Molts estius van ser sota uns pins i amb orquestres de llagostes de banda sonora frenopàtica. Amb regust de mar a la pell, despentinar, mandrós i devorant llibres i llibrots. I de vegades escrivia. A mà. Te escribo poemas de mi puño y letra, li canta Carlos Baute a Marta Sánchez. I jo també, molts anys abans d’aquesta cançó que mai hagués pensat que usaria de referent, tot per dir que escrivia. Escrivia cartes que eren poemes eterns, latifundis de paraules encadenades que tan sols obeïen a la meva passió juvenil, creia jo. Sempre vaig saber que la joventut no era una virtut, era més una etapa. I que havia de superar aviat per poder-la enyorar. Havia llegit que les coses importants venen amb la maduresa, i jo he vingut al món a fer coses importants, dignes de ser recordades. No és només egolatria, és que quan ets un satèl·lit de la vida d’un altre tot pren una altra dimensió.

I embocant aquest estiueig d’enguany m’han vingut al cap aquelles cartes que sé que guarden. Perquè escriure fa pensar, sí. Però també és el canal per on portar tot allò que sents, que et recaragola, que t’emana de l’ànima. Un torrent de llum i veritat, que tant pot ser espiritual com recordar mos a mos la visita nocturna, carnal i prohibida en un terrat de Barcelona. Estimar en un terrat, amb la Lluna de testimoni, càlida voyeuse, i amb la suor dels dos segellant un armistici és de les millors coses que et poden passar, a mi m’ha passat, si és amb tu. L’escenari mai m’ha importat, estic massa ocupat perdent el control.

S’escriuen cartes ara? D’aquestes vull dir, no de les que t’envia el banc o l’elèctrica. I a mà. No me’n sé avenir. Quina paciència. Sent esquerrà a més, anar embrutant el paper amb la tinta mentre, tossut, i anava passant la mà darrere del bolígraf. Tot per voler transmetre aquella intensitat, aquella veritat que semblava tan sols un crit de pubertat. Però no. Sempre he escrit veritat. La d’aquell moment si tu vols, però autèntica. Ningú aguanta el rigor d’una hemeroteca. Jo tampoc. Però el que soc avui rau de tot el que vaig ser ahir i abans-d'ahir.

I escrivíem cartes a Milena, i dèiem que si s’acabés el món et vindríem a buscar a la capital de l’imperi i acabaríem els nostres dies plegats, junts en l’abisme. Quan sonen els Pixies i s’enfonsen els edificis, quan hem fet el que hem pogut per acabar amb el món. Era així això. I creia que tot plegat havia mort en mi. Que això et passa un cop o dos a la vida i que ja albirant la maduresa doncs que no calia. De fet, no ho buscava. La guspira de la passió. L’estel d’una mirada. La carícia a una pell que sents com la teva pròpia. I creus que és cosa de l’altre, de la química, del cosmos. Potser sí, però si tu no estàs en ordre només serà un estel fugaç. Una llàgrima de sant Llorenç més.

Per mi la intimitat, el sexe, és cosa sagrada. No com una cosa a amagar i preservar sinó per adorar i celebrar. Ara bé, tu i jo. Com sigui i com calgui, però tu i jo. Per això, abans de nosaltres no hi ha records ni trajectòria. Tot neix cada cop que et tornes a veure. Tot comença. No hi ha prèvia que valgui, oblides el patiment de l’absència. Com deia Borges, sempre exagerem les felicitats perdudes. I potser també exagerem les ferides de les absències. Però tornar al meu llit quan encara queda el teu fum és una tortura cruel i bestial. És com cavar la teva pròpia tomba.

El juliol és com un gran divendres (el desembre també, però menys, té un altre sabor) i ens fa anar de corcoll. Sembla que no pugui gaudir res ni un minut. Escanyant el calendari, buscant racons per mirar-se. Només em cal un somriure. Perquè jo no callo i tu em parles sense dir res. Però et vaig entenent i això només és el principi, espera’t. Em dic Paciència de segon nom. L’agost és mal més pels amants a mitja pensió. Uns miren lluny, d’altres desfilen en processó pels bars que queden oberts tot buscant refugis momentanis per donar recer al buit vital que ni omplen ni ompliran. Ningú content, tothom esperant no se sap ben bé el què. Tant pot canviar tot en unes setmanes, sembla ser. Vinga a fer-te patir, desperta noi.

I en algun lloc algú viatja furiosament cap a tu, i potser no serà per aclamar-se a tu, potser serà per tornar-te a controlar, a manegar, a fer-te sentir especial una estona, sabent com obrir el teu pany per després omplir-te de buidor i condemnant-te a perquès irresolubles, absurds i injusts. Amic, de la cosa tòxica te’n surts, només has d’acceptar que allò que vas estimar no és bo, que com a mínim per a tu és verí. Només et faig un petit recordatori. Ningú és com era. Ni tan sols tu.

Jacques Lacan, que va dir allò tan brutal que estimar és donar allò que no tens, va sostenir que l'amor no neix de la comprensió mútua o d'un pla sinó que és una qüestió de pura sort, d’una trobada fortuïta. No és el resultat que dues persones s'entenguin, sinó que les circumstàncies es prestin. És una manera de veure-ho, i potser té raó, però jo segueixo pensant, com quan jugo a les cartes, que jo de vegades puc fer-li trampes al destí i sortir-me amb la meva. Tu també penses com jo, sents com jo, vols com jo, però només que encara no vols sortir de la rotonda. I està bé, el temps és una variable crucial que no es pot controlar, però que no em farà perdre ni bous ni esquelles.

Escric records, sobre records i amb la intenció de fabricar-ne de nous. Potser en alguna carta, i no a cap desconeguda. Anem a on anem. I de sobte sona Phil Collins i em cauen les llàgrimes com estigués desembassant un racó de l’ànima que no tenia prou cuidat. Aquesta vida a trossos que tenim té les seves coses. Aprofito més els moments, sí. Però malgrat que hi ha qui li va bé tenir uns quants cromos, a mi sempre m’ha agradat fer l’àlbum sencer.

Ara entenc aquelles mirades que rebia dels veterans quan estava a restaurants, teatres o bars. Aquella cara de "ja ho entendràs nano", que deu ser la mateixa que ofereixo jo des de la punta de qualsevol barra o des del fons de qualsevol barra. Sempre perspectiva. Un franctirador de l’establiment, sigui bar o restaurant, cocteleria, discoteca o cafeteria. Un professional. I tan sols soc bo donant tot el que tinc, perquè soc tan pobre que només puc donar això, com diu el bolero.

I en el nostre moment en la Història, engolint la crisi de passar de la cultura a l’entreteniment, em ve al cap allò que “la vida és una tragèdia en un pla curt, però una comèdia en un pla obert”, com va dir Charles Chaplin. Madurar és obrir focus. I sobretot evitar, tot lluitant, que els déus de la culpa no aconsegueixin cap espai, cap franquícia ni a l’ànima ni en aquesta llista de reproducció de retrets que et fas contínuament.

Quan em manques tot és lent i cansat. Marxa la llum. Que l’amor ens salvi de la vida com deia Neruda i que duri el que hagi de durar, encara que sigui un instant, però que sigui amb tu com va escriure Benedetti. Dos clixés potser, però coi com l’encerten. Perquè res del que vivim és nou. Tan sols és nostre i és veritat, ingredients necessaris però no únics per l’èxit. I a la vida, perdoneu-me ser tan carrincló, l’èxit és que sense demanar-ho t’agafin la mà.