A la tardor va ser el fang de la dana al País Valencià i aquest estiu són els focs a Castella i Lleó, Extremadura i Galícia. El patró que ha governat el debat polític entorn d'aquestes catàstrofes recents conté ingredients comuns: un d'ells és el qüestionament i desconfiança cap a l’estat de les autonomies, al que es presenta com poc preparat per gestionar competències importants i emergències, ineficient i prescindible.

Sorgeixen aleshores, a la política i a l’opinió, veus que demanen recentralitzar, “coordinar” llimant competències i no raonablement, o apostar per perfils tecnòcrates. Durant la pandèmia ja va passar i, amb l'estat d'alarma, l'Estat va assumir les competències de salut en mans de les autonomies. 

Davant la ràbia i la desempara que, lògicament, senten molts ciutadans quan perden els familiars, la casa o el paisatge, es reclama l'exèrcit i un general autoritari que posi ordre i a tothom a fer feina, o bé s'insta el president espanyol a actuar com si estigués al capdavant d'un sistema centralitzat i presidencialista com el francès. Però Espanya és un estat formalment descentralitzat, on s'han d'observar garanties democràtiques també en emergència, i amb un sistema parlamentari on el govern no té ni tan sols majoria absoluta.

I en el desastre, i com també va passar al País Valencià, campa l'antipolítica. En aquest cas expressada a través del benintencionat “sols el poble salva el poble”. És evident que el govern de Carlos Mazón va actuar de forma negligent amb la dana. Els tres governs, també del PP, que estan al focus aquests dies i que tenen competències en la prevenció i extinció dels focs i en la gestió del territori no han fet bé la feina ni abans ni ara. Han trigat a demanar els recursos necessaris a l’Estat, als territoris veïns i a Europa i, de nou i de forma partidista, miren d’evacuar culpes cap a Pedro Sánchez. 

Escapar de les responsabilitats

La dreta usa la mateixa plantilla per evitar assumir responsabilitats. Només els ciutadans a les urnes i els tribunals podran castigar-ne l'actuació. Algunes autonomies han estat governades per cabdills que només les han utilitzades per projectar-se a Madrid (posem per cas José Bono o Jaume Matas) o que han actuat com a regidors de festes. A personatges com ara Mazón (i abans Eduardo Zaplana o Francisco Camps) els han preocupat més els grans esdeveniments, els braus i el folklore afirmant-se contra Catalunya, o crear un entorn de negocis que ha alimentat trames corruptes més que no pas pel rigor i l’exigència en les competències més grises. 
 
La polèmica, com ha passat amb la corrupció o amb qualsevol assumpte greu que hagi sacsejat la política espanyola, ha estat gruixuda aquests dies i segueix aquest dissabte i ha demostrat fins a quin punt el PSOE i el PP són incapaços no només de fer un pacte d’estat per la crisi climàtica sinó ni tan sols d'asserenar-se. Els primers viuen amb la por al cos davant del que queda de legislatura i del llarg hivern polític que els espera si no li donen la volta. I els segons amb l’ansietat d’arribar a la Moncloa combinada amb la preocupació que els tocarà fer-ho de bracet dels ultres de Vox. Sense fer res ni proposar cap camí transitable, el partit de Santiago Abascal guanya vots a cada crisi, exabrupte o escàndol dels partits sistèmics.

Els focs de l’oest d’Espanya deixen un sotabosc de qüestionament de l’estat de les autonomies, però també un aliment molt nutritiu per a la desafecció política (el "tots són iguals") i el populisme amb crides, fins i tot, a una desobediència ciutadana que pot acabar complicant encara més les tasques d’extinció.

Competències que mai es qüestionen

Es critica i qüestiona l’exercici de les competències i es demana més coordinació només quan hi ha implicades les autonomies i fallen. No passa el mateix quan un ajuntament (fins i tot si és petit) té un escàndol urbanístic, i sobretot quan l’Estat, amb tota la seva força i trajectòria, no pot impedir que un petrolier s’enfonsi a les seves aigües amb terribles conseqüències (el Prestige), interceptar l’atemptat més gran d’Europa (l’11-M), contenir la prima de risc, o gestionar un servei de Rodalies. L'"Espanya una i no 51" franquista (la cinquanta-unena era el Sàhara) encara perduda en moltes mentalitats que voldrien un país tant o més centralista que la jacobina França.

L’estat autonòmic no agrada als més espanyolistes, però tampoc respon a un disseny federal com el d'Alemanya o el Canadà o confederal com el de Suïssa o Bèlgica que complagui els que no en són. Les competències poden ser exclusives sobre el paper, però l’Estat hi pot intervenir amb lleis de bases o altres mesures legals, articular mecanismes de coordinació, es reserva majoria en organismes clau com el Consell de Política Fiscal i Financera, no dona poder real a les Conferències de Presidents (un diàleg de sords), i controla l'àrbitre (el Tribunal Constitucional) quan sorgeix el conflicte. Algunes de les competències són simplement un encàrrec de gestió de les polítiques que marca l'Estat. Per això no han desaparegut els ministeris de Cultura, Educació o Sanitat tot i que les competències estan transferides fa dècades.

Una tossuda diferència

No totes les autonomies són iguals ni han assumit les competències al mateix ritme, entusiasme o solvència. Hi ha una qüestió de tradició, de voluntat d’autogovern i de capacitat. No són iguals les petites autonomies uniprovincials com ara La Rioja o les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, d'altres molt grans en territori o població com és el cas de Castella i Lleó o d'Andalusia, el DF en el que s’ha convertit Madrid amb tots els privilegis de la capitalitat, o les anomenades històriques. Algunes van haver de fer, a principis dels vuitanta, encàrrecs per triar himne (el de Madrid se'n riu de tot plegat) o bandera (Cantàbria va fer un concurs).

El 1978 Catalunya, Euskadi i Galícia van ser definides a la Constitució com a “nacionalitats” (un neologisme per driblar la paraula “nació”, que la Carta Magna reservava a Espanya) i aquestes es distingien sobre el paper de les "regions". El legislador assumia una asimetria que, a l’hora de la veritat i per l’acció dels successius governs centrals i la doctrina del TC en les seves sentències, s’ha esborrat. 

Intents d'asimetria frustrats

Catalunya no ha pogut, malgrat els intents i conjuntures polítiques que semblaven favorables per al PSC o per als partits nacionalistes o independentistes, sortir-se’n amb competències clau com la justícia, la seguretat social o la immigració, amb blindar la llengua o millorar el finançament. Els debats tornen, però, a ser presents. Sí que les “nacionalitats” i altres territoris amb personalitat, com ara el País Valencià o Andalusia, han pogut propiciar ecosistemes mediàtics propis, i bascos i catalans tenir policia o assumir competències menys agraïdes, com les presons. Poca cosa més.     

La voluntat d’igualar per ofegar la pluralitat i impedir que l'asimetria que es va produir a la Segona República —només Euskadi i Catalunya van accedir a l'autogovern i Galícia estava en el camí fins que la guerra ho va frustrar— va provocar que proliferés l'anomenat cafè per a tothom que va posar en circulació l'andalús Manuel Francisco Clavero Arévalo, ministre de les Regions d'UCD entre 1977 i 1979. Poc després, la famosa LOAPA (filla del 23-F, pensada per “harmonitzar” el procés i que el TC va haver de frenar per excessiva) va fer evident l'ànim dels grans partits espanyols d'aprofundir en aquesta igualació per alentir els ritmes de catalans i bascos.

Atendre el principi de realitat

Ara, hauria de ser possible que, sense qüestionar que qui es vulgui governar ho faci i que cadascú pugui assumir responsabilitats fins on vulgui, un F5 del sistema polític a Espanya posés damunt la taula la possibilitat d’un estat més confederal i més asimètric d’acord amb el principi de realitat. I aquest afirma, per ara, que Catalunya i Euskadi no han tingut prou determinació per assolir un estat propi, però també que mai han exercit sense esme les competències i que, les governés qui les governés, sempre n’han volgut més. Ho haurien de poder fer sense haver d'estirar el carro de la resta. De les cendres n’hauria de sortir un debat que ajudi a una regeneració política cada cop més urgent, i si pot ser que desmunti un cafè per a tothom que mai va ser benintencionat.