Nàstic, fins al final

«Tant de bo l’exemple del Nàstic serveixi d’avís al nombre ingent de catalanòfobs presents en tots els àmbits»

20 d’agost de 2025

L’esport acostuma a canalitzar sentiments, adhesions, fílies i fòbies de col·lectius determinats. L’economista francès Jacques Attali, assessor de F. Mitterrand durant una dècada, aconsellà el president francès de potenciar les seleccions esportives nacionals com a element de masses del tot útil per a la cohesió nacional pel que tenia d’identificació col·lectiva amb un grup determinat d’esportistes que, en l’àmbit esportiu, representaven la nació francesa. La mateixa dimensió, en l’àmbit local, la tenen els clubs esportius, sobretot de futbol, per la importància que té aquest esport concret en cada ciutat. El nom del club remet, immediatament, a un indret del territori i fa que els seus seguidors, de la ciutat i dels entorns geogràfics més propers, el vegi com a propi i hi manifesti simpatia, tant si hom és afeccionat a l’esport com si no, perquè és un factor clar de representació col·lectiva d’identitat.

El Club Gimnàstic de Tarragona, conegut generalment com a Nàstic, el fundà Tomàs Martí el 1886 per promoure la pràctica de la gimnàstica a la ciutat i l’any 1914 ja disposà d’una secció de futbol pròpia, al costat d’altres seccions de diferents esports, circumstància que converteix el club en l’entitat poliesportiva més antiga a nivell nacional i estatal. Durant mig segle, el camp de futbol es trobava a l’avinguda de Catalunya, al centre de la ciutat, però el 1972 ja inaugurà les noves dependència als afores de Tarragona amb un partit amistós contra el Barça. Durant quatre temporades el Nàstic ha jugat a la Primera Divisió de la lliga espanyola de futbol, les tres primeres entre 1947 i 1950 i la darrera la temporada 2006-2007. Entre les seves fites més destacades hi ha la seva victòria 1-3, el 1948, contra el Real Madrid, pocs dies després d’haver-se’n inaugurat el nou estadi. Va ser, doncs, el primer club de la història a derrotar l’equip blanc a l’estadi Bernabeu.

De llavors ençà i al llarg dels anys, el Nàstic ha vist de tot i força, però tot i les adversitats viscudes ha comptat sempre amb una afició extraordinària, feta a prova de dificultats, i tants directius que han sabut encomanar a la ciutat la seva simpatia pel club. Tarragona vibra amb el Nàstic, en celebra els èxits i viu en pell pròpia les derrotes. Només les grans victòries històriques del Nàstic, o els ascensos de categoria, aconsegueixen d’omplir de gom a gom la plaça de la Font, recinte emblemàtic reservat a les emocions multitudinàries de les actuacions castelleres. L’any passat, en el partit final on es jugava la pujada de l’equip a la segona categoria, el Nàstic va ser víctima de la catalanofòbia arbitral tan habitual a l’estat espanyol en tots els esports i en un estadi ple a vessar contemplant el robatori del partit al darrer minut. I així ho va denunciar davant dels tribunals.

La setmana passada, el Nàstic comunicava el fitxatge de José Antonio Calderón, fins llavors futbolista del Córdoba C.F. Eren les 12 h del migdia d’un dimarts tòrrid, però ningú no s’esperava que les temperatures s’havien de disparar moltíssim més durant les hores següents. De seguida, les xarxes socials van omplir-se de comentaris de denúncia i rebuig del nou fitxatge, tot recordant els comentaris fets pel tal Calderón amb prou feines un any enrere: “Me cago en los muertos de todos los catalanes”. En qüestió de minuts la bola es va anar fent més gran i la pressió sobre el club es va fer insostenible.

Set hores després del comunicat oficial anunciant-ne el nou fitxatge, el Nàstic feia saber que havia decidit de no formalitzar-lo, recordant que el club representava una ciutat i una afició orgullosa de la seva història, de la seva identitat i dels seus valors. Considerava, a més, que qualsevol incorporació havia d’estar alineada amb el respecte, la unió i la responsabilitat social característica de l’entitat esportiva. No és casualitat, doncs, que l’1 d’octubre de 2017 fos l’únic club català que va suspendre el partit que havia de jugar. El Nàstic reaccionava amb claredat i contundència i el mateix Calderón, amb una imatge pública evidentment tocada, es disculpava públicament del seu exabrupte, després d’escudar-se en l’afirmació que la frase ofensiva pronunciada per ell era del tot habitual a Andalusia.

D’aquest episodi se’n desprenen diverses lliçons, totes elles ben positives. En primer lloc, la reacció immediata de l’afició nastiquera que alça la seva veu de protesta i manifesta el seu rebuig per les paraules injustificables del presentat com a futur jugador grana contra tots els catalans. En segon lloc, la resposta de la directiva fent memòria de la identitat del club i reivindicant-ne els valors propis. En conjunt, el Nàstic ha anat fins al final. I Tarragona, ciutat catalana encara que a alguns això els pesi, ha estat a l'altura del moment. Tant de bo l’exemple serveixi d’avís al nombre ingent de catalanòfobs presents en tots els àmbits. No en podem deixar passar ni una més i hem de saber reaccionar amb rapidesa, contundència i dignitat. Cap agressió sense resposta! I força Nàstic, fins al final!!!