Davant de l’enormitat del mal, les paraules es desgasten i acaben per fer-se banals, si no van seguides d’actuacions conseqüents, que facin per revertir les coses, per restablir unes cotes acceptables de dignitat humana. Andrea Rizzi (El País, 26-07-25) ens ho venia a dir l’altre dia, en referència a l’infern de Gaza, tot recordant-nos les paraules d’Italo Calvino: “L’infern dels vius no és res que hagi d’arribar. Si n’hi ha un, és el que ja existeix aquí, l’infern que habitem tots els dies, que formem en estar junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se’n part fins al punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i demana atenció i aprenentatge continuats: buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer que duri i donar-li espai”.  Passar de llarg o limitar-se a les paraules que s’emporta el vent, no fer res, és normalitzar l’infern, és formar-ne part. 

Un infern que sempre, en totes les èpoques, amb uns o altres interessos en joc, consisteix en la febrosa i endèmica deriva dels humans cap a l’absolut. No ja en la contemplació del Tot inabastable, sinó en la paranoia de posseir-lo i de fer-ne principi rector de la vida en comú. Va ser primer l’absolut religiós, des de l’aliança entre el guerrer i el bruixot fins als fonamentalismes sionista i islàmic d’avui, passant per les croades i la santa inquisició nostrades. Vindria després l’absolut de la nació o de la raça, que culminaria amb el feixisme i l’incommensurable Holocaust, cota màxima de la vesània i la crueltat humanes. Al seu costat, havia pres cos un altre absolut, el de la Revolució redemptora, expressió del “sentit de la història”, una nova transcendència que prometia posar fi a tots els esclavatges i explotacions i que acabaria desembocant en l’estalinisme, camí del Gran Germà (Orwell), amb l’abisme insondable del Gulag. 

Els absoluts llueixen un denominador comú: la seva causa sagrada els dona dret a matar. Això explica les monstruositats. L’absolut que encarnen Netanyahu i el seu govern recolza en les paraules mateixes de Jahvé: “Mireu, jo us he posat la terra davant vostre; entreu i preneu possessió de la terra que el Senyor va jurar als vostres pares, Abraham, Isaac i Jacob, que els donaria a ells i a la seva descendència.” (Deuteronomi 1:8). Es tractava de Canaan, la Terra Promesa, “des del desert fins al gran riu Èufrates i fins al mar” (Josuè 1:4), en la franja costanera de la qual hi habitaven els filisteus, que no es plegarien fàcilment a aquest destí, tot i que el pas dels segles els acabaria engolint. Abans, però, van donar molta feina. Les seves ciutats van resistir, particularment Gaza. Els jueus comptaven amb el forçut Samsó, que matava lleons amb les mans nues i que va enderrocar tot sol les portes de Gaza, però que acabaria perdent la força a mans de la pèrfida filistea Dalila, que va tallar-li els cabells mentre dormia confiat. De l’altra banda, el mític gegant Goliat dels filisteus, malgrat la seva envergadura i contundència, perdia davant l’habilitat amb la fona del menut David dels jueus...      

El nom de Palestina ve de Philistia o terra dels filisteus. I els palestins d’avui, que no descendeixen pas dels filisteus, són assimilats a aquests pel fonamentalisme jueu: són ocupants de bona part de la “Terra Promesa” i, doncs, contraris al designi diví i expressió del mal. A Cisjordània, els colons no tenen el més mínim dubte: prenen allò que és seu, tot esgrimint el “contracte” sagrat: la Tanakh (l’Antic Testament bíblic). Del riu Jordà al mar, pertany als jueus: fora els palestins!, paraula de Jahvé. Simètricament, s’hi oposa el fonamentalisme islàmic de Hamàs, amb l’Iran dels aiatol·làs al darrere. Del mar al riu Jordà, pertany als palestins: fora els jueus!, paraula d’Al·là. 

Aquests absoluts en peu de guerra no es poden confondre amb els respectius pobles. No són més que les poderoses i ancestrals brides culturals amb què els lliguen, els tiben i els fan ballar al seu aire els interessos en disputa. No és el poble palestí el que va cometre l’atrocitat del 7 d’octubre de 2023 contra la població israeliana en festes, amb assassinats, violacions, mutilacions, presa d’ostatges... No és el poble israelià el que ha matat 61.000 persones en els dos anys que aviat farà de l’inici de la devastació sobre Gaza; ni tampoc el que condemna els vius a la fam i tiroteja els famolencs que s’aventuren a apropar-se a l’escàs menjar que se’ls ofereix; és així com els palestins es veuen abocats a triar entre patir genocidi o emprendre la diàspora, dues vies que porten inexorablement a la neteja ètnica de Gaza... 

Els culpables són els apòstols de l’absolut i els interessos (geopolítics, econòmics) que, darrere el guinyol, en mouen els fils. I -alerta!-, com ve a dir Calvino, també en són, de culpables, els que veient-ho es posen de biaix o es limiten a la xerrameca inoperant. La Unió Europea “ha fet poc i tard”, acaba de dir el ministre Albares. Es pot entendre la paràlisi d’Alemanya, encara traumatitzada per la consciència de l’Holocaust del qual va ser responsable i que la tenalla quan es tracta de parar els peus al govern israelià. Però no s’entén que la Unió Europea, a aquestes altures, no sigui capaç encara d'actuar per majoria, més enllà de les inèrcies d’un o altre Estat. Per a quan un govern europeu efectiu, federal, a l’altura del món d’avui?

La força unilateral de ningú no pot ser l’únic argument que prevalgui. Hem après a oposar-hi el dret. I hem assumit que tota persona humana és igual en dignitat. Per això, no podem canviar de vorera quan Goliat tracta d’esclafar David, deixant-ho tot a la pretesa habilitat del petitó amb la fona. Els israelians i israelianes indefensos, atacats per Hamàs el 7 d’octubre de 2023, són David enfront de Goliat. I els palestins, assetjats i anorreats pel govern israelià des d’aleshores, també són David enfront de Goliat. La dignitat humana més elemental obliga a defensar David, no només amb paraules, sinó amb fets. Sempre, sigui on sigui i sigui quan sigui, també quan David és filisteu i Goliat és jueu. La societat civil ha d’empènyer els governs, els governs han d’unir-se i passar a l’acció i, al Vell Continent, ha de possibilitar una Unió Europea capdavantera dels valors que la van engendrar: pau, democràcia i Estat social; i impulsora, a l’Orient Mitjà, de la “solució dels dos Estats” plantejada per l’ONU: un Estat d’Israel i un Estat de Palestina, obligats a coexistir, per aprendre, poc a poc i lluny d’absoluts, a cooperar.