Gabriel Rufián és un parlamentari brillant, però un polític ambigú. Ha ha tornat a posar en relleu el poc centrat que té el problema principal del país, o almenys això ha semblat. Sembla apuntar-se sense matisos al discurs recurrent i típic de l’esquerra espanyola: que la independència de Catalunya és una obsessió de les dretes catalanes per imposar la seva preeminència política i la seva cobdícia econòmica. Tot menys acceptar el que hauria de ser el principi bàsic del discurs polític català: el pacte essencial és entre catalans, la independència no arribarà de cap altra manera, i sense independència la qualitat de vida dels treballadors i les classes mitjanes del país seguirà disminuint.
La proposta de Rufián confon i enverina, i per tant debilita el catalanisme. Insisteix en un error recurrent: una llista plurinacional d’esquerres amb l’argument que “així no ens mataran per separat”, però que oblida que quan el 155 l’esquerra espanyola no va protestar gaire quan l’estat ens va matar just i separats.
D’entrada, l’afirmació pot sonar noble i fins i tot seductora, ja que apel·la a una aliança progressista capaç de superar fronteres i plantar cara conjuntament a la dreta espanyola. Ara bé, la realitat és tossuda: la major part de l’esquerra espanyola té una aliança de fons amb la dreta espanyolista: tot menys els dret dels catalans a decidir en quin estat volem viure.
La història, de fet, parla més clar que les bones intencions. Cada vegada que les esquerres catalanes s’han diluït dins l’esquerra espanyola, n’han sortit afeblides. Oriol Junqueras ho ha expressat amb simplisme per no ferir el seu representant a les Corts espanyoles: “Catalunya va primer”. Llàstima que aquest “Catalunya va primer” no es desplegui en una idea complementària . Catalunya va primer i per tant ha d’anar junta.
Aquest debat no és nou ni anecdòtic. És un dilema que recorre tota la política catalana des de fa dècades: què ha de guiar l’acció política? L’eix de classe o l’eix nacional? La resposta no sol explicitar-se amb claredat. Visca l’ambigüitat, vinga obrir finestres al populisme.
Si el problema fos únicament social, les esquerres catalanes podrien establir complicitats sòlides amb les esquerres espanyoles per combatre la desigualtat, la precarietat o l’emergència climàtica. Però l’experiència demostra que, una vegada rere l’altra, aquestes complicitats topen amb un mur que sembla infranquejable: la idea d’un Estat que l’esquerra espanyola concep tan únic com la dreta.
Aquest mur no és conjuntural ni circumstancial, sinó estructural. Ve de lluny i la història és plena de lliçons ignorades. Durant la Segona República (1931-1939), els republicans catalans van confiar en les esquerres espanyoles per assegurar l’autogovern. El resultat és conegut: l’Estatut de Núria, aprovat en referèndum amb un suport del 99% dels votants, va ser retallat dràsticament a les Corts espanyoles. Quan el 6 d’octubre de 1934 Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins d’una hipotètica “República Federal Espanyola”, el govern de Madrid —aleshores en mans de la dreta però amb el silenci còmplice d’una bona part de l’esquerra espanyola— el va empresonar en poques hores. Companys, des de la presó, va escriure: “El nostre crim és estimar Catalunya i voler-la lliure”. El missatge era inequívoc: el reconeixement nacional de Catalunya tenia un límit clar, fixat per la dreta espanyola, assumit per l’esquerra i avalat per l’Estat.
Més endavant, durant la Guerra Civil, el PSUC, que representava una part significativa de l’esquerra catalana, va subordinar la seva estratègia a les directrius del PCE i, per extensió, de Moscou. La defensa de l’ordre republicà es va imposar a qualsevol projecte de sobirania catalana. Els que van intentar mantenir una agenda pròpia, com el POUM o sectors d’ERC, van ser arraconats i, en alguns casos, literalment eliminats. Andreu Nin ho advertia poc abans de ser assassinat pels estalinistes: “Nosaltres no podem acceptar que la revolució catalana sigui sacrificada en nom d’una disciplina que ens és aliena”.
La Transició va repetir el mateix patró. El PSUC, hereu del comunisme català, es va integrar disciplinadament en l’estratègia del PCE. Va acceptar una Constitució que deixava l’autogovern català completament condicionat per l’Estat i va renunciar a defensar un model federal real. Josep Tarradellas, amb la seva lucidesa pragmàtica, ho resumia amb una frase memorable: “Governar Catalunya vol dir defensar-la de l’Estat”. Posteriorment, els governs de Felipe González (1982-1996) van intentar utilitzar repetidament el PSC com a corretja de transmissió del PSOE a Catalunya, prioritzant sempre l’estabilitat del govern de Madrid per damunt de qualsevol avenç nacional.
Un altre episodi paradigmàtic va ser el de l’Estatut del 2006. El Tripartit de Maragall i Montilla va confiar que, amb Zapatero al poder, l’esquerra espanyola respectaria la voluntat catalana. La retallada del Tribunal Constitucional el 2010 va evidenciar el contrari: l’Estat no estava disposat a acceptar ni tan sols el mínim gest de sobirania. Pasqual Maragall ho va resumir amb una frase tan breu com amarga: “L’Estatut és un pacte amb l’Estat. Si l’Estat no compleix, el pacte s’ha acabat”. Però el pacte es va acabar i, paradoxalment, una part de l’esquerra catalana va continuar actuant com si encara fos vigent.
Les dades corroboren aquest fracàs. Catalunya aporta prop del 19% del PIB espanyol però rep menys del 12% de la inversió estatal, segons dades del Ministeri d’Hisenda de 2023. La mateixa asimetria es produeix en el terreny polític: el Congrés dels Diputats està dominat per partits que, de manera sistemàtica, voten contra qualsevol iniciativa que impliqui més autogovern per a Catalunya. Això passa fins i tot quan l’esquerra espanyola té majoria: el 2019, el PSOE va rebutjar una comissió d’investigació sobre la repressió de l’1 d’octubre del 2017.
Per què aquesta dinàmica es repeteix una i altra vegada? Perquè l’Estat espanyol, controlat estructuralment per la dreta ha imposat el seu relat espanyolista a l’esquerra, i l’esquerra espanyola no vol perdre l’engruna de poder de que disposa. I la torna és clara: negar els drets democràtics i nacionals de Catalunya. Com recordava l’historiador Pierre Vilar, “l’Estat és, abans que res, un instrument d’uns sobre els altres”.
També molts sectors de la pròpia esquerra catalana prefereixen mirar cap a una altra banda. Accepten el relat còmode: el problema és “l’enfrontament entre catalans”. Ja els va bé per mantenir-se dins de l'statu quo.
Això planteja una altra pregunta fonamental: quin sentit té competir entre partits catalans mentre Madrid actua en termes nacionals com un bloc compacte? La fragmentació interna només debilita. Més enllà de la competència electoral el problema dels catalans és que els dirigents no articulen un projecte que situï l’eix nacional al centre del debat polític, sense renunciar és clar al factor social. No es tracta de triar entre nació o classe; es tracta d’entendre que el conflicte nacional és la condició que impedeix constituir les institucions bàsiques -primer un estat democràtic i propi- capaç de donar resposta als anhels socials i econòmics -de classes si es vol- dels catalans.
La història recent ho demostra amb claredat. Quan el procés independentista del 2012-2017 va posar el conflicte amb l’Estat al centre del debat polític, Catalunya va guanyar força i capacitat de condicionar l’agenda espanyola. Però cada cop que l’eix nacional es dilueix el pes de Catalunya s’esvaeix. Aquesta és la evidència que Rufián i una part de l’esquerra catalana semblen no voler aprendre.
Insistir és un error històric. Les conseqüències seran les mateixes de sempre: debilitat i dependència. No és una qüestió d’orgull simbòlic, sinó de poder real. Com advertia Joan Fuster, “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. Sense sobirania política, sense un projecte sòlid i unitari que entengui el conflicte amb l’Estat com a conflicte principal, qualsevol aliança plurinacional està condemnada a repetir la història.
En tot cas millor no oblidar que la política d’esquerres a Espanya, sigui o mes menys progressista en termes social, la veritat és que està atrapada pel relat nacionalista espanyolista. Continua referint-se a Catalunya com d’un territori subjugat per una burgesia dominant. És un marc mental que els permet no qüestionar-se res. És pura inflexibilitat política i ideològica. Com confiar-hi?
Els interessos que defensa l’esquerra espanyola són els del les classes populars catalanes? L’espanyolisme, sigui de dretes o d’esquerres, defensa la llibertat dels catalans i el benestar dels catalans? És pot ser seriosament d’esquerres afirmant o admeten que defensar l’estat espanyol es més important que la llibertat dels catalans per triar en quin estat volen viure? És curiós, volen pactar amb l’esquerra espanyola per tal que no ens matin quan la història demostra que l’esquerra espanyola abans que demòcrata, és una esquerra que curiosament es proclama d’esquerres en tot, excepte quan es tracta dels drets dels catalans. I, sincerament, es miri com es miri la cosa sona més propi de la dreta que de l’esquerra.
Potser seria bo que els dirigents dels partits d’esquerres catalans reactualitzessin les seves doctrines. Els demanaria, per exemple, que rellegissin Vicens Vives. Ja als anys seixanta del segle XX, Vicens reclamava la cooperació entre les noves burgesies urbanes i les classes treballadores emergents per construir un país nou. Proposava que, constituïdes en societat civil, aquestes classes impulsessin una sacsejada cívica, una revolució de l’esperit capaç de superar els mals que provocava la dictadura.
La Catalunya esperançada dels 80 i 90 és, en gran mesura, fruit d’aquell ideari. La immensa constel·lació d’entitats que, des de la diversitat d’interessos, van marcar ideals i pactes, va il·luminar la mutació política que va portar al catalanisme independentista. L’esquerra sembla voler menystenir-ho, però la Catalunya del procés va ser la Catalunya del somriure però, sobretot, de la unitat. En aquells anys, les grans manifestacions sumaven treballadors i empresaris, sobretot classes mitjanes, gent de dretes i d’esquerres i, sobretot, ciutadania convençuda que el principal problema dels catalans era l’Estat espanyol.
Ara cal una nova revolució dels esperits. Cal tenir clar que en una realitat com la catalana el conflicte principal no és de classe, sinó nacional. I sembla increïble que, arrossegant la pedra que Catalunya porta a l’esquena, i observant cada dia l’espanyolisme autoritari de l’Estat i dels partits que el dirigeixen, governant o fent oposició, tant de dreta com d’esquerra, encara costi d’entendre que l’esquerra catalana s’entossudeixi a oferir pactes confusos i desnacionalitzadors.
Que quedi clar: sempre preferiré acords amb l’esquerra espanyola que no pas amb la dreta espanyola, però no insistim en pactes acrítics amb l’espanyolisme de les esquerres espanyoles.
Ara com ara, les esquerres espanyoles tendeixen a la grandiloqüència, però no a defensar els interessos dels catalans. Malauradament, estan atrapades pel nacionalisme espanyolista i mantenen una rigidesa ideològica notable respecte de Catalunya. Continuen parlant de Catalunya com d’un país infantil, dominat per una elit burgesa que el manipula. És una inflexibilitat política i ideològica gens innocent. Per què, em pregunto, l’esquerra catalana no fa cap esforç per desentrellar els interessos de l’esquerra espanyola? No són de classe, són essencialment espanyolistes, d’estat. Els hi va el poder. I el poder els el dona el sistema constitucional espanyol, no la llibertat dels catalans.