Posant-se a la pell d’una dona que pateix càncer de mama amb Dones de ràdio o interpretant per primera vegada el paper d’àvia a la gran pantalla amb Wolfgang -després de 35 anys sense fer cinema-, Àngels Gonyalons (1963, Barcelona) triomfa per partida doble en cartellera. Barcelonina de l’Eixample amb arrels menorquines, ens cita un matí assolellat a un bar de Gràcia per explicar-nos els dos èxits que l’han mantingut ocupada els darrers mesos i que ara, per fi, podem gaudir des de les sales de cinema amb la pel·lícula que acaba d’estrenar i que ja s’ha convertit amb el segon film en català més taquiller de la història o des de La Villarroel, amb l’obra de Cristina Clemente que, acompanyada de Sara Espígul i Sara Diego i dirigides per Sergi Belbel, desenvolupen un text brillant on no falten els riures i les emocions. 

“A casa sempre ha estat molt present el valor de la nostra cultura; som un poble i hem de defensar la llengua, però no contra cap altre, sinó perquè no ens la matin i desaparegui, perquè forma part de la cultura”, assegura convençuda, recordant com des de petita a casa ja es respirava la lectura i la cultura. El pare era filòsof i filòleg i la mare havia estudiat història de l’art i també filologia catalana. Assaborint el bon temps que ens regala la primavera a la ciutat, té lloc una conversa que gira entorn els projectes actuals que desenvolupa, però que va molt més enllà, fent un repàs dels darrers anys de la seva trajectòria, coneixent els seus orígens en el món de la interpretació i recordant els papers que molts encara associen a l’actriu de musicals que durant molts anys hem pogut veure sobre els escenaris amb espectacles com Memory, Mar i cel, Germans de sang o Estar tocant la nostra cançó, entre d’altres.

Ja tenia clar des de petita que la seva vocació era la interpretació?
Sí, el que no sabia és que d’allò que a mi m’agradava en podia fer una forma de vida, un ofici, una professió. Un cosí de la mare, sempre explica que un dia van entrar a l’habitació i em va trobar damunt del llit, havia col·locat tots els ninos com si fossin el públic, com una platea, i em va trobar allà actuant. Devia tenir entre dos i tres anyets. La cosa estava sentenciada, però me’n vaig adonar més endavant, quan vaig començar a fer-ne. Vaig organitzar un grup d’aficionats al Centre Parroquial del Roser, i mentre ho feia vaig pensar que això era el que volia fer. 

Als inicis vaig aprendre com es feia abans, amb el meritoriatge, que es deia. Això vol dir que treballaves amb una companyia, i potser només tenies una frase, si és que en tenies una. Si aquella frase la deies bé i el director -perquè sempre era un home en aquell temps- considerava que en podies assolir més, te'n repartia més, i així anaves creixent, treballant amb gent que en sabia. La interpretació és un ofici, com el renaixement que tenien els mestres pintors i treballaven al seu costat, observant el que feien, escoltant i mirant.

Existeix algun punt d'inflexió que situï al llarg de la seva trajectòria des que va començar amb tan sols 17 anys?
De petita em van inculcar de voler ser la millor -que no vol dir que ho aconsegueixis-, però voler-ho i treballar-hi. Tenir ambició personal és la màxima que es pot tenir. Quan em mori vull haver aconseguit ser la millor persona que pugui ser, i això no em fa millor, perquè és només un discurs, són paraules, però s'ha de fer. Quan arribes als 61, t'adones que n’hi ha hagut molts de punts d'inflexió, alguns amb un gir de timó brutal, i d'altres que has frenat com quan me'n vaig anar a viure a Madrid i allà vaig dir prou, vaig trencar amb tot i me'n vaig anar a viure a Menorca 15 anys, on vaig tenir la meva filla. Fins aleshores el meu creixement havia anat associat a la que era la meva parella. Vaig haver de fer una feina de dissociar i de tornar a ser jo mateixa, perquè les brides de la meva carrera professional estaven a les seves mans d'alguna forma. Em va ensenyar moltes coses, però també, d'altra banda, el discurs que mantenia era que jo no era ningú per si sola, fet impensable avui dia gràcies a la feinada que hem anat fent. 

"La gent ha de posar etiquetes, i aleshores era actriu de musicals. No, perdona, soc actriu i a més canto i ballo"

Quan estava a Menorca, se’m va presentar la proposta del Ramon Madaula de fer Closer, un text molt dur, i vaig decidir tornar. Aleshores tenia gairebé 40 anys i vaig picar molta pedra per dissociar-me de cara enfora del musical, que li devia molt. Volia mostrar que tenia moltes més capacitats. Ara es valora que siguis singular, que puguis fer text, vers, cantar i ballar, però abans era una frivolitat poder fer musicals i tenir capacitats musicals. La gent ha de posar etiquetes, i aleshores era una actriu de musicals. No, perdona, soc actriu i a més canto i ballo. De fet, vaig començar fent vers Alexandria a l'Escorial i en castellà. Paradoxes de la vida. Sempre m'he guiat molt per la intuïció treballada, tant a la feina com a la vida, i les coses s'acaben més o menys recol•locant. 

Fins a l’11 de maig la trobem amb un equip de luxe fent Dones de ràdio a La Villarroel. Les entrades volen i no m’estranya, em va emocionar i em va fer riure molt!
Aquesta funció va néixer quan la Cristina Clemente va conèixer una mare al bàsquet que patia càncer de mama i li va explicar quan ja portaven un any i escaig de relació. La Cristina es va preguntar com no li havia dit res abans i ella li va respondre; “perquè si no, no hauríem rigut tant”. A partir d'aquí, es va sentir estimulada i interpel•lada per escriure sobre el tema i d’aquí que naixés l’obra, després d’entrevistar a vuit dones que havien patit diferents càncers. Amb la Cristina ens tenim una gran complicitat i estima. És una persona genuïna i molt compromesa, amb una gran sensibilitat i amb molt sentit de l’humor. I això es trasllada als seus textos. 

Tots coneixem o hem tingut a prop casos de persones que l’han patit, però, malgrat això, va ser llegir l'obra i aprendre coses que no coneixia, com el que és exactament el limfedema o d’altres coses que potser no t'atreveixes a preguntar. Això també t'ho ensenya la funció, a saber acompanyar i a poder preguntar per acabar amb aquest tabú del càncer. Ens vam trobar amb una anècdota d'una parella que va venir a veure la funció i al final ell, li va demanar disculpes a ella per no haver sabut copsar tot el que hi havia. Em va commoure molt. Hem de saber perdonar si hi ha reacció i penediment sincer, acceptant-nos amb les nostres mancances i limitacions. La inconsciència és l'excusa més popular i estúpida del món.

"La inconsciència és l'excusa més popular i estúpida del món"

Em consta que van fer un assaig general de l’obra amb un públic molt especial…
Si, van venir aquestes dones que havien patit càncer i clar, nosaltres estàvem espantadíssimes perquè hi ha molt sentit de l'humor. En acabar aquest pase, les sentíem riure i pensàvem, va bé, va bé. Quan es van obrir els llums reien, però estaven totes amb els mocadors a la mà. La funció emociona des de la tendresa. No furga la ferida ni és gens morbosa. Hi ha moments en què saps trobar el sentit de l'humor i la duresa que hi ha al darrere. Val a dir que s’ha tractat amb molta delicadesa i respecte, no només a l'hora d’escriure, sinó amb els actes per part de la Cristina. No ens en riem del càncer, riem amb això i de certes situacions que es donen. En una escena de la pel·lícula Magnòlies d'acer es mor la filla d'una de les protagonistes i a l'enterrament, la mare i totes les amigues acaben pixant-se de riure. Si veus l'escena, l'entens perfectament, acaben mortes de riure amb tot el dolor que porten dins. L’humor és resiliència i la vida segueix. La Cristina ho ha fet molt bé perquè no és un humor banal, és un humor que s’entén, i la gent que ens ve a veure acaba estimant aquestes tres dones que mostren la seva ànima. 

“No et preocupis, tothom es cura” o “és el millor càncer que et pot tocar”. No sé si sovint tendim a frivolitzar el càncer de mama per ser un dels més comuns?
Sí, probablement. No n'he patit i no em sento acreditada per parlar sobre el càncer perquè al final soc una actriu que interpreta a un personatge que en pateix i que m'hi ha aproximat des d'un altre lloc, però sempre des de la perifèria. En alguna ocasió he tingut algun ensurt, però per sort va quedar en res. Crec que ningú que no hagi patit un càncer, sigui del tipus que sigui, no pot entendre com se sent una persona que el té. A la funció se’n parla molt i mostrem un cert rebuig amb això del llacet rosa, que en teoria neix amb una bona intenció i acaba sent una frivolitat, un anecdòtic. A més, moltes vegades és una manera de fer-ne negoci, però no sé per què sovint acabem frivolitzant de situacions dramàtiques, desconec la frontera, aquell matís que fa que sigui sentit de l'humor per tirar endavant, ajudes per trivialitzar-ho, per fer-ho més suportable, i que acaba sent una frivolitat i una ximpleria que empipa més que altra cosa.

També la podem veure al cinema amb Wolfgang, on s’estrena com a àvia per primera vegada!
Estic molt contenta, és la meva primera iaia, sí, i també em vaig quedar una mica així! (Es mostra sorpresa). Però no per a res, sinó perquè no en tinc l'aspecte. Tots tenim el tòpic d’un imaginari de iaia i el director em va dir; “volem una àvia com les d’ara”, i així ha estat. Estic ratllant una mica l'edat perquè potser hauria de tenir 6 anys més, però he estat molt feliç en aquest projecte. La pel•lícula tracta d’un nen que pateix asperger i autisme, i es troba en una situació en què, només de començar, perd la mare i està amb l'àvia. La situació el porta a  marxar a viure amb el pare que estava perdut, i a tots els costa acceptar la nova viviència. És el que se'n diu una Feel Good Movie, i ha estat un regal que després de 35 anys de no fer cine se'm vingui a buscar per participar en aquest projecte. El Jordi Catalán i en Miki Esparbé estan fantàstics, i el director ens ho va fer superfàcil, el Javier Ruiz Caldera és molt proper, no és gens impositiu i té l’actitud d’un company més. A la pel·li també surt l'Anna Castillo, exalumna del Memory, que ja tenia un talent brutal!

Justament li volia preguntar per la Memory, la primera escola de teatre musical de l’estat que va fundar fa més de 30 anys.
Sí, l'any passat vam fer 30 anys i em vaig vendre la meva part. Les coses van canviant, era un projecte que vam fundar amb la meva parella i vam sumar la meva germana. Arriba un moment que és molt difícil compaginar les dues coses i jo ja no hi estava vinculada, hi feia classe els darrers anys, però era un patiment perquè anava ofegada de feina. Al cap i a la fi, em queden tres anys i mig per jubilar-me i anem tancant portes. He passat un dol que es va sumar a altres importants que s'han de passar.

Què n’ha après d’aquesta etapa?
Amb l’escola he après que és molt lícit que un intèrpret es vulgui especialitzar i ser només actor o actriu de musicals, però no és el meu interès, ni cap als meus alumnes. El que et diferenciarà i el que et donarà una solidesa, és formar-te com a actriu i actor, saber parlar, que no només cantis bé. Això és el que volia proporcionar i aproximar des del seu talent. Es tendeix a romantitzar aquesta feina i molts alumnes es pensen que dedicar-se a això és no poder caminar pel carrer, que tothom et miri per aquestes sèries que fan, però d’aquí a sis mesos ningú et reconeix. 

"Hi ha una cosa de salut mental que perilla a la nostra feina"

Són perillosos els aplaudiments?
Sí, és un perill que t'aplaudeixin i que tothom vulgui saber què en penses de les coses. Sempre dic que la vida és quan estàs assegut a la tassa del vàter, això és el que som, no els de les catifes vermelles, no ens en podem oblidar. Tots tenim misèries. És anecdòtic, però moltes actrius o actors diuen que no els importa on saludar, però els veus lluitar per posar-se al mig i és gent adulta. 

Per alimentar l’ego?
Al cap i a la fi, és inseguretat. Tots som insegurs, però això s'ha de treballar. No jutjaré a ningú per sentir enveja o gelosia, són sentiments humans. Particularment, el jutjaré si el fa actuar malament. Sovint es tendeix a no acceptar aquells que senten gelosia o enveges perquè és com lleig, però no ho és, és humà. El problema és quan vols fer mal i vols apartar a l’altra persona. L'únic que tens és inseguretat i, que aquella persona sigui més brillant o menys, no et farà ser millor. Per tant, quan treu el caparronet aquesta sensació, pensa; “no, soc jo, soc jo”.