Al final ho han fet. Salvador Illa i els seus estiracordetes, amb el vistiplau de la consellera del ram, Núria Montserrat, han gosat fer una cosa amb el nostre sistema de recerca que cap altre govern de la Generalitat (ni de l’Estat) s’havia atrevit a fer.
Com és sabut, i reconegut per totes les forces polítiques, Catalunya ha estat capaç de bastir en poc més de vint anys, arran de l’aprovació (per unanimitat) de la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC) del 2003, un dels sistemes de recerca més dinàmics i competitius d’Europa. Una de les claus d’aquest èxit ha estat saber combinar la inversió pública amb una governança àgil, gairebé lliure de burocràcia. El model, fonamentat en bona part en institucions flexibles i meritocràtiques com el programa ICREA o la xarxa CERCA de centres de recerca d’excel·lència, ha estat clau per atreure i retenir talent científic del més alt nivell internacional.
L'autonomia d’aquests centres, lluny de ser cap privilegi, és una condició imprescindible per permetre que les decisions científiques estratègiques les prenguin els investigadors –que són qui hi entenen–, no els polítics. Us imagineu aquesta colla d’indocumentats que ens governen, incapaços d’organitzar unes oposicions o de fer que els trens circulin puntuals, decidint com invertir en bioenginyeria, oncologia o estructures quàntiques?
L’agilitat en la gestió també és clau. El director d’un centre de recerca ha de poder aixecar el telèfon i comprar un microscopi o posar en marxa un laboratori de vacunes sense haver d’omplir formularis de tots els colors, ni demanar un munt de permisos als buròcrates de torn. De la mateixa manera, ha de poder fer-li un contracte laboral a un investigador en un termini de temps raonable i amb un sou competitiu (l’única manera real de captar talent), sense haver-se d’esperar mesos (o anys) fins que surti una plaça de funcionari i oferir la remuneració que indica la casella A1 o B2 (tocat i enfonsat) de la graella de sortida.
Aquesta visió, ja contemplada a la LUC, ha estat reforçada recentment a la Llei de la Ciència, aprovada el 2022 amb un ampli consens del Parlament (PSC, ERC, Junts i Comuns), que en l’article 51.3 estableix clarament que els centres poden gestionar lliurement els seus romanents, amb aprovació del seu òrgan de govern. Traducció: el que no us gasteu durant l’any no us ho traurem al desembre; entre altres coses, perquè la major part dels diners de què disposeu us els heu guanyat en convocatòries competitives.
Però aquest consens ha saltat ara pels aires. El 8 de juliol passat la Intervenció General de la Generalitat va enviar una missiva amb uns criteris que, per primera vegada, prohibeixen als centres disposar dels seus romanents per finançar inversions estratègiques, tot i comptar amb el vistiplau dels seus Patronats (que presideix el mateix Govern!). Traducció: ens ho hem pensat millor i a partir d’ara el que no us gasteu us ho traurem a finals d’any, com fem amb qualsevol institució pública; què us heu cregut?
Aquesta mesura, que ni tan sols el tàndem Rajoy-Montoro en els moments més àlgids de les retallades s’havia atrevit a aplicar, constitueix un atac sense precedents a l’autonomia dels centres, passant-se la Llei de la Ciència pel forro, que posa en risc el funcionament dels projectes ja planificats per als anys vinents. Les conseqüències d’aquest corralito seran greus: els centres de recerca es veuran obligats a frenar inversions planificades, cancel·lar contractacions i renunciar a cofinançar projectes internacionals, malgrat disposar dels recursos necessaris. Això envia un missatge preocupant a la comunitat científica i posa en risc la confiança del talent captat amb la promesa d’autonomia real.
No deixa de ser paradoxal que això passi amb un Govern de la Generalitat que fa bandera de la recerca i el coneixement com a protagonistes destacats dels seus projectes més emblemàtics, com Catalunya lidera o Catalunya es mou, que comentàvem en un article anterior. El programa Catalonian Talent Bridge, que el mateix Salvador Illa va anunciar a so de bombo i platerets el 31 de març passat, per captar investigadors que volen marxar dels EUA (precisament perquè Trump els vol retallar l’autonomia), vist des de la perspectiva actual sembla un acudit molt dolent.
Vejam, Salvador, aquí hi ha alguna cosa que no quadra: amb el programa Catalunya Lidera, que veu aprovar al febrer, el Govern es comprometia a invertir 2000 milions d’euros en coneixement i innovació, i ara el primer que feu és passar el cistell als centres de recerca per arreplegar quatre romanents. #etfelicitoIlla. Sí, ja sabem que us passeu de dèficit i que no teniu un duro (perquè no heu sabut tenir pressupostos), però a sobre no us carregueu la recerca, home!
En resum, el Govern de Catalunya no pot plantejar-se mantenir un sistema de recerca basat en l’excel·lència i després actuar com si aturar una inversió en noves formes d’energia, fos com endarrerir dos anys la construcció d’una carretera secundària. Si no es corregeix aquesta decisió, el model català de recerca pot quedar tocat de mort, i no per falta de talent, sinó per excés de burocràcia i d’intervencionisme. Si no es rectifica, Catalunya corre el risc de veure com un model que va ser pioner a Europa queda estroncat per decisions polítiques a curt termini.