La publicació el 2001 de la novel·la Soldados de Salamina -ambientada en un episodi de la Guerra Civil- va ser tot un fenomen literari que va catapultar Javier Cercas. Nascut a Ibahernando (Càceres) el 1962, es va traslladar de petit a Barcelona i resideix actualment a Girona. Després vindrien altres èxits editorials com Anatomía de un instante, sobre el cop d'estat del 23-F, i El impostor, centrat en el cas del fals supervivent dels camps nazis, Enric Marco.

Ara, Cercas publica El loco de Dios en el fin del mundo (Random House), a partir del seguiment d’un viatge del papa Francesc a Mongòlia. Una obra que ha aparegut poc abans de la mort del pontífex i que va ser el gran triomfador en castellà aquest Sant Jordi. En aquesta entrevista, Cercas s’endinsa en la figura del pontífex i el moment que viu l’Església, sense defugir una referència al debat sobre la llengua i la seva posició bel·ligerant contra el procés, que va generar fortes controvèrsies. 

Hem perdut "el boig de Déu". Després d’escriure el llibre i haver-lo conegut, com ho viu?
Home, és un frenesí. Ho veig tot d’una manera diferent després d’escriure aquest llibre. És sorprenent que Europa ja no sigui el centre del cristianisme. És un continent laic i secularitzat, però els mitjans de comunicació fa dies que no parlen d’una altra cosa. És un fet. Hi ha una frase que cito en el llibre, de Benedetto Croce, un gran pensador italià, agnòstic: "No podem no dir-nos cristians". Nosaltres venim d’Atenes i de Jerusalem. De Sòcrates i de Jesucrist. I això és el que és Europa. Des del punt de vista polític, moral, és el que som els europeus. Per tant, l’herència cristiana és indefugible i la presència, encara avui, de l’Església catòlica, és enorme.

Què en quedarà del seu pontificat?
Dic una cosa que acabo de dir a Ràdio Vaticana. Aquest home es va prendre seriosament el Concili Vaticà II, que deia que calia tornar al cristianisme primitiu. A la primera entrevista que va donar al periodista i jesuïta Antonio Spadaro, que després serà una mena d’intel·lectual seu de capçalera, Francesc diu que vol treure Jesucrist de la sagristia i posar-lo al carrer. Això suposa una autèntica revolució, però és la que proposa el Concili. Oblidar-nos de l’Església que hem conegut, clerical i constantinista, i tornar a l’Església de Jesucrist. Era un personatge revolucionari i per això el van crucificar, que era el càstig més terrible. Ell va dir que no havia vingut a pacificar. 

Aquest home es va prendre seriosament el Concili Vaticà II, que deia que calia tornar al cristianisme primitiu

Sinó a dividir les famílies...
Era un home perillós. I això és l’essencial de Francesc. Ara, s’ha quedat a mitges? No, segurament s’ha quedat en un deu per cent. L’Església necessitaria segles per anar per aquesta via.      

Es pregunta en el llibre quin és el secret de Francesc. Fins i tot en algun moment veu que hi ha alguna cosa que no encaixa en la imatge que rebem d’ell: potser un nervi autoritari, aspectes ombrívols del seu passat, un possible caràcter irat… Ja sap qui era el pontífex? Potser lliga amb el que acaba de dir.
Sí. És un ésser humà com vostè i com jo. El secret de Francesc és que no té secret. Molt complex, potser una mica més que nosaltres. Laberíntic. No respon a la imatge transparent que presenten els mitjans de comunicació. És un home en lluita amb ell mateix.   

Tan així?
Sí. Una lluita ferotge que ha mantingut al llarg de la seva vida contra les seves pròpies mancances per ser el millor que podia ser.

I creu que ha guanyat aquest combat?
Mantenir aquest combat ja és un triomf. 

Hi ha aspectes curiosos en la seva biografia. De jove va fer de porter en locals de tango.
Sí, un tipus normal i corrent de classe mitjana, que va tenir algunes xicotes. Això de porter, rai. Hi ha coses pitjors en la seva biografia.

Com quines?
Un període decisiu de la seva vida, al meu entendre, és el més fosc. Quan passa dos anys a una mena d’exili enviat pels seus mateixos companys després d’una batalla campal en el si dels Jesuïtes. L’envien dos anys en una residència de jesuïtes grans, en una foscor terrible, amb una sensació de gran derrota. Aquest és el seu gran moment.  

Fins que l’arquebisbe de Buenos Aires, Antonio Quarracino, el fa bisbe auxiliar i després és el seu successor. Però quina és la raó de la seva caiguda en desgràcia?
És una història molt llarga. En síntesi, és una lluita pel poder. Ell és un home molt ambiciós. Això no ho dic jo, ho diuen companys i deixebles seus. Tenia un fortíssim instint de poder. Estem parlant d’aquell Bergoglio, hi ha molts Bergoglios. Tots som moltes persones. Té una lluita pel poder i fracassa. Ell mateix reconeix el seu temperament autoritari. Per això jo insisteixo en la idea d’un home que lluita amb ell mateix. En aquell moment, ell és un home acabat. No té 30 anys, en té gairebé 50. La guerra la té amb els Jesuïtes. Fins al punt que quan arriba a Papa fa més de vint anys que no té tractes amb ells. 

La guerra la té amb els Jesuïtes. Fins al punt que quan arriba a papa fa més de vint anys que no té tractes amb ells

Ell és jesuïta, té mentalitat jesuïta, però s’hauria de parlar molt de l’esforç que fa per apartar-se’n. Per mi, això és central. El seu pitjor moment és el seu millor moment. Com el pitjor moment de Crist és el millor moment de Crist. Si Crist no mor a la creu, no seria Crist. I si Bergoglio no passa per aquest període terrible, no hagués arribat a Papa. En això hi hauríem de pensar tots. El nostre pitjor moment sovint és el nostre millor moment. D’allí pot sortir el millor de nosaltres.

He llegit que ha manifestat que ha acabat el llibre tan ateu com el va començar. 
Ha llegit bé. A més, diré una altra cosa. Si m’hagués convertit, no ho podria dir. M’ho va dir un editor del Vaticà: si et converteixes, no ho diguis perquè no vendràs un llibre. Ara, quan passin uns anys, fem un llibre sobre la teva conversió i ens folrem. 

Però està igual de descregut de la gent de l’Església? Els veu ara d’una manera diferent? Ho dic després de les converses amb tants eclesiàstics i missioners, com la germana Francesca.  
A mi, els missioners són els que m’han impressionat realment. Són els veritables bojos de Déu. El boig de Déu del llibre és Francesc, el primer Papa en moltes coses: el primer llatinoamericà, el primer jesuïta, el primer que es diu Francesc. El llibre es titula així perquè Sant Francesc d’Assís s’anomena així a ell mateix, el boig de Déu. Però els veritables bojos són els missioners. Francesc volia ser-ho, però no va poder per un problema físic. És clar que impressionen. 

Després de parlar amb tanta d’aquesta gent, en cap moment ha trontollat el seu ateisme?
Miri, la meva visió de tot ha canviat. Un llibre que no et canvia la visió de les coses no pot ser un bon llibre. Un llibre és una aventura, i aquesta és total. Mongòlia és molt exòtica, però el Vaticà ho és molt més que Mongòlia. Tot ha canviat, també la meva visió de l’Església. No pots no sentir admiració pels missioners. Ara, si em pregunten: has tornat a la fe que tenies com quan érem petits? La resposta és no. Perquè la fe és una cosa molt seriosa. Ser cristià de debò és creure en el que deia la meva mare: la resurrecció de la carn i la vida eterna. Ho diu Sant Pau, que és qui d’alguna manera va inventar el cristianisme: "Nosaltres ressuscitarem perquè Crist va ressuscitar. Si Crist no va ressuscitar, vana és la nostra fe". I això és una follia. Aquest salt no el sé fer. 

El món experimenta un gir reaccionari i hi ha la tesi que l'Església també farà aquest gir, però jo no ho veig fàcil

Com creu que serà el pròxim Papa? S’atreveix a fer pronòstics? Veu possible una regressió?
Aquesta sembla la tesi dominant. El món experimenta un gir reaccionari; poc simpàtic, per dir-ho en paraules suaus. I, per tant, l’Església també farà aquest gir. Jo no ho veig fàcil. Dono una dada que ja he donat altres vegades i que em sembla definitiva: el 79% dels cardenals electors han estat escollits per Francesc.

Discrepo d’això.
No dic que això sigui definitiu. Hi ha un desconeixement enorme de qui són: Papua, Mongòlia, Haití… Però sí que sabem que ell els ha escollit perquè sentia que anaven en la direcció adequada. En tot cas, em sembla una dada a tenir en compte. I, a més, ha fet coses que no seran fàcils de revertir.

Per exemple?
El que ha dit del clericalisme. La resposta als abusos. Ara no pot venir un Papa que ho vulgui tornar a amagar. Ell no ho ha arreglat, però quan la gent diu que s’ha quedat a mitges, ha de pensar que l’Església té 2.000 anys, ha superat tots els imperis. És una estructura molt complexa i fer un gir radical és impossible. I si ho intentes, tens un cisma demà.

Què més voldria dir del llibre?
Els meus llibres, com Anatomía de un instante, com L’impostor, són una barreja de coses. Perquè la novel·la permet tot això. És una part d’assaig, de biografia, en part autobiografia d’un català, espanyol i europeu normal i corrent, educat en la fe del cristianisme que ha perdut. I al final és una novel·la sense ficció. Si m’hagués inventat el final, ningú s’ho hauria cregut perquè és com un petit miracle. La novel·la té aquesta capacitat d’integrar i de transcendir tota la resta de gèneres. Per això tinc tanta fe en la novel·la. Així la va crear aquest senyor que es deia Cervantes, i així intentem continuar practicant-ho.

Estic totalment a favor de la màxima plenitud del català. Com s'aconsegueix és el que hem de discutir oblidant-nos de les qüestions polítiques

Aquesta setmana hem celebrat el Sant Jordi. En ple debat sobre l’estat de la llengua. Com veu la robustesa del català?
No conec les dades, però la meva posició és la següent. Jo soc un escriptor en castellà, però jo soc català, a casa meva parlo català, la meva llengua és el català, he estudiat Filologia Catalana, n’he estat traductor. Per tant, el català també és la meva llengua. I a mi m’importa que el català estigui en les millors condicions possibles. Això ho dic aquí i ho dic a la Reial Acadèmia Espanyola. El problema no és el català ni el castellà, sinó l’ús bo o dolent que es faci de les llengües. Això val també per l’anglès i per totes. Estic totalment a favor de la màxima plenitud del català. Com s’aconsegueix és el que hem de discutir oblidant-nos de les qüestions polítiques. Perquè aquí el que es fa és un mal ús polític de les llengües. Als polítics les llengües els la bufa, el que volen és utilitzar-les pels seus interessos polítics.

I amb el castellà no passa, això?
Home, en el cas del castellà, durant molts més anys. Com a instrument polític, emprar la llengua és relativament recent, uns dos-cents anys, quan el nacionalisme aplega llengua, cultura, nació i estat. Però podem viure junts. Si els europeus estem units, podrem enfrontar-nos als Trump i Putin, i per restar units hem de respectar les identitats.

Però creu que el català ha assolit aquesta plenitud?
Quina llengua ha arribat a la seva total plenitud? Què entén per plenitud? Que tothom parli català?

No, que el seu desenvolupament no es vegi coartat per una estructura política estatal. 
Però què és això?

Que el país no disposi de tots els instruments propis de sobirania.
Per això necessitaríem tot un dia, però aquesta és la mentalitat nacionalista: una llengua equival a una cultura, una cultura a una nació i una nació a un estat. Però nosaltres hem de crear un estat federal a Europa que sigui diferent dels actuals. Com França o Itàlia, que van destruir totes les altres llengües. I aquest estat federal europeu s’ha d’ocupar de donar prosperitat a les llengües i cultures respectives. Això ja existeix a la Constitució espanyola, que diu que s’han de respectar les llengües. Que no es fa? Evidentment. Però això és el que hem de fer. I no a Espanya sinó a Europa. Perquè o anem a una Europa federal on tu et puguis expressar en la teva llengua, però també puguis fer-ho en anglès, o estem perduts.

S’ha posicionat en contra del procés sobiranista.
A mi se m’ha demonitzat. M’han acusat de tota mena de coses falses.

No hi ha res del que ha dit del que estigui penedit?
Segur. I el que no he dit i se m’ha atribuït, també. Se m’ha atribuït que vaig donar suport a la violència l’1 d’octubre, cosa totalment falsa. Que vaig demanar que els tancs entressin per la Diagonal...

Demanar que els tancs entressin per la Diagonal? Busqui on ho he dit. És completament fals, una bola que van crear unes persones amb noms i cognoms

No ho ha dit mai?
Això és un disbarat. Busqui on ho he dit. És completament fals. Això dels tancs és una bola que van crear unes persones amb noms i cognoms que es poden dir i que jo vaig intentar perseguir-les judicialment i no vaig poder. Això s’ho va inventar una sèrie de gent que tampoc estima gaire el vostre diari. Si em penedeixo de coses, sí, cada dia. Però d’aquestes coses no me’n puc penedir perquè mai les he dit.

Quan tu fas una cosa com la que es volia fer i et busques un enemic com jo, és absurd, és idiota. Per què et busques un enemic com jo que soc català, que parlo català, i que puc discrepar de vostè en coses, i en altres no? Per què? Perquè no es volia fer allò, era un instrument dels polítics per fer coses que no buscaven la independència, que és una cosa completament irrealitzable. Per tant, sí, estic en contra del que es va fer i de com es va fer. Però jo puc parlar de moltíssimes coses. Si un dia hi ha un 80% de catalans que vol la independència de manera clara, és evident que… Ara, amb un 47% de catalans i així a la brava com ho van fer… Allò va ser una mala idea.