Enrico Berlinguer (Sàsser, 1922 - Pàdua, 1984), que fou secretari general del Partit Comunista Italià (PCI) de 1972 fins a la seva mort, és el centre d’atenció del film La grande ambizione. Es tracta d’un recorregut biogràfic, amb un alt contingut polític i ideològic que no descuida l’harmoniosa i encomiable vida familiar del protagonista, durant els anys de màxima esplendor de Berlinguer (de 1972 a 1978, si fa no fa). Anys que coincidiren amb un increment exponencial dels militants del PCI —arribaren, a l’època, als 1,5 milions— i amb l’obtenció d’uns resultats electorals del tot sorprenents —un 34 % a les eleccions legislatives de 1976— que feren tremolar les cancelleries més significades i els poders econòmics i financers de l’occident sencer.

El film, dirigit per Andrea Segre amb un notable rigor històric i una subtilesa gens comuna, i interpretat de manera sòbria i brillant, sense defallir ni un instant, per Elio Germano, paga ben bé la pena per una diversitat de motius. En primer lloc, perquè contribueix a revisar una part de la història més recent d’Itàlia, però també d’Europa. En segon lloc, perquè dona a conèixer els vessants públics i privats d’un polític singular, un líder carismàtic capaç de suscitar un gran nombre d’adhesions. En tercer lloc, perquè, una vegada més, confirma la capacitat il·limitada de les forces econòmiques i polítiques conservadores per oposar-se als canvis en un determinat sentit, fins i tot als canvis només albirats. I, finalment, perquè evidencia que l’exercici de la política és una pràctica que, en moments decisius, no accepta que es cometin errades estratègiques pregones (com la que, potser, va cometre Berlinguer amb la seva proposta del compromís històric amb la Democràcia Cristiana).

La realitat d’Itàlia de la dècada dels setanta del segle passat era d’una profunda crisi econòmica i institucional que cap força política no sabia o no podia afrontar. Amb la Democràcia Cristiana en el poder de forma gairebé sempiterna, una corrupció sistèmica, un atur i una inflació galopants, uns serveis públics seriosament danyats i un alt activisme terrorista (aquells anys es batiaren com els "anys de plom") de tots els colors, fins i tot de caire anarquista, constituïren factors que actuaren com una amenaça permanent a l’estabilitat del sistema. Tant fou així, que era habitual parlar d’un eventual cop d’estat d’extrema dreta. En aquest context i en presència d’un auge electoral que semblava que no havia de tenir aturall i que esberlava els esquemes dels benpensants, el PCI trencà relacions, a desgrat dels seus interlocutors, amb els partits comunistes de l’òrbita soviètica, trencament que li reportà que, precisament a conseqüència del seu revisionisme inacceptable per l’ortodòxia imposada des de Moscou, patís un atemptat, que oficialment es feu passar per accident, amb motiu d’una visita oficial a Bulgària (1973).

L’aportació ideològica més significativa de Berlinguer fou allò que s’anomenà l’eurocomunisme, línia discursiva a la qual posteriorment s’adscriviren els partits comunistes d’Espanya i França. En resum, l’eurocomunisme consistia en la defensa de les vies democràtiques per accedir al poder; l’acceptació, per tant, de les estructures institucionals de la democràcia parlamentària de tall burgès, i, si calia, el pacte amb l’empresariat i les forces polítiques que el representaven. Això va tenir una especial significació pràctica a Itàlia, on Berlinguer anuncià el compromís històric amb la Democràcia Cristiana. El que implicava donar-li suport en el Parlament a canvi d’obtenir determinades mesures de caire social que, certament, tingueren escasses concrecions, i amb la mirada posada a enfortir les institucions. A propòsit d’aquest "compromís" i per valorar-ne el significat profund que tingué, és oportú posar en relleu que a la Democràcia Cristiana era un partit profundament conservador, amb una unió simbiòtica i endèmica amb el poder econòmic i la corrupció.

Tanmateix, n’hi havia, a Itàlia i fora d’Itàlia, que no volien permetre que es materialitzés un aital precedent. Que un partit d’ordre, que propiciava que les coses rutllessin com sempre havien rutllat, caigués en mans dels comunistes o sota el seu influx, era quelcom que desbordava allò tolerable. Vist des de l’altre caire, des del mateix PCI o, més en general, des de l’esquerra, es tractava d’un gir estratègic mal d’entendre perquè els comunistes passaven a donar suport a un partit de dretes que, a més a més, simbolitzava la reacció retrògrada i la corrupció. [Per fer un paral·lelisme gens agosarat, el PCE acceptà la monarquia d’arrel franquista en virtut del principi d’estabilitat de les institucions. Probablement, una altra errada estratègica de proporcions gegantines, de la qual encara paguem les conseqüències].

De manera que algú decidí que calia donar per acabada l’aventura i, el mes de març de 1978, Aldo Moro, conegudíssim polític, líder aleshores de la Democràcia Cristiana, fou segrestat a Roma de camí al Parlament, el mateix matí que a la cambra legislativa s’havia de votar el suport al govern democratacristià, suport que el PCI havia de concretar a través de la seva abstenció. Gairebé dos mesos més tard, Moro aparegué mort dins el maleter d’un cotxe. El segrest i posterior assassinat se l’atribuïren les anomenades Brigate Rosse (BR), un grup terrorista d’extrema esquerra de notable presència pública, responsable, a partir dels anys setanta del segle passat, d’una multiplicitat d’accions que trasbalsaren el país i condicionaren més d’una decisió política i legislativa.

Tanmateix, a Itàlia, encara avui, gairebé cinquanta anys més tard, s’especula, amb investigacions oficioses, llibres i material audiovisual, sobre l’autèntica autoria de l’assassinat d’Aldo Moro, sobre les complicitats actives i passives que congrià el grup terrorista en aquest fet i, al cap i a la fi, sobre l’eventual influència de l’estat profund, via serveis secrets de diferent origen, en tot l’afer. De qualsevol manera, és obligat dir-ho, les Brigate Rosse i la multiplicitat d’interessos que s’amagaven darrere seu aconseguiren que el compromesso storico passés a la dimensió dels projectes oblidats i les idees finides.