[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Dimarts era el dia de la Comunitat de Madrid. Celebraven l'aixecament popular de 1808 contra les tropes franceses. L'acte institucional, a la seu del govern autonòmic a la Puerta del Sol, va estar marcat per l'incident protocol·lari entre la presidenta, Isabel Díaz-Ayuso, figura de poc gruix intel·lectual però amb un atreviment que l'ha feta cada cop més poderosa i referencial al PP, i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, mà dreta de Pedro Sánchez. Ella no l'havia convidat a presidir l'acte, però ell s'hi va autoconvidar i l'escàndol va arribar quan el ministre va provar de pujar a l'escenari i la cap de protocol de la comunitat li ho va prohibir.

Ahir em deia un bon amic de Madrid que, en l'endemà, la sensació a banda i banda era de com qui acaba d'invertir en borsa. Uns i altres estaven segurs d'haver fet un bon negoci. Tant el PP com el PSOE es reafirmen en la seva estratègia de confrontació amb l'altre. Uns creuen que així frenen l'ascens de Vox i els altres el de Més Madrid, la candidatura dels companys d'Íñigo Errejón. Ultradretans i esquerrans proposen confrontar, uns amb Sánchez i els altres amb Ayuso, però al final són populars i socialistes els que surten a la foto fent-ho. Ayuso i Bolaño sabien a què anaven i va fer cadascú el seu paper.  

No sembla, però, que tot plegat hagi de tenir un gran efecte electoral en la campanya del 28-M. L'enfrontament i la tensió constant entre el govern regional i l'estatal no són nous. Venen dels temps d'Esperanza Aguirre, que el 2003 va arribar a la presidència gràcies al Tamayazo després que l'esquerra guanyés les eleccions. Una jugada ben fosca, amb trànsfugues i acusacions de corrupció per mig, que li va permetre accedir a la presidència.

Des d'aleshores la dreta s'ha fet increïblement forta a la comunitat de Madrid i a l'Ajuntament. L'esquerra no té esperança pel dia 28. Les darreres enquestes sostenen, fins i tot, que el PP podria aconseguir majoria absoluta a l'assemblea regional i que no li caldria Vox, que també tindria una representació important, per sostenir-se al poder. El fenomen és ben curiós, més encara si mirem les principals capitals europees. A Itàlia governa l'extrema dreta, però l'alcalde de Roma és del progressista Partit Democràtic. A França ho fa un liberal, però l'alcaldessa de País és del ja residual Partit Socialista. Al Regne Unit governen els conservadors, però l'alcalde de Londres és un laborista. A Berlín hi ha alcalde de la dretana CDU des de fa just una setmana, però feia més de vint anys que hi governava el socialdemòcrata SPD.

És un fet que, contràriament al que passa en aquests països, les majories polítiques a la capital són molt més conservadores que al conjunt del país, que governa la coalició PSOE-Podem amb suports de les esquerres independentistes. La tendència és inversa. I això no s'explica només pel centralisme, per la gentrificació i encariment dels barris, per l'alt nombre de funcionaris i directius o pel diferencials de rendes amb altres territoris. Això també passa a Londres o a París, i fins i tot a Barcelona. La dretanització, que com tot en política és multicausal, s'explica també pels errors de l'esquerra, per un ecosistema mediàtic i uns aparells de l'estat servils amb les idees més conservadores i els seus marcs, i per l'espanyolisme.

El PP no hauria de poder treure gaire pit de la seva gestió a Madrid i a la comunitat, que és una mena de DF. En els darrers anys hi ha hagut grans escàndols de corrupció, la pandèmia -que va fer estralls- va deixar al descobert els dèficits dels seus serveis públics i els estàndards democràtics no són per tirar coets. Però electoralment els ha funcionat i s'ha convertit en un autèntic bastió dretà malgrat les limitacions d'alguns dels seus líders gràcies a les inèrcies d'uns poders que, ja des de la Transició, mai s'han volgut frenar o moderar. Bolaños i el PSOE busquen ara un xoc davant un context molt advers que no pot fer massa més que complicar-los encara una mica més seguir a la Moncloa. 

» Quan vam presentar NacióPolis, la gran enciclopèdia de dades municipals i per seguir les enquestes i jugar, ja us vam dir que aniríem presentant-vos novetats i nous formats. Dilluns que ve, a Barcelona, tenim un interessant debat sobre com es fa una campanya guanyadora amb els consultors i experts Tate Santaeulària, Reinald Besalú i Jordi Cuminal, que en poden parlar des de la teoria i des de la pràctica. Podeu saber-ne aquí els detalls i inscriure-us per acompanyar-nos. 

» I avui al vespre estigueu ben atents perquè arriba Snooker, el pòdcast per als malalts de la política -quan sapigueu la història del nom us quadrarà-. L'emetrem cada quinze dies, també en vídeo, i el conduiré amb els companys que estan més al damunt de la informació política. No ens tallarem ni un pèl i volem que ho passeu bé. Al primer capítol m'hi han acompanyat Joan Serra Carné i Oriol March i hi hem convidat Marta Pascal, la darrera portaveu de Convergència. Ens hem preguntat si torna la idea -les sigles ja sabem que no, encara que alguns les trobin a faltar- i no va defugir cap qüestió. Aquí us en deixo un tast per anar fent boca.  
 

---

Avui no et perdis

» La Junta Electoral retira l'escó de Laura Borràs; per Bernat Surroca i Oriol March.

» L’independentisme salva Borràs de la reforma del reglament impulsada pel PSC per apartar‑la; per Carme Rocamora.

» Brussel·les planteja endurir les penes per malversació; per Bernat Surroca.

» Perfil: Xavier Flores, el català amb 30 anys d'experiència que no ha pogut acabar amb el desori de Rodalies; per Lluís Girona.

» El caos de les oposicions, en xifres: el Govern ha recollit 2.691 incidències a les proves en un sol dia; per Joan Serra Carné.

» Primícia: La Generalitat reclama per carta a Montero les dades de les balances fiscals que fa tres anys que amaga; per Roger Tugas Vilardell.

» Barcelona normalitza obrir grans botigues en diumenge malgrat els incompliments laborals; per David Cobo.

» El Lluçanès comença a caminar: així s'implementarà la nova comarca; per Lluís Girona.

» Opinió: «Escoltar la ciència»; per Montserrat Nebrera.

» La vaga de guionistes provoca el caos a Hollywood: causes i conseqüències d'una aturada històrica; per Víctor Rodrigo.

» Opinió: «El Barça republicà»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
 

---

 El passadís

Els bascos són grans aficionats a la bicicleta. I enguany estan d'enhorabona perquè el Tour, la principal competició d'aquest esport, farà les seves tres primeres etapes al seu país entre l'1 i el 3 de juliol. La ronda francesa començarà amb un circuit que arrencarà i acabarà a Bilbao, l'endemà els corredors aniran de Vitòria a Sant Sebastià i el darrer dia en terres basques arrencaran a Amorebieta-Etxano i acabaran a Iparralde, a Baiona, la capital dels territoris bascos sota administració francesa. Aquests dies, la plataforma cívica Gure Esku, que treballa pel dret a decidir, ja ho prepara i preveu tenyir el recorregut amb desenes de milers d'ikurriñes, una d'elles de grans dimensions.

I una darrera curiositat, que ajuda a entendre com de delicats (i plurals) són els equilibris a la societat basca. A cada etapa formaran part de la caravana cotxes de dos mitjans escrits. El repartiment ha estat salomònic: el primer dia El Correo i el Diario Vasco, tots dos de Vocento; l'endemà dos diaris del grup Notícias; i el darrer dia Gara i Berria. Del Tour basc i el mar de banderes en sentirem a parlar i serà ben visual. 

Vist i llegit

I no ens movem d'Euskal Herria. Ahir va fer cinc anys de la desaparició de l'organització armada d'ETA que, de forma unilateral i davant la pèrdua de suport popular i capacitat operativa, va decidir dissoldre's per facilitar la resolució del conflicte per vies polítiques. Des del 2011 havien deixat la seva activitat després dels intents negociadors amb el govern del PSOE, però el 2018 ja van deixar de ser també un actor polític que volia influir. Ho va fer després de més de mig segle de lluita armada i de causar centenars de morts en atemptats, alguns d'ells especialment cruels a Catalunya. L'Estat ha acabat amb la política de dispersió i la reconciliació ha anat avançant, però allò que es prometia com a possible en absència de violència —defensar tots els projectes polítics— continua sense ser-ho perquè no es poden fer efectius. Per entendre les claus de tot plegat, i també els mimetismes bascos amb els irlandesos, us aconsello l'entrevista que Ariadna Oltra va fer a Els Matins de TV3 a Martxelo Otamendi, director de Berria i una de les veus més entenimentades sobre el tema.      

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1979 una dona, del Partit Conservador, es convertia per primer cop en primera ministra del Regne Unit. Era la carismàtica (i polèmica) Margaret Thatcher, coneguda com "la dama de ferro". Amb l'americà Ronald Reagan tindria un paper clau en la política de blocs i la caiguda de l'URSS, va tenir molt a veure amb el creixement de l'euroescepticisme al seu país —hem vist com ha acabat— i va dur a terme una dura reconversió industrial. Morrisey va dedicar l'explícita cançó Margaret on the Guillotine a la política que vivia al 10 de Downing Street i que va morir l'any 2013 després d'haver estat repudiada pel seu partit en la fase final del seu mandat, que va acabar el 1990. Vista la inestabilitat en la que s'han instal·lat la deuen trobar a faltar més que mai. Meryl Streep va protagonitzar el 2011 el seu biopic, que us recomano molt. Aquí en podeu veure el tràiler. 

 L'aniversari

Un 4 de maig de 1964 va nàixer a Ortona, Itàlia, l'actor de cine porno Rocco Tano, conegut com a Rocco Siffredi. Ara ja retirat, fins al novembre de l'any passat es dedicava a fer de productor i director de pel·lícules del mateix gènere, ell va ser una de les primeres estrelles realment populars d'aquesta indústria. La mida del seu penis i la seva resistència el van fer brillar més que les qualitats artístiques al llarg de 1.300 films. Al Festival de Cine de Venècia es va estrenar el 2016 un documental sobre la seva vida que podeu recuperar aquí.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l