Diuen que es tractava d'un gran intel·lectual però, per la seva actitud política i com en tantes altres ocasions -Josep Maria Lassalle en seria excepció-, més aviat s'hauria de dir que es tractava d'un home llegit. Que no a tothom aprofita igual la lectura, i això val tant per a ell com per a tota la colla de crítics que, per haver fet Lambán amb l'Aragó el que ells fan amb Catalunya, l'han cosit amb tota mena d'insults.
Aquests dies d'estiu en què malgrat treballar ho he fet amb un altre ritme, he tingut el temps per cometre l'error de submergir-me en el femer de Twitter, una temptació que en el meu cas deriva que, de tant en tant, permet conèixer trucs enginyosos, històries que remouen consciències, imatges de bellesa paralitzant o les novetats que la IA ens posa enfront d'un ritme de vertigen.
Però la bassa pudenta on es poden pescar aquestes i altres informacions interessants no pot ser més decebedora. I si sempre ha estat el lloc on s'amaguen persones mentalment malaltes per escopir el verí que no poden suportar dins seu, el nivell de violència que a poc a poc va generant la polarització que en resulta permet entendre que hi hagi qui se n'alegri de la mort de Lambán, assenyali negocis per la renúncia dels seus titulars a parlar una certa llengua o pretengui que els seus boscos es cremen perquè no tenen els recursos "que reben" altres comunitats autònomes. Una polèmica aquesta que, per cert, han atiat els que diuen que hi ha qui inverteix poc en prevenció perquè no creu en el canvi climàtic.
La suposada responsabilitat de la xarxa per controlar els decibels de les opinions -quelcom que originàriament la Unió Europea deia poder exigir- ha estat substituïda per una concepció de la llibertat que si s'apliqués al carrer justificaria que la gent es proveís d'una pistola per imposar-se davant els altres. I malgrat que tothom sap que una cosa pot conduir a l'altra, és tal el grau d'afirmació de les pròpies violències i de negació de les adverses, que amb dificultat es pot trobar l'aturador. Odiar com a nou esport, siguin o no carn de gimnàs els odiadors. Un despropòsit comú i lamentable.