Com vaig escriure aquí a Nació, la candidatura de Mark Carney obria una nova i potent esperança política al Partit Liberal del Canadà després d’uns darrers temps en els quals l’aura del primer ministre Justin Trudeau s’havia anat fonent, i amb ella la intenció de vot a les enquestes.
Trudeau va anunciar que plegava el passat mes de gener i Carney el va substituir com a líder liberal i primer ministre al març. I aquest dilluns 28 d’abril Carney ha aconseguit guanyar les eleccions i revalidar-se al càrrec amb molt bons resultats.
Alguns van posar en dubte la seva candidatura, posant-lo com un actor extern al Canadà (havia estat, entre d’altres, governador del Banc d’Anglaterra), com un perfil també massa tecnocràtic… Alguns ja veien a Carney com al nou Michael Ignatieff dels liberals, però després d’una bona campanya, el foc s’ha encès i per ara no hi ha cendres.
Aquesta elecció a primer ministre va fer moure l’electorat, perquè no anava només de qui seria el següent cap de govern dels canadencs, sinó de quin model de país volien: un subjugat als Estats Units de Trump i a les seves polítiques aranzelàries i imperialistes o un de fermament independent. Aquesta segona opció és la que va saber vendre Carney als votants de centre del Partit Liberal, però també als votants de centredreta dubtosos entre una butlleta conservadora o liberal, i als votants d’esquerra que havien votat al “progre” Trudeau i que podien estar menys motivats per un perfil més tècnic i moderat. Però no sols: també als votants ecologistes, que han perdut un dels dos diputats que tenien, així com als vots quebequesos que solen ballar entre els liberals i el Bloc Quebequès (que ha perdut una desena d’electes). Vot útil i més vot útil.
Per això, el líder dels Conservadors ha perdut unes eleccions que somniava i palpava a la butxaca des de 2022. Tres anys duia Pierre Poilievre liderant els sondejos, i en algun paper guardat ja devia tenir alguna llista de possibles ministres. Però, en lloc d’això, ha perdut bous i esquelles i no ha aconseguit ni l’escó de la circumscripció a la qual es presentava.
Poilievre era el candidat trumpista del Canadà. Un trumpista jove i que es presentava com un canvi després de deu anys del “woke” Trudeau. Amb declaracions contundents d’una ideologia que volia expressament similar a la del magnat ataronjat, Poilievre somniava repetir la victòria de Trump, però en lloc d’això ha vist com el bumerang li tornava i l'escombrava justament per un Trump que parlava del Canadà com un estat més dels Estats Units, que tractava a Trudeau com a “governador” d’aquest estat enlloc de com a primer ministre, o imposava alts aranzels a productes canadencs.
Veient el rebuig generalitzat dels canadencs a les posicions del president veí, Poilievre va improvisar un fre de mà de darrera hora, insuficient perquè el bumerang no se li encastés a la cara.
Malgrat la batzegada, aquest sembla que, per ara, no pensa renunciar a continuar liderant el Partit Conservador; com sí que ha fet el líder del Nou Partit Democràtic, Jagmeet Singh, després de perdre una desena d’escons, d’entre els quals el seu.
Pierre Poilievre és una víctima política del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. Però no és la primera. Les seves declaracions sobre Groenlàndia ja van afectar l’elecció d’un primer ministre nacionalista al cobejat territori autònom danès. Són les primeres víctimes del bumerang Trump, però no seran les últimes.