El nord-oest peninsular està en flames, la política lamentablement inflamada i jo estic encara descansant la ment i encoratjant l’ànima en aquest estiueig que ja s’acaba. Fins aquí el dietari. No del tot, no ho puc evitar. Parlar de mi, sobre mi, per a foragitar dimonis vells i invocar-ne de nous. Els restaurants, en qualsevol format, són els nostres temples pagans. Del plaer sí, però també de la trobada, de compartir taula, però també conversa i sobretot energia i complicitat. No em posaré més carrincló, només una mica. Són part del meu jo, i sempre pendent d’un nosaltres.
A Astúries hi ha un llogaret, Mestas, que està quasi condicionat en extensió i ànima per dos restaurants. Anem a Casa Xico. Veritable catedral gastronòmica de la comarca, un lloc d’aquells on els plats porten gravats el nom del restaurant i una imatge de la cassola que l’acull. S’hi entra i fa olor de victòria. Hi ha tovalles i hi ha ‘verdines’, unes faves importants, i sobretot hi ha aquella amabilitat que fa que afegeixis un ou ferrat allà on calgui. Però deia que volia parlar de mi. Potser parlem massa de tu.
En el darrer trencall abans de prendre la carretera estreta que puja fins al restaurant ja veig que hi ha dos cotxes davant meu que fan la mateixa maniobra que jo faré. I dic en veu alta: “Aquests paios em fotran el pàrquing”. Incredulitat a la resta del passatge del cotxe. Fem els quasi quatre quilòmetres que pugen cap a Mestas, en diversos moments la carretera és tan estreta que has de parar per deixar passar a qui ve de cara i, efectivament, arriben davant de l’espai d’aparcament reservat de davant del restaurant i em foten el lloc.
Deixo a la prole davant de la porta de Casa Xico i marxo a buscar aparcament en un lloc on no hi ha. La cara de boig que dec fer ja me la conec. Amb els anys he guanyat en paciència i en habilitat per escollir les meves batalles, però això, això ho sabia. I em toca la pera. No estic enfadat. Estic concentrat. Però tinc un atac de claredat i crec que no gaire lluny puc deixar, si ho faig bé, ben alineat a la vorera, a la rasa, a la línia blanca, el cotxe. Òbviament, costa, però no ratllo la part esquerra del cotxe i el neumàtic cap dintre del petit espai que Déu m’havia donat. Aparco, surto per la porta dreta no sense dificultat, i vaig caminant cap al restaurant. Ric sol. No ha valgut la pena ni la tensió ni la suposada i absurda batalla contra el destí. Cada dia surt el sol, el cotxe a lloc, i jo tinc faves per dinar.
M’haig de riure de mi, fer comèdia i paròdia. No és un atac. No és maltractar-se. Sí que em parlo malament, sovint, tot i que vaig millorant. El que em cal és treure ferro, importància a la importància que em dono o que em fan donar. Però amb compte, perquè et pots perdre entre l’autocrítica i la resignació. De vegades estimar t’hi porta, a frenar, a retirar-te, a conformar-te amb el moment actual, a no apostar, a no anar més enllà. Serà per no molestar, serà perquè creus que és via morta, però només saps que saps quan ho saps. És un perill. Estimar no hauria de ser anar per la corda fluixa com un trapezi ara, hauria de significar casa. Però estem sempre de lloguer, recorda.
Segueixo volent allargar el somni. I com canta Silvio Rodríguez: “Els amors covards no arriben a amors / O a històries, es queden allà / Ni el record els pot salvar / Ni el millor orador conjugar”. Compte doncs amb la resignació. I també amb voler-se fer l’heroi. No hi ha millor general que la paciència. Has d’entendre que la teva guerra és la del temps, i que no hi ha batalles perfectes; guanyes o perds, i sempre procura avançar. Aquesta és l’autocrítica. No et prenguis tan seriosament, però tampoc et rendeixis. Has d’aparcar. Has d’arribar a dinar. T’esperen les faves, el vi i l’ou ferrat. Ja m’entens.
La meva part adolescent, que no he ofegat del tot encara, fa que de vegades tingui enveja de tots els que t'han fet riure abans que jo. I també em sap greu per tu, perquè no t’han fet riure com jo. I el que queda. Em diràs que passo d’un extrem a l’altre. Que soc com un pèndol. Mai he amagat la meva condició bipolar. Ara bé, no vol dir que no tingui raó. Som blanc i negre, dia i nit, dolç i amarg. Però hem arribat a on hem arribat. Carretera i manta emocional. Esgarrinxats o ferits, però a lloc.
Serà perquè és estiu, però veig les parelles joves, les més joveníssimes, passejant per la platja o pel carrer i no veig prou il·lusió a la mirada. Tinc ganes de sacsejar-los, de despertar-los. I dir “ei nois, que això és només una vegada a la vida, com ara mai”. Però hi penso i no tinc raó. Cita d’Aristòtil per recordar allò que “la joventut és el temps de l’esperança, perquè és el futur qui la governa”. Futur, eternitat, esperança. Sembla contradictori.
“Tot el que es vol etern és sospitós: només el que es renova constantment mereix viure”, deia sempre radical Nietzsche i potser tenia raó. Però jo ara tinc esperança. L’he tornat a tenir. Per mi. I potser sí, contractes eterns només hi ha amb els fills, i la resta doncs ja ho anirem trobant. No és por al compromís, és donar-li tot el valor que té, que en té molt, però també saber pesar què posa cadascú a la balança. I sovint sembla que no fem el pes i que no entenem que hem de créixer i no restar. Quan aparquis tindràs el dinar esperant, no pateixis.
Tothom sap que el dimoni té els ulls de color verd i que no acabaràs de poder trobar mai la novena porta com a la novel·la de Pérez-Reverte. I aquests dies torno a llegir L’amant de Marguerite Duras. Fa més de dues dècades que ho vaig fer. Quina diferència. Qui era jo llavors, i en què m’he convertit ara. Quina sort. L’escriptora nascuda al Vietnam, que com punxa, va escriure que “no és mai l’altre qui et dona confiança, ets tu qui decideix ocupar el teu lloc al món”.
Doncs aquí estem. Ni que sigui en latituds asturianes. Amb el convenciment que tot té un punt més. No es tracta de tenir epifanies o que una llum s’obri en el cel i et digui què fer, o ni tan sols que el què ho fas bé. No noi, no hi haurà copets a l’esquena. Si estàs decidit cap endavant, sense massa autoajuda. Només amb el convenciment. Ara bé, després toca posar-hi el coll. I que sigui com aquella conversa entre el genial Valle-Inclán i el llegendari torero Juan Belmonte. El dramaturg gallec li digué: “Només et falta morir a l'arena”. I el Pasmo va respondre: “Es farà el que es pugui”. Doncs això que per mi no quedarà. Ni per tu. I part de la meva teràpia, torno a Duras, és picar el teclat: “Escric per no perdre’m. Si no em reconec en les paraules, no existeixo”. I jo aquí anant-me barallant amb mi.
Deia que estimar hauria de ser casa, un refugi, però no perquè sigui còmode. Costa molt construir un espai segur, com es diu ara. I més quan la fidelitat amb un mateix es confon amb tantes coses. Per exemple, amb la coherència que ja avui sembla que hagi de ser continuïtat en les opinions, en els sentiments, en la manera de fer les coses. Poques frases pitjor que “sempre ho hem fet així”. Allò que esperen de nosaltres. Va home va, vols fer el favor de decidir. És aquella frase que sona a acudit del genial Oscar Wilde: “Sigues tu mateix; tots els altres ja estan ocupats”.
I jo soc el que em poso nerviós quan no trobo aparcament. Des d’avui una mica menys. I sobretot en coses importants. No acostumo a fer coses que no vull fer. M’agrada defensar la meva opinió fins allà on un altre em pugui convèncer d’una altra cosa. Perquè soc això. Som això. Buscar sempre la millor versió, el camí que porta a lloc, la ruta que mena a port. Som uns espavilats, siguem-ho per tot. Trobarem l'inesperat però inevitable, com els bons finals de pel·lícula. Perquè l’absència pot ser verí o pot ser vitamina. Perquè segur que quan hi tornem no serem on érem, però serem més a prop d’on volem arribar.