Mamen Duch (Barcelona, 1966), Marta Pérez (Barcelona, 1966), Carme Pla (Terrassa, 1966) i Àgata Roca (Barcelona, 1968) pugen de nou als escenaris per representar el seu 13è espectacle, La dona fantasma, amb la companyia que integren des de fa més de 30 anys: les T de Teatre. “Els nervis sempre hi són”, exclamen emocionades abans de començar la conversa, que té lloc al teatre Municipal la Sala de Rubí, on assagen habitualment i representen la primera funció de la preestrena. Properes i afables, expliquen que han pogut fer vacances abans d’iniciar els assajos, això sí, per separat, ens confessen entre somriures, recordant els moments on als inicis de la companyia, ho feien tot juntes.
Abans, però de començar l’entrevista, l’Hugo -el fotògraf de Nació-, els fa una sessió a la mateixa escenografia de l’obra que presentaran al teatre Romea de Barcelona el pròxim 29 de setembre. Des de platea, les escolto i, somrients, veig com la Marta Pérez els diu a la resta amb veu baixa; "posando de la mateixa manera des de 1996", mentre la resta exclamen a riure. La complicitat que es tenen entre elles es palpa des del primer minut. Es coneixen a la perfecció i això es nota tant a dalt com quan baixen de l’escenari, un fet que, segurament, els ha portat a assolir l’èxit que les acompanya i l’estima del públic que les segueix des del primer dia sense perdre-se'n una.
Com es porten aquests dies previs a l’estrena?
Totes: Els nervis sempre hi són!
Mamen Duch (M.D.): No són nervis només com a actrius, són nervis també pel que fa a l’espectacle, vols que tot funcioni i, com que cada vegada és un projecte nou, és normal que aquests hi siguin; vols que agradi, que connecti...
Marta Pérez (M.P.): A casa em diuen que "és el de sempre, cada vegada igual", i no és cada vegada igual! Cada vegada els nervis són nous i no són els de sempre.
Àgata Roca (A.C.): Menteix qui et digui que no en té. Hi ha els nervis previs a l'espectacle, de si agradarà o no i, després, els nervis clàssics del dia de l'estrena que cadascú pateix individualment i que ho fan molt difícil de gaudir el dia de l'estrena.
Carme Pla (C.P.): Flors de Bach i aquestes coses... Cadascú té el seu sistema. Amb els anys els aprens a gestionar cada vegada millor, però hi són i molesten. Tenim un públic molt agradable que ens ajuda.
Un públic que les coneix bé i que les ha anat seguint amb tot el que han anat fent...
M.D: Sí, el que passa és que com que ens coneix bé, a vegades, espera una cosa que potser nosaltres, en aquell moment, no tenim ganes de fer; comèdia o riures. A nosaltres ens agrada innovar, provar coses diferents, créixer com a actrius i com a creadores. Sorprendre'ls és un repte!
C.P.: I tot això, la comèdia i els riures, hi seran, però varien en cada espectacle. ‘La dona fantasma’ és una obra molt poètica, on hi ha dos músics sobre l'escenari que ens acompanyen. És una cosa que no hem fet mai i que ens permet experimentar fent coses diferents. Qui espera encara la comèdia i riure tota l'estona, potser no s'ho troba.
M.P.: També vols i el públic espera sentir-se identificat. I això ens passa amb les històries que expliquem i ho hem aconseguit.
M.D.: Quan t'hi identifiques, connectes més amb la història. Aquí hi ha moments que són més de riures i moments que toquen la fibra.
El 29 de setembre estrenen La dona fantasma al teatre Romea de Barcelona. Què ens en poden avançar?
M.D.: Hi ha dues parts: una amb les 4 mestres i l'altra amb el tema dels fantasmes. Aquest és el gir. Cada mestra té el seu fantasma.
A.R.: En la primera part, fem 4 monòlegs cada una i, en l'últim acte, estem les 4 juntes.
M.D.: L’autor sempre diu que va de la cosa individual a la col·lectiva, i no només en el format, sinó també en l’argument que s’explica a l’obra també.
Mariano Tenconi Blanco és l’autor que ha escrit expressament aquesta obra. Li han donat algunes directrius?
Totes: Sí, normalment sí.
M.P.: Hi vam fer unes trobades i vam posar algunes idees en comú. El tema de les mestres va sortir, però no la forma en com s’ha desenvolupat. L'espectacle és molt original i la intriga es manté al llarg de la funció.
A.R.: Nosaltres sabíem de la seva existència i de les seves obres, havíem vist molt material seu i ens resultava interessant. Vam contactar amb ell i de seguida ens vam entendre.
M.D.: Ens coneixia i ens havia anat seguint. Havia vist el que fem, havia vingut a veure’ns en algunes funcions i, a partir d'aquí, ens ho ha anat escrivint. Tal com som nosaltres, ens va molt bé que hi hagi un dramaturg de fora perquè ens aporti el seu món. Així aconseguim crear un mix de la seva visió i de la nostra. En Mariano escriu molt bé els personatges femenins i té una escriptura molt poètica on utilitza molt els gèneres literaris; fa cartes, diaris... I la música en directe, que és una cosa que no havíem fet mai!
"Mariano Tenconi Blanco escriu molt bé els personatges femenins i té una escriptura molt poètica on utilitza molt els gèneres literaris"
És un repte encarar aquesta obra amb tots aquests elements nous a l’escena?
C.P.: Al principi són 4 monòlegs i això ja és una responsabilitat.
A.R.: En tots els espectacles hi ha el repte de pujar la muntanya, sigui petita o gran, i hem d'aconseguir arribar allà on vols. Ara estem amb les motxilles… (Riuen).
M.P.: Treballar amb músics està sent molt bonic perquè crees amb ells a la vegada i, quan proposes alguna cosa, ells ho pesquen i ho adapten. És una peça unida.
M.D.: Un dels músics va dir; "és un musical sense cantar ni ballar". Sempre hi ha música i realment és un musical, però parlem i ens movem. Ens acompanya un piano i un violoncel.
Després d’actuar al Romea, iniciaran gira?
Totes: Sí, anirem a Girona al Temporada Alta i, després, veurem si anem cap Argentina, a Buenos Aires, on el Mariano és molt reconegut. Ho estem valorant.
Sovint han reivindicat les dificultats que suposa el fet de ser dona i fer-se gran dalt els escenaris o sota els focus. Tenen la sensació que gràcies a les reivindicacions que s’estan fent i al moment actual on ja no se’n deixa passar ni una això es troba en un procés de canvi?
A.R.: Si més no, se'n parla més, i això ja és un gran pas! Aquesta problemàtica malauradament hi és en tots els sectors, no només en el nostre…
C.P.: Es van fent passets, però el que passa és que no tan de pressa com es necessitaria o com hauria de ser. En el sector de l'audiovisual, encara costa que dones madures siguin protagonistes d'una història, però sí que es van fent passets lents. Aquesta mirada ja està aquí, s'ha sembrat i hem d'anar a més.
M.P.: Les generacions joves se situen en un altre lloc. Si més no, els que tenim a prop, els d’un sector on segurament tothom és més obert.
M.D.: Però parlem d'aquí i després veus com a Buenos Aires puja l'extrema dreta. Quan nosaltres vam anar allà, era gent culta, de classe mitjana i molt ben preparada. I te'n vas a altres països i és pitjor: dones amb vel, executades... Fem un pas, però costa molt.
Justament en aquesta obra, les protagonistes són unes dones que venen d'aquesta repressió. Algunes intenten canviar les coses i es parla de l'amor, de la mort o de la salut mental. És un context dels anys 70 on venen d'una repressió i d'una dictadura.
C.P.: Són uns 70, però després ens traslladem a uns anys 20, on se situa el fantasma. Es veu la repressió i de com ens han tallat les ales.
Entrevistar-les i no fer referència a l’èxit de Jet lag, és com entrevistar a Joel Joan i no parlar de ‘Plats bruts’. Per què no tornen a fer televisió si em consta que les ganes hi són?
M.D.: En tenim moltes ganes i nosaltres volem!
A.R.: Tant de bo! Això dels projectes televisius és una relació de dos, nosaltres hem mostrat el nostre desig que ens encantaria poder fer un nou projecte amb les edats que tenim a TV3 i saben del nostre interès. Ara, tant de bo hi hagi un interès i un desig recíproc per poder fer alguna cosa plegats.
"Volem tornar a fer televisió i ja tenim la idea!"
Ja tenen la idea?
Totes: Sí, i tant! Tenim la idea i ho tenim tot. No la direm, però hi és. És comèdia, però no seria en el format sitcom com va ser Jet lag, ja no se'n fan.
M.D.: És molt més car i molt més especial. Amb Jet lag teníem públic en directe, amb una estructura molt clara cada setmana. Al final era un teatre. La comèdia va amb nosaltres i hem crescut amb ella. Farem comèdia si fem una sèrie!
El 2021 celebraven els 30 anys de la companyia amb el retorn de Delicades. Com va anar la celebració, ja està superada?
Totes: No vam fer una gran festa, ens va agafar treballant el 2021, en un moment de postpandèmia on encara anàvem amb mascaretes.
A.R.: Ara ja anem pels 40! A lo tonto a lo tonto, ja hi serem, només ens queden 8 anys…
M.D.: Realment nosaltres ens hi hem trobat, no ens pensàvem arribar fins aquí i ens ha sorprès! Als 15 vam fer una bona festa que hauríem de fer ara pels 35.
Quin ha estat l'èxit més important d’aquesta trajectòria?
Totes: Portar 32 anys treballant i vivint fent el que ens agrada. Arribar fins aquí fent el que volem.
M.D.: I és molt difícil, eh?!
C.P.: Sí, cada dos o tres mesos, estàs sense feina!
M.P.: I nosaltres que tenim companyia i que sembla que tenim una situació privilegiada, també hi ha temporades que no entren nous projectes. Tot ha canviat molt.
M.D.: Per la crisi econòmica, sobretot. Abans podíem estar 3 anys fent una obra i ara ja no. Som unes privilegiades. És molt complicat poder viure del món de la cultura i no només com a actrius, sinó pels guionistes, els muntadors, etc.
A.R.: Arribar a aconseguir aixecar un espectacle, representar-lo i portar-lo de gira és una feinada que comporta no parar la màquina i, en això, tenim el nostre soci i productor, en Dani, que obra la paradeta cada dia. Ell és imprescindible i és una feina conjunta.
I el moment més dur o complicat?
M.D.: El 2008, quan hi va haver la crisi econòmica, havíem crescut molt, teníem una gran oficina i empleats. Vam tancar la parada i ens vam repartir les coses. Mira, se'm posa la pell de gallina! (Assenyala el braç). Va ser molt dur i, sobretot, plantejar-nos què fer després. Per sort, va venir Delicades, i ens va funcionar molt bé. També era un moment complex per a tothom. I la pandèmia també va ser molt dura, però ens en vam sortir. Sort que teníem la companyia, que ens vam recolzar molt. Vam ser de les primeres a tornar a actuar.
M.P.: No hi he tornat a pensar, però vam fer tota una gira amb mascaretes, anant als hotels on no hi havia res obert i no sabíem ni on sopar!
M.D.: Anar al teatre era de les poques coses que es podia fer i això va ser molt bonic, perquè notaves el públic amb molta il·lusió i amb ganes de venir a veure’ns.
C.P: No tossia ningú, tothom estava callat, no sonaven els mòbils... (Riuen).
Es nota la vibra del públic?
C.P: Totalment. És una comunicació bidireccional. Vas emetent unes coses dalt l'escenari i veus com els arriba. Abans de la funció ja notes com serà, si riuen, si estan més adormits...
M.P.: Amb Delicades, al primer esquetx ja veies el tipus de públic que tenies i ja sabies com aniria la funció. A vegades t'enganyen i comences d'una forma que després canvia totalment. El més bo és aconseguir aquesta retroalimentació.
M.D.: El teatre és això, la connexió. I és divertit perquè és viu i cada moment és diferent. A vegades entres i penses que dur aquest públic, i te l'arribes a guanyar. O de vegades passa al revés, que venen molt contents i motivats i, després, el perds! Aquest no ens agrada... (Riuen).
Són un grup poliamorós, que es permet el luxe d’encarar projectes per separat de tant en tant, a banda de mantenir sempre dempeus la companyia. Quan tornen a trobar-se i actuen juntes, és com tornar a casa i saber on està la tetera i a quin armari trobar el te?
Totes: Però molt poliamorós, eh! (Riuen). Totalment, és estar a casa.
C.P.: Som la família! Amb algú que has estat 32 anys i que, a més, és una professió que vius moments molt íntims, intensos, que comparteixes moltes estones de gires on estàs 24 hores juntes o te'n vas a viure a Madrid o a Buenos Aires durant dos mesos. Hem viscut de tot: morts, naixements, separacions i enamoraments. És estar en família i ens sentim sostingudes quan estem juntes. Ens expliquem les coses i entre totes ens donem suport.
Segueix l'afició al te -d’aquí el nom del grup?
Totes; Sí, mira! (Assenyalen les tasses que tenen al davant). Xai, cúrcuma, matxa…
A.R.: Jo m'he passat el cafè... Ara soc Nespresso.
Totes: What else? (Riures).