Les xarxes socials han fet que els polítics ja no siguin dependents al 100% dels mitjans per explicar-se i arribar als ciutadans. Els diaris i la resta som prescriptors i interpretem la realitat, però ja no estem sols. I, lògicament, els polítics s'hi han abocat de ple a l'hora de comunicar-se sense intermediaris. N'hi ha que es posen al dia i són hàbils. Aquests dies, l'expert en comunicació política Xavier Tomàs us explicava com ho fa el socialista que ho té tot de cara per ser alcalde de Nova York, el socialista Zohran Mamdani, i el nou primer ministre holandès, el liberal Rob Jetten, que han sabut trobar un llenguatge fresc i adaptat als seus públics. A casa nostra, l'expresident Carles Puigdemont se n'ha sortit sempre bé i altres com la secretària general d'ERC, Elisenda Alamany, o el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, també treballen amb encert la presència a les xarxes i pugen al carro de les últimes tendències amb atreviment o amb més sobrietat. Ara, Félix Bolaños és tiktoker.
Després n'hi ha, és clar, que són més qüestionables. El ministre de Transports, Óscar Puente, és hàbil i ocurrent, però grinyola que, en estones lliures o de feina, algú amb la seva responsabilitat es dediqui a fer també de trol. Comunica bé i de forma àgil, però sovint passa de frenada en la crítica i perd el respecte als adversaris polítics. I el PP, que copia les formes de fer de Vox o Trump, hi entra i sovint el resultat acaba sent lamentable, tal com vam veure la setmana passada després de la compareixença de Pedro Sánchez al Senat. El clima polític està molt degradat a Madrid i les xarxes d'alguns polítics en són un reflex molt fidedigne.
I encara més enllà hi ha els polítics que es posen en evidència a les xarxes. És el que li ha passat en les darreres hores al secretari de Mobilitat i Infraestructures de la Generalitat, el socialista Manel Nadal, que feia notar els problemes de la xarxa ferroviària catalana. L'alt càrrec criticava en una piulada que no hi hagués bitllets ni d'AVE ni d'Avant entre Girona i Barcelona i explicava que havia hagut d'agafar un mitja distància. Instava Renfe i el ministeri, amb qui hauria de tenir una interlocució com a mínim fluida i franca, a "posar-se les piles" i recordava que el Govern ha demanat també un increment de capacitat dels combois que van de Lleida a Barcelona passant per Camp de Tarragona.
La queixa i la demanda són pertinents, és clar. Però ja fa més d'un any que el PSC governa en solitari a Catalunya amb el suport de partits molt alineats en aquest assumpte (es negocia el traspàs integral de Rodalies) i en fa més de vuit que ho fa també a Espanya. Amb Pedro Sánchez de president, el PSC ha tingut una ministra de Transports, Raquel Sánchez —ara reubicada a Paradores— i també els presidents de Renfe durant set anys. I els problemes amb els trens que connecten les capitals en alta velocitat ja hi eren i no s'han resolt. La insatisfacció dels usuaris amb un servei que és car i escàs se suma a la indignació amb Rodalies; cal planificar els viatges amb temps per no quedar-se penjat o veure's obligat a recórrer al pobre servei de mitja distància. Els trens d'aquest solen ser víctima del mal estat de la xarxa de Rodalies i el servei s'ha degradat, especialment al sud del país, també en la informació a l'usuari, que hauria de ser més fàcil de resoldre.
Els viatgers han rebut el suport del Govern i dels alcaldes. Lluc Salellas, de Girona, recordava que ha demanat una reunió amb Puente per parlar-ne, però que, entre tuit i tuit, el ministre no li ha respost. I Fèlix Larrosa, de Lleida, es va reunir fa uns dies amb els usuaris i va compartir les queixes. El PSC mai havia tingut tant poder institucional com ara a Catalunya i mai havia tingut sobre el paper tanta incidència a Madrid, entre altres coses perquè els socialistes espanyols van perdre fa anys Andalusia, no tenen a l'abast Madrid i fa poc que van ser desallotjats del poder al País Valencià.
Catalunya és el seu bastió i Salvador Illa la millor cara del seu poder territorial, però no ho sembla perquè els fets no arriben i reivindicacions justes, com ara la del finançament, estan encallades i amenacen de bloquejar altres urgències; és el cas de l'aprovació de pressupostos catalans. Sánchez hauria de tenir més clares les prioritats i ser exigent en la gestió dels seus ministres, i Illa fer-se valdre més. Limitar-se a proclamar que l'alternativa (el PP i Vox) és pitjor és empobridor. Fer el que toca li estalviaria que Nadal i altres es posessin en evidència.
Avui no et perdis
- Dades: Uns joves més autoritaris en un país menys segur: deu percepcions dels catalans; per Lluís Girona.
- Qui guanya i qui perd amb la dimissió en diferit de Carlos Mazón?; per Bernat Surroca.
- Opinió: El Ventorro i la lluna; per Jordi Muñoz.
- L'emèrit Joan Carles I parla en les seves memòries sobre l'abdicació en el seu fill: «Aquest anunci significa que em rebutges».
- Junts i el PP torpedinen la regulació dels lloguers de temporada; per Lluís Girona.
El passadís
Les aigües baixen procel·loses al PP aquests dies. També al Partit Popular de Barcelona hi ha guirigall. La decisió de Feijóo de crear una junta local i donar-li la presidència al cap del grup municipal, Daniel Sirera, enfrontat a la direcció provincial de Manuel Reyes, ha crispat l'ambient tal com us vam explicar. Des de l'entorn de Reyes com dels partidaris de l'exregidor Alberto Fernández, i també a prop de l'alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, hi ha malestar. Aquests dies els adversaris del cap de files a Barcelona feien circular un vídeo de la visita de Carlos Mazón al Círculo Ecuestre de Barcelona. Davant del club, Mazón i Sirera, que li va fer de cap de gabinet, se saluden i elogien cordialment. Sirera diu fins i tot que "el que fa Mazón a la Comunitat Valenciana ens serveix per veure que les coses es poden fer bé quan hi ha sentit comú i ganes". L'enviament d'aquest vídeo és atribuït a foc amic. S'ha de tenir mala llet!
Vist i llegit
Rússia és un país ple de sorpreses. A Moscou hi ha pares que s'organitzen per recuperar l'educació soviètica. No només n'enyoren els mètodes, també els continguts. La corresponsal del 3Cat a la capital russa, Cristina Solias, ha visitat un d'aquests centres i ha publicat aquest curiós reportatge. Són escoles al marge del sistema públic i amb llibres reimpresos dels anys d'Stalin.
La perla del DOGC
Les polítiques d'habitatge són la prioritat de tots els governs. També del de la Generalitat. Ahir mateix al Parlament els comuns explicaran que pressionaran a Illa perquè prohibeixi ja la compra especulativa de pisos. Mentrestant, el Govern va proveint de personal l'Agència de l'Habitatge, que ha d'animar la construcció de 200.000 pisos públics i privats en els anys vinents per atendre la demanda del mercat i mirar de facilitar l'accés. El DOGC publicava una resolució del departament de Territori per convocar, per via de concurs oposició, setze places de laborals a l'Agència. Aquí podeu consultar els detalls per optar-hi.
[Si t'ha agradat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
