On era Salvador Illa durant els forts aiguats de diumenge al vespre al Montsià i altres zones de les Terres de l'Ebre? És la pregunta que, ja aquella nit, es van començar a fer representants de l'oposició en l'intent de qüestionar la gestió que el Govern va fer de la dana Alice. Ahir al matí es va convertir en tema. La resposta de Palau no es va fer esperar: "El president va aterrar ahir [per diumenge] a Barcelona a les 17.20 hores. Es va connectar al CECAT [Centre de Coordinació Operativa de Catalunya] des de la Roca del Vallès [des de casa seva, per tant]. Ha estat en contacte permanent amb serveis d’emergències, alcaldes i afectats des del primer moment", van aclarir els seus portaveus.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

El fantasma del Ventorro recorre (ho vam veure també amb els incendis forestals d'aquest estiu a l'oest d'Espanya) la gestió de les emergències per part dels líders polítics des de la inexplicable desaparició de Carlos Mazón ara farà un any enmig de la forta dana al País Valencià, que va costar la vida a dues-centes persones. No és, però, comparable un cas i l'altre, ni per magnitud ni per costos humans. I la gestió tampoc ho és. Alguns alcaldes ahir criticaven, amb raó, que no se'ls avisés de talls de carreteres i altres mesures i que hi hagués un punt d'improvisació i molèsties innecessàries. Però els serveis d'emergència van funcionar, es va actuar amb prudència a l'hora d'enviar alertes o suspendre classes o altres activitats, i els treballs de neteja i endreça es van activar ahir a primera hora, gràcies també a la implicació dels ajuntaments i de voluntaris amb imatges que evocaven els pobles de l'Horta Sud.

A Illa, l'oposició li va criticar que, malgrat els avisos, preferís anar a la recepció de Felip VI i la desfilada del 12 d'octubre a Madrid, una parada militar on el més aplaudit és la Legió, una unitat creada pel feixista Millán Astray, que va tenir Franco entre els seus caps, i amb una cabra de mascota que aixeca passions. Junts i ERC recordaven que ni Mazón ni la balear Magda Prohens, del PP tots dos, van voler-hi anar per seguir de prop la dana.

Les crítiques van fer que Illa fos des de primera hora d'ahir a les Terres de l'Ebre i que hi desplegués una intensa agenda que es va allargar fins al vespre. Més o menys com va fer el 3Cat, que va evitar les crítiques de l'incendi nocturn de Paüls d'aquest estiu i es va desplegar per informar de la situació. Més enllà del pim-pam-pum, la pregunta és què hi pinta un president del Govern (filòsof de formació) en reunions tècniques de seguiment d'una emergència. No sóc partidari de models tecnòcrates o de triar els polítics per currículum, però hi ha un terreny en el qual són els tècnics, i no els presidents o els consellers, els que han de decidir quan s'envien les alertes, què es mobilitza i com, i quines mesures de talls de carreteres o supressió de serveis cal prendre.

Els polítics els han d'escoltar i han de procurar que tots els departaments i administracions implicades compleixin les instruccions i cooperin. Quan assumeixen responsabilitats que no els pertoquen (com ara decidir si s'envia o no una alerta, com va passar al País Valencià) és quan el risc d'una actuació frívola o irresponsable pot portar al desastre. Senzillament perquè, com la majoria dels lectors o jo mateix, no tenen coneixement tècnic sobre com de ràpid es pot complicar un aiguat d'aquestes característiques.

Pot ser criticable que Illa vagi als actes del 12-O (a molts catalans no els agrada ni el que s'hi fa ni el que representa ni les mans besades al Palau Reial) i se li ha de reclamar que estigui al costat dels afectats i que escolti i atengui els alcaldes. En situacions dramàtiques els ciutadans volen percebre que la implicació de les autoritats és màxima. Però el seu èxit o el seu fracàs ha de ser haver triat bé els consellers i els secretaris i directors generals, haver assegurat que fixin bé les prioritats i les grans línies d'actuació, i proveir els recursos necessaris. 

Costa de creure que l'oposició no tingui més punts d'atac al Govern que inquirir on era Illa diumenge per més aparent que sigui la pregunta. Començant per les facilitats que es posen per netejar i conduir barrancs o per transformar un model urbanístic amb construccions en zones inundables que conviuen molt malament amb la crisi climàtica. ERC va tocar aquest darrer punt, però segur que té, a més, molta tela per tallar amb finançament o Rodalies si vol carregar contra les ombres dels socialistes. I Junts pot enfocar millor que al darrer debat de política general, quan va presentar com motiu d'"alarma social" i "desnacionalització" les novetats a TV3 i Catalunya Ràdio i va sotmetre a consideració del Parlament temes que depenen només del govern espanyol. 

Avui no et perdis

• Crònica: Empenta i impotència per superar els estralls d'un nou aiguat a les Terres de l'Ebre; per Sílvia Berbís Morelló.
• Crònica: Els empresaris urgeixen les «forces d'ordre» a teixir consensos davant de tots els extremismes; per Pep Martí i Vallverdú.
• Dades: La justícia afavoreix les dones i satisfacció amb els Mossos: deu opinions dels catalans al CEO; per Lluís Girona Boffi.
• De la mort a la reconstrucció: què passarà ara a Gaza?; per Pep Martí i Vallvedú.
• Entrevista a Xavi Bundó: «Ampliar l'espectre de la televisió en català és una assignatura pendent que tenim com a país»; per Victor Rodrigo.

El passadís

Les obres del Camp Nou estan complicant la vida més del que es pensaven Joan Laporta i la seva junta. Ahir la Cadena Ser va explicar que la constructora turca Limak no era la més ben valorada pels tècnics del club. El retard per tornar a casa ha tingut efectes no desitjats en tercers. És el cas de la fundació Neus Català, que organitza cada any la cursa i la caminada Lluís Companys. Demà es compliran els 85 anys del seu afusellament al castell de Montjuïc. La trobada que conjuga esport i memòria i que és també un homenatge a l'Olimpíada popular de 1936 havia de començar i acabar a l'interior de l'Estadi el dissabte 18 d'octubre. Fa pocs dies, però, l'Ajuntament els va denegar, després de preguntar-ho reiteradament, els permisos que, des de novembre de 2024, tenia concedits, per la coincidència amb el partit del Barça contra el Girona que se celebrarà a primera hora de la tarda. La cursa començarà i acabarà a l'estadi municipal Joan Serrahima. El Barça mana.     

Vist i llegit

Un sondeig de l'Institut Democràtic d'Israel de finals de juliol afirmava que al 79% dels jueus d'aquell país no els preocupava res la sort dels palestins de Gaza i que només el 6% volia la pau pel cost de vides humanes. El 74% la volia només per alliberar els ostatges. A la societat israeliana s'esborren els grisos i la radicalització és creixent després d'anys de conflicte i militarisme. Sembla difícil que surtin sols d'aquesta espiral que els impedeix conviure amb els musulmans del seu país o avançar cap a la solució dels dos estats. Sobre com està la societat israeliana us aconsello l'entrevista que ahir, i des de Jerusalem estant, feia, a El Matí de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell a l'historiador i activista per la pau i els drets humans israelià Meir Margalit, molt crític amb la deriva del seu país. "El gran desafiament serà descolonitzar la mentalitat israeliana", deia. Ho podeu recuperar aquí.

Recordem

Avui fa exactament sis anys de la sentència del procés del Tribunal Suprem, que va imposar dures penes de presó i inhabilitació als líders independentistes. No va ser fins gairebé dos anys després, el juny del 2021, i quan ja n'acumulaven gairebé quatre anys de presó, que la pressió social i la negociació entre el PSOE i ERC va fer possible que els nou presos polítics quedessin lliures gràcies a un indult del govern espanyol. Encara pesen penes d'inhabilitació per malversació sobre Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa perquè l'alt tribunal es resisteix a aplicar la llei d'amnistia malgrat que fa més d'un any que és vigent. La dura sentència del Suprem, que va descartar la rebel·lió però va provocar grans protestes que van tenir el seu punt àlgid als aldarulls d'Urquinaona, va ser el clímax de la judicialització d'un procés que no va trobar en l'Estat la resposta política que demandava. El tribunal que presidia Manuel Marchena no va atendre les qüestions de fons polític i va desestimar les defenses que van optar per una via més tècnica. Aquesta peça d'Oriol March recorda l'efemèride.  

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]