El Parlament ha aprovat, amb els vots del PSC, ERC, els Comuns i la CUP, el decret que regula els lloguers de temporada i d’habitacions. La mesura era necessària per afrontar alguns buits que els propietaris havien trobat per no assumir el topall de preus a les zones més tensionades. La nova normativa estableix que la suma del preu de cada habitació no pot superar el cost màxim de tot el pis segons l’índex de referència de preus de lloguer.
L’accés a un habitatge digne és ja la primera preocupació ciutadana i la mesura és una resposta que contribueix a evitar més picaresques per part d’alguns propietaris. El problema és especialment complex. Els resultats més que millorables de mesures com la reserva del 30% de tota nova construcció per a immobles protegits, que va ser rebuda inicialment amb satisfacció des de tots els matisos del progressisme, ja indica que tota mirada innocent a la realitat feridora del problema està condemnada a ser derrotada pels fets i les dades.
Els governs i les administracions han de sortir al pas de tot interès especulatiu. No es pot permetre que es pugui especular lliurement amb un dret fonamental com és el de l’habitatge, segurament un dels preceptes constitucionals més menystinguts. Això en un país on molts enarboren la Constitució com a text immutable en allò que els convé. Però tampoc es pot ser tan naïf per a pensar que els grans fons deixaran d'invertir en un negoci tan lucratiu com l’immobiliari.
Però, a la vegada, cal explorar gravar l'especulació sense afectar els qui, per herències i sense ser milionaris, tenen pisos llogats de manera honrada. No tothom és un fons voltor. I seria un error, en un tema que té tants elements i situacions ben diferents, parlar dels propietaris com si fossin un bloc homogeni. Com ho seria, també, abjurar de la col·laboració público-privada sense destriar bé entre els diversos agents. Aquesta problemàtica requerirà també el diàleg amb els promotors i els constructors. S'ha de fer tot, i tot alhora: regular i construir. I ja ha passat el temps de perdre el temps.
La gran bretxa dels nostres dies és l’accés a l'habitatge. Allò que realment pot decantar la nostra vida en bé o en mal és si has de pagar habitatge o si ja el tens pagat, o si el percentatge que necessites per assumir un lloguer o una hipoteca et deixa marge per poder continuar sent un ciutadà complet. Ens hi va la convivència i l’edifici social que s’ha construït a Europa.