S'atreviria el Tribunal Suprem a condemnar els líders del procés per un delicte de rebel·lió, com defensava la Fiscalia? Quin pes tindria el concepte de violència en el veredicte de Manuel Marchena? Quants anys de presó haurien de complir Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila, asseguts al banc dels acusats durant tres mesos entre l'hivern i la primavera del 2019? Les respostes van arribar el matí del dilluns 14 d'octubre del 2019: els nou primers, a presó per sedició -i, algun d'ells, també per malversació-; els tres últims, multa per desobediència.
Quan es compleixen sis anys del veredicte, que va comportar una mobilització contundent de l'independentisme -enfrontaments amb la policia a la plaça Urquinaona, gestions al límit perquè la Generalitat no perdés les competències en seguretat, dificultats a les institucions per canalitzar el malestar per la decisió de la sala segona del Suprem-, part dels condemnats encara no poden fer vida política normal, perquè no se'ls ha aplicat l'amnistia. La desjudicialització progressiva, ja fos amb els indults o la reforma de la sedició, va permetre la normalització parcial; els qui carreguen amb el delicte de malversació -Junqueras, Turull, Romeva i Bassa- encara estan inhabilitats per exercir càrrecs públics.
És la mateixa situació en què es troben Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, a l'exili des de fa vuit anys. La qüestió s'està dirimint al Tribunal Constitucional (TC), que haurà de decidir cap al gener què fa amb els recursos d'empara presentats pels líders del procés. L'amnistia encaixa amb el marc legal vigent -així ho va determinar el TC en la sentència sobre el recurs del PP-, però el Suprem ha fet mans i mànigues per impedir que s'apliqués als qui encara resideixen fora de l'Estat i els condemnats per malversació. En la negociació sobre la norma, amb protagonisme per a Gonzalo Boye, ja es veia que seria una escletxa. Marchena i Pablo Llarena s'han encarregat d'utilitzar-la.
Què deia exactament la sentència de fa sis anys? Es considerava provada la violència, però no n'hi havia prou per sostenir el delicte de rebel·lió. Els magistrats apuntaven, de fet, que la violència ha de ser "instrumental, funcional, preordenada de forma directa, i sense passos intermedis". Aquí és on va caure la rebel·lió. Segons el Suprem, els fets provats eren "insuficients" per arribar a tenir una "efectiva independència territorial i la derogació de la Constitució". Per tant, considerava que era una "violència per aconseguir la secessió", ja que només va fer falta l'aplicació del 155 per deixar-ho tot sense efecte. El tribunal també insistia que les mesures de la Moncloa es van aplicar amb "normalitat".
El gir de Sánchez
Tot i que el president Quim Torra, en aquell moment a Palau, va assenyalar que "no acataria" la sentència, la resistència institucional no va existir. Els presos -bona part dels jutjats van afrontar la vista oral anant i tornant cada dia des de Soto del Real i Alcalá Meco- anaven mentalitzats per una condemna dura, que complirien a Lledoners, Wad-Ras i Puig de les Basses un cop acabat el judici. Les riuades de manifestants que van omplir les vies principals del país i que van desembocar a Barcelona són l'última gran mobilització icònica de l'independentisme. Els enfrontaments entre grups -sobretot joves- i la policia van enterbolir l'ambient a la capital, on també va treure el nas l'extrema dreta.
Mentre durava el judici es van celebrar eleccions espanyoles, amb victòria per a Pedro Sánchez, que no feia ni un any que era a la Moncloa després de la moció de censura. Poc després de la sentència, es repetien els comicis, perquè no s'havia pogut investir cap candidat al Congrés dels Diputats. En aquell moment, Sánchez defensava el compliment íntegre de la condemna, estava en contra dels indults -i, per descomptat, de l'amnistia-, i tria pit del control sobre la Fiscalia per extraditar Puigdemont. Un mes després de la sentència del Suprem, Sánchez va signar un acord de coalició amb Pablo Iglesias, líder de Podem. ERC s'acabaria abstenint per tal que el líder del PSOE tornés a la Moncloa.
Des d'aquell moment ha passat de tot: trencament entre Junts i els republicans, canvi d'era amb l'arribada de Salvador Illa al Palau de la Generalitat, i la dependència aritmètica de Sánchez respecte dels independentistes que va comportar l'aprovació de l'amnistia. La llei, després de mesos de negociacions, va aprovar-se fa un any i cinc mesos, només ha beneficiat de manera directa els policies encausats per l'actuació violenta de l'1-O, i també dirigents que no estaven al nucli dur del referèndum. Els principals protagonistes, tant els que van ser jutjats com els qui han afrontat les causes per extradició i encara no poden tornar a Catalunya, encara esperen la normalització definitiva.
