Que aixequi la mà qui recordi la crisi econòmica de 2008. Les borses de tot el món se n'anaven en orris i els treballadors de Lehman Brothers sortien de les oficines amb les seves pertinences dintre de capses de cartó. Es multiplicaven els desnonaments. Els carrers s'omplien de protestes i poesia d'emergència. No hi ha pa per a tant de xoriço. No falten diners, sobren lladres. Es deia que era una crisi del sistema capitalista i era cert. Es deia també que el capitalisme estava en les últimes, però no era veritat. Les especulacions sobre el postcapitalisme encara desprenen certa aroma a ciència-ficció.
Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez
Una cosa així succeeix amb els governs de Sánchez. El president viu en una crisi permanent, escapant pels pèls dels llançadors de ganivets i desfilant sobre una corda fluixa que sempre sembla a punt de trencar-se. Les últimes setmanes han estat frenètiques. Que si José Tomé. Que si Leire Díez. Que si Paco Salazar. Que si Santos Cerdán al Senat. Quan tots creien que aquesta mala ratxa seria l'últim clau en el taüt del Govern, Sánchez compareix per a explicar que la seva gestió és del bo el millor.
Els seus socis i afins no semblen compartir l'optimisme. Després de l'espantada de Junts, ha arribat un reguitzell multicolor de retrets i males cares. En l'Assemblea General del PNB, Aitor Esteban ha advertit que Sánchez ha de detenir l'hemorràgia o convocar eleccions. Gabriel Rufián ha exigit una reunió: “No volem continuar passant vergonya”. Yolanda Díaz, per part seva, ha demanat alguna cosa més que un canvi de xapa i pintura. I Podemos, que porta un bon temps batent-se contra Sumar, ha decretat la mort del Govern.
Aquí entren en joc almenys tres factors. El primer i més evident és que ningú vol esquitxar-se amb el fang del veí. Una cosa és regatejar una llei o pactar uns pressupostos, i una altra cosa molt distinta és menjar-se marrons aliens. Això ens porta al segon factor. I és que els aliats perifèrics de Sánchez podrien aprofitar aquest moment per a apujar el preu dels seus suports. Moltes vegades, en política, els pactes es conserven, però la correlació de forces canvia. És la llei de l'oferta i la demanda.
Però el tercer factor és més sucós, si fos possible I és que tot fill de veí s'està recol·locant davant l'eventualitat que un dia arribi el post-sanchisme. Junts i el PNB podrien tornar a les mateixes i repartir-se les mongetes en els despatxos de Gènova. Sumar potser vol rearmar-se en l'oposició, si és que les seves diferents peces no acaben vagant sense òrbita per l'espai confederal. Podemos somia a tornar als seus anys d'or. ERC voldria recuperar el pols perdut i EH Bildu mira de reüll el fantasma de les il·legalitzacions. De fet, el president del PP basc acaba d'anunciar que els independentistes bascos “seran exterminats com a força política”.
De moment, sembla que queda Sánchez per a estona.