La indignitat de Carlos Mazón fins al darrer dia fa difícil no respondre amb una indignació profunda. Amb 229 morts sobre la taula i la comarca de l'Horta Sud arrasada, el personatge que representa que ha presidit la Generalitat Valenciana ha estat incapaç ni tan sols d'anar-se'n sense ofendre a les víctimes i al poble valencià. Des de després de la DANA, les seues mentides i la mobilització constant han acabat per esquerdar el búnquer en què s'havien tancat Mazón i el seu govern.

La caiguda de Mazón és, abans de res, una victòria del moviment cívic valencià, amb les associacions de víctimes al capdavant. Tanmateix, convé analitzar l'escenari que s'obri ara a la política valenciana, més enllà de la ràbia i la indignació. Al llarg de tot aquest any, l'episodi del dinar al Ventorro ha segrestat una part important del debat públic sobre la tràgica catàstrofe de la barrancada. D'una banda, és natural: l'absència del màxim responsable de la Generalitat és rellevant, i és lògic que se li demanen explicacions. I si no les dona, cal continuar exigint-les al carrer, a les Corts o als jutjats.

Però, per una altra banda, la fixació en els detalls més grotescos i anecdòtics de l'episodi del Ventorro és símptoma d'una política i d'un ecosistema mediàtic abocat al morbo i la xafarderia, la política del "zasca" i de baixa volada. El que va passar el 29 d'octubre de l'any passat al País Valencià és prou greu perquè el debat vaja més enllà d'un tiquet del pàrquing o de si una periodista va mostrar al president un vídeo que havia rebut per whatsapp o no. A més, centrar el debat en això permet que, en el moment que Mazón ja no estiga en escena, el seu partit i govern facen com si allò no anara amb ells.

Però el que va passar aquell fatídic dia no és un dinar entre un president i una periodista. Fou un càlcul de riscos absolutament equivocat per part d'un govern i una administració que van fer deixadesa de les seues funcions. Amb un resultat tràgic. Van morir 229 persones, i més que hagueren pogut morir. I van morir tornant de la feina o de comprar, passant a buscar els xiquets de les extraescolars o intentant traure els cotxes dels garatges. I van morir perquè ningú no els havia avisat. Perquè no s'havien suspés classes, activitats o els desplaçaments.

La pregunta rellevant, doncs, no pot ser si Mazón va acompanyar Maribel Vilaplana al pàrquing o no. La pregunta és per què tothom estava fent vida normal quan arribà l'aigua. El càlcul de riscos de la Generalitat fou, clarament, equivocat. I malgrat que la línia de defensa (més judicial que política) de Mazón siga que no tenien la informació necessària, l'evidència contrària és abassegadora. Començant pel fet que la Universitat de València va suspendre classes, i À Punt va estar tot el cap de setmana anterior i aquell mateix dia donant informació i alertant la població.

Una societat madura hauria de preguntar-se de veritat com va ser possible aquesta negligència tràgica. La resposta més evident és la incompetència. I segur que és una part de la història: el PP valencià no destaca per una selecció meritocràtica de quadres i, en tot cas, no és la gestió pública el que més els preocupa. Però hi ha més elements.

D'una banda, després de la COVID i la política de la "libertad" de Díaz Ayuso a Madrid, una part important de la dreta espanyola es va instal·lar en una mena de trumpisme anticonfinaments i això segurament va fer que al PP valencià li costara més restringir de manera preventiva l'activitat econòmica i els desplaçaments de la població. Fa l'efecte que tot just comencem a veure algunes conseqüències de la importació d'aquesta mena d'ultraliberalisme estrany d'arrel nord-americana, que defensa la "llibertat" de morir ofegat mentre vol controlar amb qui et fiques al llit.

Però no és una qüestió només ideològica, també d'interessos. L'entorn natural del PP és el món empresarial i amb la seua miopia habitual els empresaris no haurien rebut bé un confinament preventiu. Especialment a les envistes del cap de setmana llarg de Tots Sants, i vist el pes que té el sector turístic al País Valencià.

D'una altra banda, estem en un context nou en què el canvi climàtic fa més freqüents i més greus fenòmens meteorològics extrems i, per tant, els càlculs de riscos que feien en el passat, ja no valen. Però per fer el canvi de xip cal tindre plena consciència del nou context climàtic. I la dreta, de nou, flirteja amb posicions negacionistes o d'escepticisme climàtic. De manera molt explícita en el cas de Vox, que condiciona molt el govern del PP al País Valencià.

Per això, si es vol combatre les condicions polítiques que van fer possible la tragèdia, no n'hi ha prou amb la dimissió de Mazón. Cal confrontar obertament la ideologia negacionista de la dreta valenciana, que en el context actual ja hem vist que és una ideologia criminal. Més enllà de la xafarderia del Ventorro, ara més que mai l'esquerra hauria d'encapçalar una ofensiva ideològica per anar a unes eleccions avançades: Mazón ha caigut, però era només la punta de l'iceberg.