Legalment, la platja no pot ni podrà ser mai de propietat privada. A l’estat espanyol, el domini públic es defineix per ser inalienable, imprescriptible i inembargable. I sota la llei de costes, les platges formen part d’aquest domini públic marítim-terrestre. Això vol dir que a casa nostra, la platja és per definició espai públic i bé comú.
A la pràctica, la realitat té els seus matisos perquè depèn de les regulacions locals. La platja i els espais subjacents estan sovint ocupats per barraques o xiringuitos, locals que operen sota concessions, i que treuen rendibilitat econòmica de la platja de manera autoritzada. Però les accions dels i les venedores ambulants, que sovint són persones migrades, es troben prohibides i sancionades. En entorns turístics, es prioritza l’ús d’oci de les persones visitants, mentre que les trobades o celebracions entre amics o família es permeten sempre que es compleixin determinades “normes cíviques”. I davant de l’ús de la platja com a espai de protesta, com va passar fa un any a la platja de Barcelona amb motiu de l’oposició a la Copa Amèrica, hem vist grans desplegaments policials.
El mes de maig, l’alcalde de Badalona va fer unes declaracions de caràcter dubtosament classista i xenòfob sobre les activitats permeses a la platja. Albiol deia que li sembla “fantàstic” que les famílies llatinoamericanes facin festes d’aniversari a la platja, però “que aquí no és acceptable”, i que se sancionarà si s’avisa i no es recull el xiquiparc.
Aquesta reafirmació no s’allunya massa de la regulació higienista del Pla Endreça de Barcelona, on el turisme no es redueix, sinó que ‘s’ordena’. Però s’ordena per a qui, si es busca prioritzar el turisme d’alt poder adquisitiu al mateix temps que s’augmenta la vigilància i se sanciona la venda ambulant, duta a terme principalment per persones migrades? S’ordena per a què, si s’accepten les consumicions a preus prohibitius als barets de concessió publicoprivada a les platges, però no que les veïnes celebrin festes d’aniversari?
Al contrari del que pensa Feijóo, les vacances no estan sobrevalorades. No només ens recarreguen les forces per tornar a les nostres obligacions un cop hem esgotat els dies d’ociositat. També ens donen temps i espai per construir més enllà de les lògiques del treball, per fer comunitat i per avorrir-nos. Imaginem aquest temps mort més que necessari al sofà de casa, al voltant de la sobretaula, fent la migdiada sota l’ombra o abraçant la calor a la platja. Però què és la platja més enllà del somni d’unes vacances? Hi ha cap espai més enllà de l’oci de consum?
La platja no és només turisme. També és espai de reivindicació, esport i el dolce far niente per a totes que Valls Boix defensa en el Derecho a las cosas bellas. Però el més important és que és un espai universal i de tothom, on les restriccions d’accés podrien desaparèixer, i on podem compartir espai sense distinció de classe, raça, edat o nacionalitat.
Però ens cal més vida a la platja, més enllà de les vacances. Ens cal reivindicar-ne l’ús quotidià, el de celebracions amb família, amistats i veïnes; l’ús entre setmana i el de dissabte i diumenge; el d’abans d’anar a la feina o el de la passejada al vespre; l’ús planejat i l’espontani. Ens cal reclamar la infraestructura pública i de qualitat per arribar-hi en tren, perquè necessitem més espais públics on refrescar-nos en onades de calor. I ens cal fugir de la idea que la costa només es digna de ser viscuda si és en exclusivitat.