Un mes abans de Nadal arriba la Fira de Santa Llúcia davant de la Catedral de Barcelona. Considerada la fira més antiga del món que gira entorn dels pessebres i les tradicions nadalenques i hi podeu trobar figures, suro, tions, molsa i un element indispensable per mantenir viva l’essència de la fira: els firaires. “Quan s’acaba la Fira ja comencem a preparar la de l’any vinent”, diu l’Edurne Costa, encarregada de la parada Pessebres Costa, mentre descarrega les caixes del carretó per guardar-les dins de la parada. L’Edurne és la tercera generació de firaires, explica que va ser el seu avi qui, el 1942, va decidir muntar una parada a la Fira de Santa Llúcia: “A casa havien de menjar i el meu avi va decidir fer-se firaire per guanyar alguns calerons”.

La fira, però, no es fa per diners. La Fira de Santa Llúcia, que enguany obre les portes del 28 de novembre al 23 de desembre, és un element innegociable del Nadal barceloní. “Tenir una parada sí que surt rendible econòmicament, però no tant com la gent es pensa”, explica l’Edurne. La firaire no nega que en acabar la Fira obtingui beneficis, però sí que explica que no es pot guanyar la vida amb el que en treu. “Cada any tinc el neguit de saber si funcionarà”, afegeix l’Edurne, que assegura que, tot i que ja fa anys que ve, cada novembre l’aclapara la inquietud de saber si tots els esforços tindran recompensa. “La Fira no es fa per diners, sinó per amor als pessebres i a la tradició familiar”, assegura la paradista. 

La vida dels firaires: demanar vacances per continuar treballant

Enfilada a un petit tamboret plegable, l'Edurne fa malabars per empaperar de color “verd fluor” la parada sota l'atenta mirada del seu pare. Fins que la cinta adhesiva amb què forra la parada es trenca: “Ja t’he dit jo que això no servia”, la sermoneja Leo Costa, el seu pare, “compra un pinzell i un pot de cola i ja veuràs que ràpid anem”, afegeix. A pas lleuger, de camí a comprar una altra cinta adhesiva, l’Edurne explica què fa la resta de l’any, quan penja el seu mandil de firaire: “Ara estic de baixa i no puc treballar durant l’any”, es lamenta, però recorda que, quan treballava, havia de demanar vacances a la feina per poder venir a la Fira, i assegura que és una realitat que viuen molts dels seus companys firaires.

“Els que més diners guanyen són els que ho compren tot fet”, assegura en Leo, segona generació de Pessebres Costa. La firaire explica que la seva parada intenta ser diferent de la resta, sí que hi podeu trobar pastorets, establies o figures comprades a diferents proveïdors, però també artesanies úniques. “Ell és l’artista!”, diu l’Edurne, que assenyala al seu pare amb un somriure d’orgull. Galliners, pallers, molins, pous i, fins i tot, una establia. “Darrere de cada peça hi ha moltes hores i dedicació”, assegura. L’Edurne lamenta que, sovint, la gent no entén el preu dels productes artesanals: “La majoria dels guiris ho troben car, no valoren la feina que fa el meu pare”. 

Quan la parada era un taulell i unes estovalles

Aquest 2025 la Fira celebra la seva edició 239. Els documents constaten que, com a mínim des del 1786, les parades nadalenques s’han instal·lat anualment davant la Catedral a les vigílies de Nadal. “Tot ha canviat molt”, diu Leo Costa, que amb 88 anys continua venint a ajudar a la parada i produint artesanies que després es vendran a la fira: "Vinc des que tinc 6 anys, però la il·lusió continua intacta". Amb to amable i nostàlgic, ell recorda com era la Fira de Santa Llúcia fa 80 anys: “La parada era un taulell amb unes estovalles; cada dia havíem de muntar el gènere al matí i, quan tancàvem, recollir-ho tot i guardar-ho en una caixa”. Assenyalant un indret poc precís de la Plaça Nova, explica que “allà” hi havia unes “casetes velles” on els deixaven guardar les caixes amb el gènere de la parada durant la nit. 

Leo recorda que quan es feia fosc s’ajudaven de les “làmpades petromax” -que funcionen amb parafina- per tenir llum. “Ara tampoc ens anirien pas malament!”, salta ella. A la gatzoneta, obre i desprecinta una desena de caixes plenes de gènere que s'escampen davant la parada. “Tenim quatre dies per muntar la parada i encara no ens han donat llum”, es queixa. La paradista denuncia que ningú els ha informat de quan activaran la il·luminació, i que cada dia ha de matinar molt perquè a quarts de sis ja s’ha fet fosc i han de marxar. “Cada any el mateix…”, esbufega l’Edurne. 

Amb dues tèrmiques, un buf, un jersei i un anorac a la motxilla, l’Edurne recalca la importància d’abrigar-se per treballar a la fira: “Estem aquí cada dia moltes hores, faci fred, vent, plogui… i no ens podem posar malalts perquè ens tocarà venir igualment”. L’estrès i els nervis són fidels acompanyants dels firaires, que any a any, de dilluns a diumenge, obren les parades i s’hi entreguen en cos i ànima: “Hi ha dies molt durs, però no m’imagino un any sense estar aquí”, diu l’Edurne, que reconeix que el seu secret per aguantar tota la fira són “els tàpers de sopa i escudella”. 

El pessebrisme sobreviu i s'adapta al turisme 

El públic de la Fira de Santa Llúcia ha mutat els darrers anys. “Abans gairebé tothom que venia eren famílies, parelles o catalans d’arreu del territori que baixaven a la Fira a passejar”, explica Leo Costa. Els turistes, però, han anat guanyant terreny. “Cada cop he de parlar més en anglès”, l’Edurne afirma que en els darrers anys el turisme s’ha apoderat de la fira, i lamenta que sigui un públic que “mira més que no pas compra”, tot i que comenta que més d'una vegada ha enviat paquets a clients d'Itàlia o dels Estats Units. 

La Fira de Santa Llúcia també s'ha transformat. Lluny queda l’època en què els nens fien cua per enfilar-se a un ruc durant uns minuts o les parades estaven tan juntes que es formaven moltes aglomeracions de gent, tal com recorda Leo Costa. Fa ja més de 15 anys que la Fira va baixar les escales de la Catedral de Barcelona per descansar a la Plaça Nova on, enguany, 215 parades es preparen per contagiar l’esperit nadalenc a la ciutat. 

“La tradició del pessebre està canviant, però no es perd”, afirma l’Edurne. La paradista assegura que la gent continua mantenint viva la tradició pessebrista, i s’aferra a l’elevat nombre de visitants que passegen anualment entre les parades de la Fira de Santa Llúcia per defensar la seva postura. L’Edurne, mare de dos bessons de 15 anys, es mostra esperançada amb què la seva descendència pugui ser la quarta generació de pessebristes. “Jo des que era petita sabia que volia estar aquí”, explica la firaire, “els meus fills han respirat Fira de Santa Llúcia des d’abans de néixer, i ara venen a ajudar-me els caps de setmana”. Tot queda en família a Pessebres Costa, de pares a fills i d’avis a nets. L’Edurne està tranquil·la i confiada que el cognom Costa continuï durant molts més anys defensant la seva parada de la Fira de Santa Llúcia.