Quan arriben aquestes dates ens atipem i ens entendrim. Plorem amb anuncis lacrimògens mentre ens fotem les neules, els torrons i el cava. Poder inclús fem alguna donació a alguna entitat de suport a persones i animals desfavorits i seguim amb la roda de consum que ens ofereixen les grans superfícies. Arriba Nadal. Plou, plou molt i fa fred, tot i que podria fer més -sempre pot ser pitjor- i prop de Nadal es desallotgen 400 persones que es quedaran al carrer, sense neules ni torrons ni cava ni sostre. Hi ha qui s’indigna per què una gossa dona a llum en un pessebre i aplaudeix el desnonament, en quina societat vivim?
Una societat malalta que plora amb missatges de grans magatzems i ignora els vulnerables. Una societat que s’afarta mentre difama els que moren de gana. Una societat plena d’illetrats que prefereixen ignorar el dolor aliè. Una societat egoista, totalment individualista que fa malbé i escup sobre el bé comú. Arriba Nadal i molts no tindran ni taula on seure, gent normal que ho ha perdut tot per l’ambició d’uns quants.
La tradició cristiana deia que el Nadal era un temps de recolliment i reflexió, just el contrari del que és ara. De fet, les persones atees practicants solen ser qui més es recullen i reflexionen mentre hi ha qui segueix la religió performàtica: bateig, comunió, inclús confirmació, i casament per l’església, sense trepitjar-ne una de forma habitual, sense seguir els preceptes cristians que els acosta a la religió que diuen seguir. Sense els mínims humans de pietat i comprensió i convertint pecats capitals en el seu dia a dia: orgull, enveja, ira, gola, avarícia... la hipocresia d’una societat que ha convertit el capital en el déu de totes les coses i la tradició en actes simbòlics buits de contingut real, simplement una representació.
Deia Silvio Rodriguez a una de les seves cançons: “¿Qué cosa fuera, corazón, qué cosa fuera? ¿Qué cosa fuera la maza sin cantera?/ Un eternizador de dioses del ocaso. Júbilo hervido con trapo y lentejuela” perquè sense valors, sense causa la vida es torna buida i superficial.
I així es transmeten valors, amb l’excés i l’egoisme, amb la manca de sentit de col·lectiu. Els no valors que porta a la manca de reconeixement de drets propis i la negació dels aliens. Anem perdent empatia i en paral·lel ignorem drets, tot ben adobat d’invencions, mentides i somnis distòpics que acaben construint una realitat despersonalitzada. La no ciutat, la vaporització personal, la manca de sentit col·lectiu, la manca de consciència de classe -bàsicament de la classe obrera, el poder té consciència plena-.
Arriba Nadal, el fred al carrer i l’escalfor a les cases, mentre els cors de molts són glaçats per a la bondat.