensar durant dies que duria, perquè la feminitat està completament atacada. Volem que ells també siguin tan compromesos com ho ha estat tota la indústria femenina i dissident. I no xerrem de discursos de capital, ni econòmic. No has de dur roba cara, ens és completament igual. Si guanyes diners, crea indústria que aposti per l'estilisme. Donem feina a tots els estilistes catalans.

Justament el seu, és un sector molt precaritzat. Poden viure de la música?
No, mama, tant de bo! (Riuen). És un món que enlluerna moltíssim i on tothom es pensa que vivim tan tranquil·les, però és mentida. És una feina de 24 hores. Amb els preus dels bolos sembla que tinguem uns catxés altíssims, però després comences a restar; un tros per la discogràfica, pel management, pel tècnic de so, el tècnic de llum, l'escenografia i, després, divideix-ho entre quatre. La quarta fada és el pot comú que necessitem per reinvertir i no posar-hi diners nosaltres. Mai hem arribat a cobrar el sou mínim. Esperem l'any vinent poder sortir contentes a fer cada bolo i no pensar en tot això. També és cert que nosaltres no hem fet mai res pels diners, ni de conya, però ara que estem més consolidats i seguim vivint una situació tan precària, penses; què he de fer? He de ser la Mushka per poder viure? Què s'espera de nosaltres per tenir un sou decent? 

L'any vinent, tot el nostre entorn seran arquitectes, infermers, professors, etc. i nosaltres farem un disc a veure si ens va bé. És divertit, però també molt entregat, sobretot quan els tres ho volem tocar tot. Durant mesos, cada dia hem estat fent alguna cosa sense cobrar ni un euro. Ho fem amb molta il·lusió i sabem d'on venim, d'un espai de reivindicació. Anem als aquelarres catalanistes, hem tocat al pàrquing de la UAB i va ser un concertàs increïble! Sabem d'on venim i no volem deixar d'actuar aquí, ens encanta, però clar, hi ha l'altre vessant capitalista, òbviament. Ara tenim una estructura tècnica on ja no ens podem permetre certs concerts perquè aniríem a perdre molta pasta.

Em consta que a finals de maig publicaran nou àlbum. Què hi trobarem?
És com un EP amb 7 cançons en total -quatre cançons noves i tres remixes- que tindrà per nom Metallix after party. Cada remix serà una col·laboració amb un artista diferent i són una sèrie d'artistes espanyols que sempre han cantat en castellà, però que en el nostre disc cantaran en català. De moment ja es pot escoltar Artificial remix amb la Samantha Hudson que canta en català per primera vegada. És un referent de tota la dissidència a l'estat espanyol que ha fet una feina de desestigmatització increïble. Ella i la resta de col·laboracions han fet renovacions estilístiques més enllà de tenir els seus propis missatges, i per això ens interessen. Estem creant un espai cultural i social on la gent es pot començar a explorar i a incloure per fer música en català o, com a mínim, normalitzar que hi hagi música en català per tot arreu. Que la Samantha canti en català vol dir que l’escoltaran a tot l'estat espanyol; toma, bomba! I el que més ens agrada és que li és absolutament igual. Ella va apostar pel projecte fins i tot com un repte, reafirmant les nostres decisions artístiques. Cada vegada que sortíem de fer aquestes col·laboracions, sortíem plorant de l’emoció.