En el debat parlamentari sobre la llei de mesures urgents en matèria d’habitatge i urbanisme, la consellera Paneque va defensar que l’habitatge ha de ser un dret i no una font d’angoixa. Té raó.

El problema és que, de moment, l’angoixa seguirà en contradicció amb el dret, per què la llei va aprovar un conjunt de mesures pal·liatives, però va deixar fora diverses qüestions essencials. 

Un exemple, la llicència bàsica de construcció. O sigui el permís inicial accelerat que hauria de permetre iniciar les obres en només unes setmanes, validant únicament uns requisits clau, seguirà trigant una eternitat. Es tracta d’un element essencial que es va deixar de banda. Només un tràmit accelerat permetria agilitzar el pla dels 50.000 habitatges del Govern. A hores d’ara, la probabilitat que els habitatges promesos es facin és altíssimament improbable.

Un altre exemple. No es va mencionar una evidència bàsica: el dèficit d’habitatge no es resoldrà municipi a municipi. Obliga a mirar Catalunya com un tot, i això vol dir un territori ben dotat i interconnectat. El dèficit estructural de les infraestructures de comunicació que pateix el país és un llast monumental per a l’habitatge.

Diguem-ne, doncs, que el debat ha tornat a fer evident una característica central de la Catalunya actual: vivim immersos en una política de pedaços. El Parlament català, sempre subordinat a les Corts espanyoles, no disposa de la potestat i de la voluntat necessària per impulsar les polítiques integrals que el país necessita. Malauradament, els partits que l’habiten, per raons oposades, no l’utilitzen per mostrar amb claredat quina és la realitat del país, ni per explicar per què els problemes s’eternitzen o no es resolen.

Així, doncs, el problema de l’habitatge —com molts dels problemes més aguts que arrosseguem— posa en relleu la burocratització de les estructures públiques i el dèficit polític. 

El debat entre garantia i eficàcia dels processos administratius és un dels drames menys visibles però més persistents. Sens dubte, hi ha molts funcionaris guiats per la voluntat de fer funcionar les coses; però també és evident que una xarxa burocràtica que combina normes innecessàries amb actituds inadequades dificulta greument les dinàmiques emprenedores de la ciutadania.

El resultat és una administració profundament inoperant. En molts casos, la desídia dels alts funcionaris situats al capdavant de les institucions s’han convertit en un tap per a la dinàmica social. Es tracta d’un mal aparentment invisible, però que afecta de manera directa milers de persones. Avui, la burocratització de l’administració és un motiu de queixa recurrent en tota mena d’espais socials. Sense menystenir, però, el funcionariat compromès que hi és, com hi són alcaldes i regidors que intenten mitigar els mals estructurals.  

Per tant, sap greu dir-ho, però les mesures urgents en matèria d’habitatge poden pal·liar algunes aberracions pròpies del “feta la llei, feta la trampa”, però no resolen l’acceleració dels processos inicials, especialment els permisos de construcció, ni obren les portes al que hauria de ser un pacte social -administració pública/societat civil- plantejat en termes d’emergència nacional.

Una emergència que hauria d’incorporar necessàriament la consideració de Catalunya com una estructura urbana correctament comunicada. Mentre Rodalies, l’AP-7, els metros metropolitans i l’alta velocitat interna continuïn sent colls d’ampolla, no hi haurà una solució real al problema de l’habitatge.

Cal insistir-hi. Per donar resposta a l’agut problema de la manca d’habitatge és imprescindible observar el conjunt del país i actuar sobre els diversos embuts que el paralitzen i l’angoixen: la burocratització dels processos i de les llicències d’obres; la insuficient comunicació viària i ferroviària ràpida entre comarques, pobles i ciutats; la desigualtat en la qualitat dels serveis sanitaris, educatius i socials en un territori que ja és, de fet, globalment metropolità; i, òbviament, la manca d’un finançament generós de l’habitatge i del conjunt de les polítiques públiques. 

Dit clarament: el problema del finançament públic de Catalunya és un problema inajornable i la ciutadania s’hi haurà d’implicat. No oblidem que, com sempre, una part molt important de l’esforç fiscal dels catalans es transfereix a l’ús i gaudi de la capital de l’Estat.

Mentre el nostre Parlament no sigui capaç d’interpretar tot això de manera simultània, el dret a l’habitatge continuarà esdevenint una eterna promesa i una font d’angoixa social. I quan, en un país, la majoria de drets col·lectius es converteixen en font d’inseguretat i malestar sobre la vida quotidiana, destrossen sense adonar-se’n la cohesió social i el sentit de comunitat. 

Fixem-nos-hi. Avui, a Catalunya, generen angoixa de manera simultània el dret a l’habitatge, el dret a la sanitat (saturació), el dret a l’educació (deteriorament del model), el dret a la mobilitat (Rodalies i AP-7), el dret a una administració eficaç (burocratització i lentitud), el dret a gestionar adequadament la integració de la immigració (manca de mitjans i instrumentalització populista), el dret a la llengua pròpia i l’exercici ple de la catalanitat com a nexe social. 

La conseqüència és clara: les classes mitjanes catalanes viuen sotmeses a un nivell d’estrès molt elevat. La majoria de serveis públics, saturats i infrafinançats des de fa anys, generen més angoixa que satisfacció. I això passa perquè una part substancial de les polítiques públiques són dubitatives i responen més a la lògica del pal·liatiu que no pas a la de resolució estructural.

Aquest és, probablement, el problema més seriós amb què tanquem el primer quart del segle XXI. En el segle de la intel·ligència artificial, els catalans continuem lidiant amb problemes propis del segle XX i fins i tot del XIX: una burocràcia feixuga, uns serveis públics deficients i una estructura institucional inadequada. Vivim envoltats d’angoixes quotidianes que serien perfectament evitables si l’aparell públic i institucional es correspongués amb allò que volem i paguem els ciutadans i amb el que exigeix el moment històric que vivim.

L’any 2003 va fer fortuna l’expressió el català emprenyat per descriure l’estat d’ànim majoritari davant la situació del país. D’aquí en va sorgir l’energia social que va conduir a l’Estatut del 2006 i, posteriorment, a la revolta de les classes mitjanes favorable a la independència, arran de la mutilació d’aquell Estatut pel Tribunal Constitucional espanyol. Una revolta que l’Estat va liquidar per la via repressiva i judicial a partir del 2017.

Som a tocar del 2026. Les raons per estar emprenyats, enfadats i desenganyats s’han multiplicat. El Parlament continua en hores baixes, centrat en respostes pal·liatives. Però les classes mitjanes catalanes necessiten tant solucions immediates com solucions estructurals i de fons.

Vivim en un Estat on les classes mitjanes catalanes importen poc. En un Estat autonòmic que permet disposar d’un Parlament més o menys voluntariós, però amb competències limitades, capaç d’afrontar problemes de detall però incapaç, per dependències polítiques i institucionals, d’afrontar els problemes estructurals que condicionen el país.

Tenim un Govern autonòmic que ens vol fer creure que la normalitat consisteix a viure sota l’imperatiu harmonitzador d’un aparell estatal emmalaltit de centralisme i partidisme. I tenim unes estructures polítiques estatals atrapades en una pugna constant en què la conversió dels drets dels catalans en benestar efectiu és, senzillament, secundària.

No ens enganyem. El Parlament català recepta pal·liatius allà on caldrien reestructuracions de fons. I mentre les estructures profundes no es reformin, l’angoixa i el malestar continuaran marcant la societat catalana.

Cal desitjar que el 2026 pugui aportar una esperança renovada: la d’una política nacional orientada a pensar solucions estructurals, de conjunt i de fons. Una política que no es limiti a tapar esquerdes, sinó que assumeixi la necessitat de renovar fonaments, idearis i expectatives.

El problema principal dels catalans —més precisament, de les classes mitjanes i treballadores— és viure sotmesos a una estructura pública, és a dir, a un Estat de les autonomies administrativament ineficaç i políticament corcat.

Mentre no s’actuï contra aquesta realitat amb decisió i sense mirar cap a una altra banda, el problema no es resoldrà. L’angoixa quotidiana, combinada amb un malestar existencial creixent, continuarà impregnant la vida de la ciutadania. El problema profund del qual penja el de l’habitatge i tots els altres és que estem vivint en un país cada cop més desestructurat, i el pitjor de tot és que ho estem normalitzant.

Avui, l’estat del benestar català presenta esquerdes per tot arreu. Els drets existeixen sobre el paper, però s’esvaeixen en la pràctica. No existeixen en la relació entre ciutadania i administració, atrapada en estructures lentes, opaques i ineficaces. No existeixen en una política obsessionada a gestionar l’escassetat en lloc d’activar els actius productius reals del país. No es fan visibles en un Parlament que legisla pal·liatius mentre la vida quotidiana s’encalla. I no es perceben en una societat on, paradoxalment, els drets generen més angoixa que seguretat.

Catalunya viu instal·lada en una anomalia gairebé sistèmica: s’acumulen drets reconeguts que no es tradueixen en benestar efectiu. Habitatge, sanitat, educació, mobilitat o administració eficient han deixat de ser horitzons de tranquil·litat per convertir-se en fonts de preocupació permanent. Aquesta contradicció erosiona la confiança col·lectiva, desgasta les classes mitjanes i buida de sentit el contracte social implícit —la catalanitat— que ha sostingut el país durant dècades.

Les classes mitjanes i treballadores no estan emprenyades per caprici. Ho estan perquè sostenen fiscalment l’Estat, compleixen les normes i assumeixen les càrregues, però reben uns serveis públics que sovint funcionen molt pitjor del que seria raonable en una societat avançada. L’estrès quotidià no és col·lateral: és el símptoma visible d’un sistema que no respon.

Persistir en aquesta dinàmica és una irresponsabilitat política de primer ordre. Governar no pot voler dir administrar la disfunció ni normalitzar l’anormalitat. I legislar no pot limitar-se a posar pedaços quan el que cal és desmuntar i reconstruir. Sense una reforma profunda de l’aparell administratiu, sense una aposta clara per l’eficiència pública, sense una visió territorial integrada i sense una voluntat real de transformació, qualsevol discurs sobre drets queda reduït a retòrica.

El Parlament català té davant seu una disjuntiva nítida: continuar refugiant-se en els pal·liatius i assumir l’angoixa com a cost inevitable del sistema, o afrontar el veritable repte del país, que és convertir els drets en benestar tangible. No hi ha terme mitjà.

Una societat que viu permanentment estressada, que ha de defensar cada dia drets bàsics que haurien d’estar garantits, no és resilient: és una societat esgotada. I cap país pot avançar democràticament, econòmicament ni cívicament quan l’angoixa esdevé l’experiència compartida de la vida quotidiana.

Si el 2026 ha de significar alguna cosa per la política catalana, seria bo que fos el punt d’inflexió en què deixi de gestionar el malestar i comenci, finalment, a desactivar-lo. No amb discursos, sinó amb decisions estructurals. No amb pal·liatius, sinó amb reformes. No amb promeses, sinó amb un aparell públic que funcioni i es posi a desvetllar els enormes actius socials, culturals i econòmics de que disposa la societat catalana, malauradament encotillats per estrictes institucionals inadequades. 

Tot el que no sigui una reestructuració integral i creativa és prolongar l’agonia d’un país que, paradoxalment, té més drets que mai però cada vegada menys garanties i menys comoditat per exercir-los. I, al meu entendre, o bé l’independentisme és capaç de canviar el pas, renovar l’ideari i posar-s’hi al davant del país que pot ser, o la societat continuarà encallada, estressada i angoixada.