A Catalunya fa temps que hem confós governar amb reaccionar. No és nou, però en els últims temps la successió de crisis diverses ho fa especialment evident: inundacions, incendis forestals, pesta porcina, saturació turística, habitatge, lloguers corregits a correcuita. Tot plegat dibuixa un patró inquietant: un país governat des de l’endemà.
Quan hi ha inundacions, el relat és impecable. Compareixences ràpides, visites al territori, promeses d’ajudes, compromisos d’inversions futures. Quan hi ha incendis, el dispositiu funciona, els cossos d’emergència responen amb professionalitat i el Govern felicita —amb raó— els bombers. Quan esclata la pesta porcina, s’activen protocols, reunions d’urgència i mesures excepcionals. Sempre a temps. Sempre a posteriori.
El problema no és la resposta. El problema és haver arribat fins aquí sabent que hi arribaríem. Cap d’aquestes crisis és imprevisible. Les rieres no es desborden per sorpresa. El foc no apareix del no-res. La sobrecàrrega del sector porcí fa anys que està diagnosticada. I la saturació turística tampoc és cap fenomen sobtat: fa dècades que es veu venir. Però planificar no dona titulars. Reaccionar, sí.
El turisme és l’exemple més clar d’aquesta política de deixar fer fins que molesta. S’ha incentivat el creixement sense límits, s’ha celebrat cada rècord com un èxit col·lectiu i s’han ignorat els costos socials, ambientals i urbans. Quan la convivència trontolla, quan l’habitatge s’estreny i els serveis col·lapsen, aleshores s’improvisa: taxes, moratòries parcials, discursos de contenció. Sempre a posteriori.
L’emergència s’ha convertit en una coartada política perfecta. Permet suspendre el debat de fons, ajornar responsabilitats i presentar com a gestió eficient allò que és correcció tardana. Quan tot és emergència, ningú respon del que no s’ha fet abans.
El cas de l’habitatge és paradigmàtic. Es legisla, s’obre una escletxa, el mercat s’hi cola, i un any després es corregeix la llei amb solemnitat. Però ningú assumeix el cost d’haver legislat malament. Governar a cop de pedaç també és una forma de renúncia. Amb els incendis passa exactament el mateix. Catalunya ha invertit molt —i bé— en capacitat de resposta. Però molt poc en gestió forestal estructural, en prevenció real, en repensar el territori. Sabem apagar focs, però fem poca cosa per evitar-los.
La pesta porcina completa el retrat. Durant anys s’ha tolerat un model intensiu amb impactes ambientals coneguts. Les alertes per la sobrepoblació de senglar no han anat més enllà dels titulars. Quan el problema esclata, urgència i mesures dràstiques. La improvisació com a sistema. Tot plegat revela una manera de governar sense horitzó. Sense projecte. Sense voluntat d’anticipació. L’administració funciona, els professionals hi són, però la política s’ha resignat a gestionar conseqüències en lloc de construir futur. I el turisme, com l’habitatge o el territori, n’és la prova més visible.
Catalunya no necessita només governs que reaccionin bé —això ja ho tenim—. Necessita governs que s’atreveixin a posar límits abans, encara que no doni rèdits immediats i tingui costos polítics evidents. Que s’han d’assumir avui per evitar col·lapses demà. Que governin pensant en el país que ve, no només en la crisi que toca.
Perquè un país que sempre viu en emergència només sobreviu. I això, tard o d’hora, passa factura.