Aquesta setmana hem sabut que la Ryder Cup de 2031 serà a Caldes de Malavella. És una competició de golf itinerant quasi centenària que se celebra cada dos anys i no enfronta figures individuals, sinó dos equips –Europa i Estats Units– que competeixen simplement per l’honor i el prestigi de la victòria, donat que no hi ha premis en metàl·lic. Com amb la Copa Amèrica de vela o els Jocs Olímpics, les ciutats o regions presenten candidatura per ser-ne la seu, i els organitzadors trien. És a dir, la Ryder Cup no cau del cel, la vas a buscar tu, i òbviament t’has de gratar la butxaca. Qui va presentar la candidatura catalana va ser el govern de Pere Aragonès (ERC), i qui l’ha culminada ha estat el d’Illa (PSC). Com amb la Copa Amèrica, començada per Ada Colau (Comuns) i rematada per Jaume Collboni (PSC), aquí “la dreta” no hi ha tingut res a veure. Si més no, la dreta política.
En l’acte de presentació de l’edició catalana, el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, va posar molt d’interès a subratllar que l’aportació de la Generalitat (30 milions d’euros) sortiria “íntegrament” de la taxa turística. En polítiques, el missatge al subconscient popular és: tranquils, això no ho pagareu els ciutadans de Catalunya, ho pagarem amb els diners que els traiem als turistes (picadeta d’ull, colze, picadeta d’ull). Però no. Tan bon punt es recapten, els ingressos de la taxa turística són diners públics i, per tant, de tots, com ho són els procedents de qualsevol altra taxa o impost. La Ryder Cup la paguem els ciutadans, com vam pagar la Copa Amèrica en nom dels mateixos arguments que ara es fan servir per a la Ryder Cup: visitants (més encara?), inversió en marca turística (més encara?), i “llegat” (algú és capaç d’explicar què n’ha quedat, de la Copa Amèrica?).
En aquesta columna no farem demagògia sobre esports de rics i de pobres (el futbol és de rics o de pobres?), però sí que convidem a reflexionar sobre l’ús de la taxa turística. Des de la seva creació ha estat un impost finalista, és a dir que la mateixa llei que el regula especifica a què s’han de dedicar els ingressos que genera. Aquí és on xoquen frontalment dues filosofies: reinvertir els diners en el mateix sector o utilitzar-los per pal·liar i compensar els efectes nocius de l’activitat turística, coneguts de tothom. El Parlament ho ha resolt així (Llei 5/2017 i decrets posteriors): 75% es queda en el sector, 25% a polítiques d’habitatge. No és la decisió d’un país que pretén transformar el seu model productiu i reduir la dependència del turisme. És la decisió d’un país que vol insistir en el creixement turístic, però que té una mica de mala consciència.
Així doncs, la Generalitat cremarà 30 milions d’euros (i l’estat, 50) en un esdeveniment que dura tres dies i que, ja que parlem en termes de llegat, l’únic que sabem segur que deixarà és unes instal·lacions de primer nivell mundial al Camiral Golf&Wellness Resort, propietat d’un senyor irlandès. Ja que la llei obliga a gastar el 75% de la taxa turística en la modernització del mateix sector, no hauria estat millor, com suggeria lúcidament en un tuit l’exsecretari general del Departament de Cultura, Jordi Foz, posar els 30 milions en rehabilitació i interpretació (realitat augmentada in situ, per exemple) del patrimoni català, que això sí que queda per sempre i atrau un turisme amb interès en el país que trepitja, a banda de dinamitzar el millor turisme de tots, que és l’interior? Fins quan serem esclaus dels grans esdeveniments puntuals? Quan aprendrem a pensar?