Míriam Iscla (1966, Pineda de Mar) ha tocat totes les tecles en el món de la interpretació. Enfocada sobretot al teatre i a la televisió, el seu punt d’inflexió el situa 17 anys enrere, en el moment en què va decidir abandonar la companyia T de Teatre que va fundar en sortir de l’Institut, juntament amb les seves companyes que hi segueixen vinculades. “Justament ara fa també 17 anys que ho vaig deixar, i això va implicar de passar a tenir una companyia al darrere i, per tant, disposar d’una certa estabilitat, a ser freelance”. De la decisió no se'n penedeix, afirma, “malgrat que aleshores tenia 40 anys i escaig i venia d’una forma de treball on tothom et vincula i que et porta a pensar que ningú et trucarà, cosa que, per sort, no va ser el cas”.

D’aquells anys que va treballar a la companyia en va sorgir la sitcom de Jet lag, un altre dels punts d’inflexió de la seva trajectòria on Iscla interpretava el personatge de la veïna vídua anomenada Diana. La sèrie va estar en antena 6 temporades amb un èxit absolut i Iscla, en va acabar sent guionista, coordinadora de guió i, temps més tard, dirigint algun capítol. Tot i que la seva carrera en uns inicis anaven enfocats al món de la medicina, del camí que va escollir no en renega, i en aquesta conversa que té lloc en un pati interior del barri de Gràcia de Barcelona, en repassem la trajectòria, els papers que més l’han marcat, el moment actual que viu centrada amb Lapònia que podem veure al Condal fins a l’11 de maig i amb els nous papers i personatges que indega per tal que algun dia puguin arribar a ser representats a escena.

Comença abandonant a mitja carrera els estudis de medicina i, després, deixa una companyia de teatre que funcionava per llençar-se al món del freelance. És vostè d’arriscar-se?
Es veu que sí, no? (Riu). Quan era jove vaig tenir la necessitat de provar-ho, eren dues coses que volia fer, anava per cardiòloga, tot i que ara crec que hauria estat metge de família. La meva mare era infermera, però també feia teatre amateur. Em van posar les dues cartes allà i els agraeixo el cuquet, el recolzament i el ser-hi sempre. El meu pare va fundar una escola de teatre a Pineda de Mar quan jo tenia 13 anys que es deia Tespis. En vaig ser la primera alumna i, avui dia, l'escola és coneguda com escola Artur Iscla, un referent i un lloc on molts joves hi van a aprendre teatre, el treball en equip i l'ofici. El meu pare i la meva mare em van animar a fer el que em feia feliç, amb pors i inseguretats segurament, però aquí estic.

Així que de les dues coses que volia fer aleshores, vaig provar la que per inèrcia en aquell moment era la que tenia més lògica, però la carrera de medicina la vaig deixar a tercer, quan ja estava fent teatre amateur. Vaig fer les proves de l'Institut del Teatre amb un monòleg absolutament dramàtic, hi vaig entrar i encara vaig fer dues assignatures de tercer de medicina que em vaig treure. Després d’haver-ho provat vaig dir d’acord, soc feliç fent això, una altra cosa és que me'n surti, però bé, no em puc queixar.

Què és justament el que la fa més feliç del seu ofici?
Quan més feliç soc i més bé m’ho passo és assajant. Durant la recerca és quan busques com és i com es crea el personatge. Aquest moment m'apassiona, és un repte perquè cada vegada busques una manera diferent de fer-los. Això també té un al·licient molt gran perquè no només comences quan assages, sinó abans, quan tens el text i el comences a treballar i a imaginar. Després hi ha una altra part que m'encanta que és fer la funció en públic. El repte està a mantenir viva una feina que aparentment està acotada, però dins la qual sempre hi ha un joc complex que has de lluitar per mantenir, perquè allò sigui fresc cada dia. I per mantenir viu aquest joc, existeix un rigor molt gran a l'hora de preparar-te per fer la funció. Existeix un nivell de concentració molt bèstia, sense perdre una incentivació amb el joc, amb el fet d'estar fresca i oberta a qualsevol cosa que pugui passar.

"El sentit del teatre és que la gent vingui, gaudeixi, s'emocioni, pensi, s’entretingui o que li generi una modificació o reacció per molt petita que sigui"

Hi ha gent que és molt estricta, que no surt del guió, en canvi per altres és com un joc de cartes. Amb l'Emma Vilarasau quan fèiem Barcelona teníem una escena on a cada funció teníem motius amagats diferents i era molt divertit, perquè ningú des de fora es podia imaginar que aquella escena fos diferent. Nosaltres assagem, però inevitablement fent funcions anem creixent i anem trobant noves coses que als assajos no havien sortit i que surten de cop i volta en una funció. Existeix un punt lúdic amb això que m'agrada moltíssim. Ara bé, l'al·licient més gran és quan ve la gent i comparteixes una feina amb un públic que si no, no té sentit fer. El sentit de fer teatre és que la gent vingui a veure-ho, que ho gaudeixi, s'emocioni, pensi, s’entretingui o que li generi una modificació o reacció per petita que sigui.

Ara la trobem fent Lapònia al Condal, enfrontant la veritat i la mentida a partir de la gran fal·làcia del Pare Noel per Nadal…
Veritat o mentida; màgia o no màgia? (Riu). Aquesta funció té una cosa molt bonica i és que tots els personatges tenen raó, tots empatitzem amb tots. I després juguem amb una cosa molt interessant que és la vampirització de la il·lusió. Quan som adults mantenim la il·lusió del tió, dels reis i del Pare Noel, perquè veure la il·lusió que els fa a les criatures et retroalimenta la il·lusió que tu ja no tens. A la funció li dic a la meva germana; “quan tu no sabies qui eren els reis i jo si, jo decidia què era el que et faria feliç, i jo era feliç si tu eres feliç”. Per tant, hi ha una cosa aquí on tots ens hi reconeixem, i això passa amb tots els personatges. Quan la veritat et toca de ple fa mal. Si vols decidir tu si cal dir-la o no, no és un tòtem la veritat. I no és només el tema de la veritat o no o del Pare Noel, que al final és una excusa per parlar de molts temes que van sortint. És una funció que mentre passa vas rient, però hi ha tema de conversa per a després. No només és una comèdia per passar l'estona.

La seva feina ha estat premiada i reconeguda en nombroses ocasions -la darrera fa qüestió de dues setmanes amb el Biznaga de plata al Festival de Málaga-. Quin reconeixement li ha fet més il·lusió i quin significat té que premin la teva feina?
El que més il·lusió em va fer és el Premi Margarida Xirgu perquè és un premi que no és competitiu. Sovint es tendeix a comparar funcions i interpretacions molt diferents, i no hi ha una millor feina que una altra. Si féssim la mateixa funció i el mateix personatge, seria molt estrany que tu el féssis millor que jo, perquè som diferents i, per tant, el faríem molt diferent. El Margarida Xirgu el vaig rebre per dos muntatges; Crim i Càstig i Les bones intencions i em va fer molta il·lusió perquè vaig tenir la sensació de ser un reconeixement a una feina feta de trajectòria. Crim i Càstig era un drama de gran format i Les bones intencions una comèdia de petit format, per tant, formaven part de dues de les coses que com a actriu m'agrada tocar. Entre aquests dos muntatges hi ha tot el ventall de funcions i gèneres en què he treballat, i d’aquí la sensació que se’m donés pels dos extrems i, per tant, per tot el que he fet entremig. També per aquesta sensació de formar part, pel fet que és un reconeixement a una feina, al petit granet de sorra que com a actriu, aportes al teatre català en veu de dona.

"M'agrada no encasellar-me i lluito perquè així sigui"

El que és bonic és que no et quedis en una manera de fer o en un estil de teatre. M'agrada no encasellar-me, i lluito perquè així sigui. D’aquí que hagi gaudit molt en tot el que m'ha passat durant aquests anys que he estat freelance i que he tingut l'oportunitat de passar per molts papers i maneres de fer diferents. La comèdia, que segueix sent molt més menystinguda que la resta, és molt més difícil que el drama. Per fer-la bé, requereix d’una part que és molt tècnica; hi ha una cosa de ritme, de música, de tempos, de llançar un gag rere un altre en el moment adequat que és molt difícil. A més, hi ha la intuïció que si no tens, la tècnica és molt difícil integrar-la. Amb la comèdia hi ha una resposta rapidíssima, si no et riuen es trenquen els ritmes. No és gens fàcil fer riure. He tingut la sort que durant molts anys he estat fent comèdia i aquest rellotge intern el tinc controlat.

Parlant de comèdia, està cansada que li preguntin per Jet lag i li fem recordar aquells anys en què es va emetre aquest èxit de sitcom?
Zero, per favor! Jet lag va ser un boom, va acabar fa 19 anys! Érem 5 dones amb dos personatges masculins meravellosos. Va ser una escola molt bonica on vaig aprendre moltíssim de guió, de coordinació i de dirigir, a banda de fer d'actriu. No renego per res de Jet lag, m'encanta i em sorprèn perquè moltíssima gent ho va veure en aquell moment, però com que s'ha anat emetent, hi ha gent molt jove que ara en són fans. És una sèrie que no ha passat de moda, que segueix enganxant al públic. Amb T de Teatre vam fer molta comèdia, una comèdia intel·ligent amb una cosa molt especial que era el joc i el ritme. Per això també tenim -i incloc les meves excompanyes-, un tempo intern amb aquest gènere molt ben treballat, perquè són molts anys de treball i de buscar aquella cosa. Per això no és fàcil, ho has de tenir molt integrat perquè no sembli imposat.

Dani de la Orden ja té títol per la pròxima sitcom que farà a 3Cat; La casa nostra. Algun consell que li vulgui donar?
No, que ho gaudeixi! (Riu) Jo què sé! Si tinguéssim tots la vareta màgica estaríem nedant en or i vivint molt bé. Això és un risc i aquest és que enganxi, i no saps mai per què enganxa.

Sovint es reivindica la falta de papers per a dones de certa edat en el món de la interpretació. Ho comparteix?
De certa edat i de qualsevol edat. Ara estem en un moment diferent. Les dones comencem a tenir més visibilitat, però no podem anar a la baixa. No és el mateix si una dona dirigeix i no és la bomba, que si ho dirigeix un home. L’home tindrà segones oportunitats amb més facilitats que les dones, i això és així. Pel que fa a la dramatúrgia, sempre busco coses per fer, per tenir algun projecte que si no tinc feina pugui treure en algun moment, i ara sí que hi ha més funcions de dones en les quals són protagonistes i deixen de ser la mare de, la dona de o la iaia de. Hem d'anar adaptant coses que parlin de nosaltres, que no siguem només la dona, la mare, l'àvia, la filla o els satèl·lits al voltant del personatge masculí sobre el qual s'explica la història. Existeixen dones boníssimes i brillants que estan fent, escrivint o dirigint projectes preciosos, i és molt important que disposem d’aquest forat per poder-nos explicar. Som el 50% de la població i tenim el 50% d'històries interessants a explicar.

"Les dones som el 50% de la població i tenim el 50% d'històries interessants a explicar"

Volia acabar tractant de la precarietat que viu el sector cultural. No sé si l'ha patit o coneix de casos que els hagi tocat en primera persona?
Avui dia, facis el que facis viuràs en precari, però si estàs a prop del que t'apassiona, tens una part de la felicitat completa així que, com a mínim, intenta lluitar pel teu somni i després, si no te'n surts, no passa res, ja et buscaràs la vida. Jo tinc la sort de viure del que m'agrada, i em sap greu que molta gent talentosa no pugui viure d'això. Em sento molt afortunada perquè fins i tot quan no tinc feina i me la busco me'n surto, però també és cert que he estat molts mesos sense feina i és angoixant. Al seu dia, podia viure sola, treballava de moltes coses, però em podia pagar un pis. Ara pots treballar de moltes coses i no arribar-te a pagar un pis. Les situacions són precàries en qualsevol feina, en qualsevol de les professions que tenen els joves avui dia.

"Necessitem una empenta i una inversió molt més gran a l’actual en cultura"

En teatre, dansa i música ho trobo una cosa impossible, són feines que no tenen continuïtat, que no estan ben remunerades i que impliquen una dedicació plena. Potser hi ha més sales on poder exposar el talent emergent, però són sales de petit format i precàries, i pel fet de treballar en una sala petita no has de mal viure. No ho tenen fàcil, han de fer qualsevol altra cosa que no sigui la que els apassiona per viure i, tot i això, malviuen. És una mica trist això perquè és molt difícil mantenir-se només de la il·lusió, tenim el costum de viure sota un sostre, esmorzar, dinar, sopar i tenir unes mínimes il·lusions per poder fer coses a la vida. Soc conscient que som molts i no sé com s’ha de fer, per això hi ha la gent que es dedica a pensar en cultura i que, per tant, hauríem d'estar recolzats per tenir projectes. Necessitem una empenta i una inversió molt més gran a l’actual.

Ja té al cap què farà després de Lapònia, de cara a la temporada vinent?
En principi tinc un petit projecte de teatre que no en puc avançar massa res, però que, si surt, serà molt bonic, és un bombonet. Si Lapònia s'allarga una mica estarem molt feliços i, per tant, podré descansar l'estiu per engegar després de nou. També estic treballant per presentar algunes coses que tinc al calaix i que vull treure. Sempre busco obres de teatre dedicant-hi hores, descobrint i llegint autors que m'agraden, mirant coses que s'estan fent a altres llocs o històries de dones que m'interessen. Amb això hi dedico moltes hores al dia, també forma part de l'ofici. Són coses que has de tenir i que en un moment on no tens feina o cap projecte, t’has de buscar la vida. Per tant, busco coses, proposo i, si agraden i interessen, busco recursos i encara que sigui més precari, serà el meu projecte i podré tirar-lo endavant sent feliç, com em va passar amb un monòleg que vaig fer que es deia Abans que es faci fosc, que era sobre una dona astrònoma que es tornava cega i que vaig portar al Lliure. Tenir un projecte al calaix que es pugui treure sempre és una de les coses que intento fer.