Després del funeral pel papa Francesc, el Sacre Col·legi Cardenalici serà convocat a principis de maig per elegir el nou pontífex de l’Església. Els dies previs, els cardenals es reuniran en les anomenades congregacions, els encontres que serveixen per posar en comú reflexions i diàlegs sobre el futur del catolicisme. Aquestes sessions -ja se n’han fet algunes els dies previs al funeral- són decisives perquè serveixen perquè molts prínceps de la institució es coneguin i, en algun cas, per fer una presentació oficiosa d’aspirants.
A hores d’ara és impossible fer cap pronòstic sobre què sortirà del proper conclave. Circulen arreu noms de papables, agrupats per suposades tendències. Les etiquetes, en aquest ecosistema tan complex com el club cardenalici, són sempre discutibles. Aquí us oferim un catàleg de les diverses branques en pugna que es desplegaran amb el llegat de Francesc com a teló de fons i quan tota l'Església, també la catalana, viu temps d'agitació.
L'ecosistema "progressista"
En un ecosistema tan tradicional com el Col·legi Cardenalici, potser el terme progressista s’hauria de posar entre cometes. En tot cas, sota l’apel·lació de progressistes, modernistes o renovadors se situen moltes personalitats d’estil diferent. Un dels papables més citats aquests dies i que estaria en una sintonia ideològica molt propera a Francesc és Jean-Claude Hollerich, cardenal arquebisbe de Luxemburg i expresident de l’episcopat europeu.
Hollerich té 66 anys. És un teòleg rellevant que ha estat un dels abanderats de Fiducia Supplicans (Confiança Suplicant), el document pontifici que s’obre a la benedicció dels homosexuals i parelles no tradicionals i que és, probablement, la gran fractura ideològica en el si del cardenalat. Hollerich podria disposar del vot dels més progressistes. Però té difícil una majoria. És jesuïta i dos papes seguits de la Companyia poden ser excessius a ull de molts.
Un altre nom de l’ala més reformista és el nord-americà Robert Francis Prevost, poderós com a cap de la Congregació dels Bisbes, que prepara les designacions episcopals. Peça clau en l’organigrama de Francesc que podria rebre el suport d’alguns cardenals dels Estats Units, molt dividits. Un és Kevin Farrell, camarleng que governa la Santa Seu en aquest interregne. Crescut a l’ombra d’una figura tèrbola i complexa com el desaparegut Theodore McCarrick, apartat del sacerdoci per l'anterior pontífex després d’un seguit de denúncies per abusos, però que va ser el gran líder dels bisbes progressistes dels Estats Units. El mateix Papa que el va castigar ha protegit els seus deixebles. Cada conclave arrossega molts cadàvers.
El nom de Juan José Omella també ha aparegut en les travesses. No està en el primer pòdium de papables, però tampoc és descartable. Si el conclave es bloqueja, la seva edat (79 anys) i un perfil pragmàtic el podria convertir en un "progressista" acceptable per molts conservadors. En tot cas, el cardenal de Barcelona "competeix" en desavantatge amb Madrid, que tindrà dos electors a la Capella Sixtina, el joveníssim José Cobo (60 anys) i l’emèrit Carlos Osoro, de 79, presumptament vots del bloc progressista.
El poder (i els límits) de Sant Egidi
Dins del bloc oberturista, la Comunitat de Sant Egidi sempre ha estat una gran electora. L’organització liderada per Andrea Riccardi, un dels braços diplomàtics oficiosos de l’Església, és influent. Però alhora molts la veuen com un poder fàctic que s’ha de vigilar de prop. És el que dona ales i a la vegada limita les opcions del cardenal de Bolònia, Matteo Zuppi, reconegut mediador en conflictes internacionals que van del desarmament d’ETA a un intent frustrat d’intervenir a Ucraïna. Potser massa protagonisme? Per si de cas, alguns entesos apunten a una segona carta de Sant Egidi: el portugués José Tolentino de Mendonça, prefecte de Cultura a la cúria.
El gran papable asiàtic
Luis Antonio Tagle és el “Martini” d’aquest conclave, pel record de qui va ser durant anys gran esperança blanca del catolicisme més avançat. Tagle és prefecte per a l’Evangelització al Vaticà, té 66 anys i va demostrar dots de govern com a arquebisbe de Manila. El papa Ratzinger el va fer cardenal i Francesc l’ha volgut al costat. Perfil ideal per una institució que mira a l’Àsia-Pacífic. Però la seva gestió al capdavant de Càritas Internacional -que va travessar una greu crisi de gestió- va afeblir la seva imatge. L’edat, que prejutjaria un pontificat llarg, tampoc l’ajuda. I com a Martini, li pot passar que massa temps sota els focus el perjudiqui.
Perifèria no equival a progressisme
Aquesta és potser la gran incògnita del conclave. Francesc ha estat anomenat el Papa de les perifèries. I a fe de Déu que ha creat cardenals del Sud Global. Però cal advertir que això no implica progressisme. Està articulat el bloc perifèric? Votaran de manera similar el cardenal més jove, Giorgio Marengo, missioner de 51 anys a Mongòlia que va ser exorcista i va enlluernar Francesc, que molts africans coneguts pel seu conservadorisme moral? A la perifèria hi ha noms com Virgilio do Carmo do Silva, salesià de Timor Oriental, o William Seng Chye Goh, de Singapur, ubicats en una línia tradicional. Progresistes sí que són el peruà Carlos Castillo o l’espanyol Cristóbal López Romero, arquebisbe de Rabat, coneguts en els cercles del catolicisme català.
Parolin, el centrisme de la cúria
Tots els vaticanòlegs asseguren que el secretari d’Estat, Pietro Parolin, vol ser Papa. Si tot secretari d’Estat -equiparable a primer ministre- és papable en potència, Parolin té cartes afegides: lleial a Francesc, ha moderat les sortides de to de l’argentí en algun conflicte -com declaracions molt neutrals sobre Ucraïna- i ha demostrat habilitat diplomàtica, com en el seu pas per Veneçuela, on va navegar bé entre règim i oposició. Podria ser garantia de moderació i sagacitat en un context geopolític incert. Una manera de tancar el cicle de Francesc sense gir abrupte a la dreta. Els més conservadors, però, no li perdonen l’acord amb la Xina -amb un capítol sobre nomenament de bisbes-, del qual no se’n sap gaire tret que agrada a Pequín.
El bloc opositor: entre els ultres i els discrets
En el conclave hi seran alguns arxienemics de Francesc. Com el nord-americà Raymond Burke i el teòleg alemany Gerhard Müller, obertament polemistes amb el Papa. No li perdonen, sobretot, l'obertura en doctrina familiar. El guineà Robert Sarah (79 anys) destaca en aquest nucli. No hi ha precedent d’un conclave recent que hagi elegit un opositor manifest del papa anterior. Però el bloc conservador és més extens. Inclou l’hongarès Péter Erdö (73 anys), que ha evitat controvèrsies amb Francesc, que ha visitat Budapest en dues ocasions. Erdö ha mantingut relacions cordials amb Viktor Orban. Una victòria seva en el conclave donaria un senyal clar d’on se situa l’Església en temps de Trump i Putin.
En una línia intel·ligent com la d’Erdö i allunyada de l’histrionisme de Burke s'hi troba l’arquebisbe de Nova York, Timothy Dolan, qui fa uns dies explicava a la cadena NBC com li agradaria que fos el nou Papa: "Algú amb el cor càlid de Francesc, amb més nitidesa en l’ensenyança, més refinament en la tradició i més aprofundiment en els tresors del passat". Tot un programa de govern per una dreta eclesial que -molt activa arreu, també a Catalunya- està disposada a vendre cara la seva pell en un conclave polaritzat.
