Hi va haver un moment en què tothom s'emmirallava en Emmanuel Macron. Venia de ser ministre de François Hollande, tenia experiència en la gran banca, portava vestits a mida, parlava bé, tenia aquell posat entre aristocràtic i arrogant que defineix les elits franceses, i havia sabut crear un moviment al marge dels grans partits. Com Ciutadans, per entendre'ns, però ben fet, amb un pòsit liberal i aquella manera de representar la dreta tan educada que es podia vendre com un dirigent de centre. Vuit anys després de convertir-se en president de la República, travessa un dels pitjors moments en el càrrec. Fins i tot hi ha antics col·laboradors que li suggereixen que plegui. Seria quasi com abdicar.
Aquest dimecres va veure com Sébastien Lecornu feia efectiva la dimissió ja anunciada dilluns, tot just quan havia nomenat nou govern. No ha durat pràcticament ni un mes com a responsable de l'executiu francès, i ara Macron n'haurà de nomenar un altre. Serà el sisè del seu segon mandat, una xifra preocupant i que no fa anticipar res de bo. La sensació de paràlisi és més evident que mai, i és una incògnita si s'arreglaria amb unes noves eleccions legislatives com les convocades, per sorpresa, l'any passat. L'extrema dreta no va tenir majoria absoluta gràcies a la mobilització de l'esquerra, però potser es va gastar una bala valuosa de cara al futur. Sembla que s'estigui esquivant l'inevitable.
De què es tracta? Doncs que, precisament, el Reagrupament Nacional de Marine le Pen acabi governant el país en un termini de dos anys, que és quan s'han de celebrar les properes eleccions presidencials. La líder xenòfoba, inhabilitada i pendent de veure si es pot presentar als comicis, encadena dues eleccions arribant a la segona volta. Tot fa pensar que, algun dia, se'n sortirà. A França, el desori permet extreure unes quantes lliçons sobre cordons sanitaris, discursos d'odi i la lentitud de les institucions a l'hora de combatre'ls. Si fa vuit anys tothom volia ser Macron, ningú dels qui l'elogiava voldria ser ara al seu lloc. Perquè una França amb el motor gripat és un fre a l'estabilitat europea.
Avui no et perdis
- La crisi política a França es cronifica: Macron nomenarà nou primer ministre; per Pep Martí
- Pisos, IRPF i l'ombra del referèndum: les opcions d'Illa per calmar el Parlament i salvar Sánchez; per Bernat Surroca i Lluís Girona
- L'embargament d'armes a Israel ressuscita la majoria de la investidura
- El govern espanyol i Podem pacten prioritzar els compromisos ambientals en l’ampliació del Prat
- La Veu de Nació: Baixar al fang; per Pep Martí
