"Estem tristos, però esperançats". Així explica un exponent del catolicisme català més identificat amb l'esperit del Concili Vaticà II com es viuen aquests dies de dol pel papa Francesc. El pontífex que acaba de morir no genera unanimitats, i hi ha un nucli molt conservador que ha contemplat el seu mandat de manera molt crítica, com ha explicat en les últimes setmanes Nació. Però, en general, el mainstream de l’Església catalana, de la majoria de l’episcopat als feligresos i a l’entramat associatiu dels creients, s’ha sentit sempre a prop de les posicions de Francesc.
El 23 de febrer, l’església de Santa Anna es va omplir per un acte de comiat a la monja teresiana Viqui Molins, una figura emblemàtica de l’Església de les perifèries. Prop de 500 persones es van aplegar per dir adéu a la religiosa que havia estat una de les fundadores del projecte Santa Anna-Hospital de campanya, i que ha convertit la parròquia en un gran espai d’acollida. Allí, el vicari, Xavier Morlans, va entonar un tango composat per ell, Francesco, Adelante!, amb un to encomanadís que fou seguit per tots els presents.
L’anècdota no és irrellevant. De fet, fa cinc mesos, a la Sala Clementina del Vaticà, en una trobada d’esglésies hospitals de campanya i en presència del mateix Francesc, Morlans la va cantar. La figura del Papa, que ha estat controvertida, ha tingut bona acollida entre molts creients catalans i ha encaixat fàcilment en un ampli bloc central del catolicisme local.
"Les dues tradicions", encara
L’Església catalana ha tingut sempre un perfil propi molt accentuat. Per catalanista però també per ser més liberal que l’Església espanyola. Fins i tot des dels temps del molt conservador bisbe Torras i Bages, que ja va allunyar el catolicisme català del carlisme i l’integrisme. Després, els anys 20, el cardenal Vidal i Barraquer va plantar cara al règim de Primo de Rivera quan aquest va pressionar Roma per prohibir el català als seminaris. Davant la República, Vidal i Barraquer va intentar impedir una ruptura entre Església i règim, i es va negar a signar la carta dels bisbes definint la Guerra Civil com una Croada.
Una actitud en què va coincidir amb l’aleshores secretari d’Estat vaticà, Eugenio Pacelli, futur Pius XII. Un Papa que va rebutjar la pretensió de Franco de fer fora el cardenal català del càrrec d’arquebisbe de Tarragona, tot i que el prelat va haver de morir a l’exili. Va ser el canonge Carles Cardó qui va parlar del xoc entre l’escola eclesiàstica de Toledo i la de tarragona a Les dues tradicions. Cardó no és història a l’Església catalana i continua tenint hereus, inspirats per qui va ser el bisbe Joan Carrera.
Cardenals "franciscans" a Catalunya
Hi ha hagut els darrers anys bona interlocució entre els sectors més liberals del catolicisme català i destacats prelats propers al Papa. Ha estat precisament la Tribuna Joan Carrera, que aixopluga nombroses entitats cristianes de línia oberta, la que ha acollit alguns cardenals a tenir en compte. El març del 2022, va convidar Cristóbal López Romero, actual arquebisbe de Rabat i cardenal nomenat per Francesc. És un andalús criat a Catalunya i que coneix bé la llengua i la cultura catalana. El va presentar el cardenal Juan José Omella.
També han estat convidats per la Tribuna Joan Carrera el cardenal peruà Carlos Castillo i el dominic Jean-Paul Vesco, cardenal arquebisbe d’Alger. Exponents de les "perifèries" de Francesc, que seran presents en el proper conclave. Els sectors progressistes catalans -aquí se'ls descrivia- tenen interlocutors en el proper conclave.
El tàndem Omella-Planellas
Els dotze bisbes que formen la Conferència Episcopal Tarraconense no són un bloc monolític. Però la cúpula dels bisbes està ben alineada amb el que ha representat Francesc. Ho és per part de l’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, com també per part de l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, de posicions nítidament catalanistes i que aquests dies ha manifestat que confia en un nou Papa renovador, tot aclarint: “És el que volem la majoria de bisbes”.
La sintonia que desprèn l’Església espanyola és una altra. Omella va ser elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola no sense oposició. Quan va concloure el seu mandat, l’any passat, el candidat més proper a Francesc, el madrileny José Cobo, va ser derrotat de manera clara pel conservador Luis Argüello, mentre que va sorgir un grup ultra liderat per l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz Montes, minoritari però molt ben organitzat. La correlació de forces entre els bisbes espanyols i els catalans és diferent.
Barcelona, la primera carpeta
De moment, un dels primers deures del nou Papa pel que fa a l’Església catalana serà proveir les tres seus episcopals -de deu diòcesis- que tenen un titular que ja ha superat els 75 anys, edat que obliga els bisbes a posar el seu càrrec a disposició del pontífex. Un fet que no implica immediatesa, com explica el cas de l’arquebisbe de Barcelona. Omella va complir els 79 anys el mateix dia de la mort de Francesc.
Però res indica que el relleu a Barcelona hagi de ser imminent. Això respon a un seguit de causes. Una és la seva dignitat cardenalícia, que sol fer que Roma no procedeixi a la substitució d’un prelat abans d’un o dos anys. Però en el cas d’Omella ha estat evident la confiança que li ha estat donada pel Papa, que l’ha situat en el nucli dur de la Congregació dels Bisbes i en l’anomenat G-9, el grup selecte de cardenals creat per assessorar el Papa en el govern de l’Església.
Hi ha dues diòcesis més que esperen bisbe: Lleida, on Salvador Giménez ja ha complert 77 anys, i Terrassa, amb Salvador Cristau, de 75. Tots dos són considerats prelats de to conservador. Aquest primer ball de bisbes donarà un senyal de per on van els trets en el Vaticà que sorgirà de l’Església post-Francesc. De moment, els fidels esperen, avui capcots, però mirant a Roma.
