Fa anys que alertem sobre com els fons d'inversió han transformat l'habitatge en un actiu financer, deslligant-lo de la seva funció social de proporcionar un lloc per viure. I cada cop més, aquesta lògica s'estén a altres sectors, com l’educació, la sanitat o les residències de tercera edat. I també s'estén al camp, on la terra agrícola s’està tornant un actiu atractiu per invertir.
Segons dades de la Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos (COAG), més de 900 fons d'inversió controlen terres agrícoles a la península Ibèrica valorades en més de 100.000 milions d'euros. Aquest fenomen no és casual: la terra agrícola ofereix rendibilitats estables, baixa volatilitat i una correlació mínima amb altres actius financers, convertint-la en una inversió atractiva en temps d'incertesa. I és un producte pel qual sempre hi haurà demanda: perquè està lligat a la satisfacció de necessitats bàsiques. En aquest sentit, és molt similar a l’habitatge.
Aquesta dinàmica té conseqüències profundes per a les comunitats rurals. L'accés i el control de les terres agrícoles es concentren cada cop més en mans de grans inversors, desplaçant petits agricultors i comunitats locals. Entre 1999 i 2020, el nombre d'explotacions agràries a l'Estat espanyol es va reduir en un 51%, mentre que la mida mitjana va augmentar un 78%. Aquesta concentració de la propietat afavoreix un model d'agricultura industrial intensiva, sovint desvinculada de les necessitats locals, que dificulta l’elaboració d’estratègies i polítiques públiques de sistemes alimentaris, i que facilita l’entrada d’inversors. Els fons estan principalment interessats en propietats grans, i a l’Estat espanyol busquen els conreus d’olivera, ametller, cítrics i altres fruiters, i alvocat.
La compravenda de finques rústiques a l’estat espanyol va en augment des de 2010, quan es venien al voltant de 100.000 finques a l’any, i creix especialment des de 2020, arribant a 155.000 finques venudes el 2024. Els experts preveien a febrer de 2025 que les grans operacions tornarien a moure milers de milions d’euros, arribant a 2.210 milions d’euros en transaccions per 2025. Segons CBRE, el 45% d’aquestes operacions les fan fons d’inversió.
L’economista Mariana Mazzucato ja ha analitzat com la presència de fons d’inversió erosiona les capacitats de l’Estat per dissenyar i implementar polítiques econòmiques sòlides i de llarg termini. Apliquen un model extractiu que busca beneficis en el curt termini, i influeixen les polítiques públiques per obtenir regulacions a favor seu i en detriment del benestar col·lectiu, aconseguint per exemple exempcions fiscals o subvencions. A més, la liquiditat que tenen és tan gran que condicionen indirectament l’elaboració de polítiques públiques que requereixen altes inversions i on els estats no tenen la voluntat política d’invertir. D’això en parla Brett Christophers, que explica com la influència dels fons condiciona el disseny de polítiques públiques d’infraestructura, prioritzant projectes en les geografies i modalitats que donaran més benefici pels inversors.
La situació recorda el que ja hem viscut amb l'habitatge: quan un bé essencial es converteix en un actiu financer, la seva funció social es veu compromesa. En el cas de la terra agrícola, això pot significar que es dediqui al conreu de monocultius que no tinguin en compte l’impacte ambiental o social que produeixen; que es dediquin a la producció intensiva centrada en l’exportació dins de grans cadenes logístiques on els petits productors no poden participar; en terres conreables però sense conrear, que esperen el moment més idoni per ser venudes; o terres destinades a usos diferents dels agrícoles, com per a la construcció de centres de processament de dades.
Davant d'aquesta realitat, cal repensar el model de gestió de la terra. És imprescindible establir polítiques que protegeixin la funció social de la terra agrícola, fomentin l'accés a la terra per part de petits agricultors i comunitats locals, promoguin pràctiques agroecològiques i que garanteixin una governança col·lectiva de la terra sota principis de transició ecosocial.
La terra no hauria de ser un actiu per a l'acumulació de capital, sinó un bé comú que asseguri el dret a l'alimentació, la capacitat de les comunitats locals de decidir quins models productius volen prioritzar, la justícia social i la sostenibilitat del nostre entorn.
Agraïments a Alessandra Palomar