El procés de substitució lingüística i cultural als Països Catalans, iniciat ja fa segles, ha afectat també l’àmbit dels refranys, de manera que, responent de manera immediata tot reaccionant davant d’un fet, no és estrany que, al nord, s’utilitzin proverbis francesos, amb la mateixa freqüència que al sud se n’empren d’espanyols. No es tracta, malauradament, d’una pràctica aïllada, sinó que és el resultat de molts anys de normalització plena del francès i l’espanyol en tots els àmbits d’ús i en totes les funcions, fora del seu territori com a llengua d’imposició. No parlem només de normalització de llengües que no són les pròpies del país, sinó de l’univers cultural i la visió del món que tot idioma vehicula, més enllà de l’estricta funció comunicativa. I aquesta pràctica abasta tota la comunitat de parlants, tant se val l’origen social o la formació cultural.

Després d’innombrables mesures legals per imposar el castellà en la quotidianitat, per tal que “se consiga el efecto, sin que se note el cuidado” d’acord amb la voluntat dels Decrets de Nova Planta, aquestes mesures han donat ja molt de fruit, gràcies al sistema educatiu homogeni aplicat a tot l’Estat durant anys i panys i a la força dels mitjans de comunicació també uniformitzadors. I que aquesta pràctica no és normal i sí el resultat d’un procés més general d’alienació nacional ho demostra el fet que a l’inrevés no passa mai. És a dir, els francòfons o bé els hispanoparlants no diuen mai, mai, mai, els refranys en català, enmig d’una conversa normal en la seva llengua.

Un dels casos en què això succeeix és quan volem remarcar la influència que té en les persones la seva pròpia genealogia, l’ascendència familiar, en el seu comportament quotidià. No deixa de ser, tanmateix, una consideració més aviat injusta, perquè el fill d’un borratxo no té per què ser un beverri, necessàriament. Així i tot, la saviesa popular, feta a partir d’anys i panys d’experiència de la realitat, considera que “els testos s’assemblen a les olles” o bé que “on va la corda, va el poal”. Per extensió, l’abast de l’afirmació no és exclusivament familiar, sinó també d’altra mena. Es pot aplicar així mateix per referir-nos a la influència política, ideològica, estètica, cultural, etc., que exerceixen determinades persones sobre els seus seguidors, adeptes o deixebles.

Altres proverbis sobre la mateixa temàtica o situació són “si el pare és músic, el fill és ballador” i “tal pare, tal fill”. Però, curiosament, els més nombrosos, com passa sovint en el refranyer, són els que prenen com a referència el món animal. Per exemple, “fills de gats agafen rates”, “el fill de la gata, rates mata” i “de gats, gatets”. O bé, “en un cau de conills, el que fan els pares fan els fills", “a cals conills, tal són els pares com els fills”, “grill el pare, grill la mare, que ha de ser el fill?” o bé “de tal buc, tal eixam”. I a casa, en el Cambrils de Mar de la meva infantesa, dèiem “no és bord qui amb los seus s’assembla”, amb el mateix significat de similitud o influència entre persones properes per lligams familiars o d’altra mena.

En portuguès asseguren que “filho de peixe sabe nadar” (fill de peix sap nedar) i “filho de peixe, peixinho é” (fill de peix, peixet és), com també “tal pai, tal figlio” (tal pare, tal fill, com en català), igual com en els refranys italians “tale padre, tale figlio / come padre, come figlio””. Espanyol i francès semblen coincidir en el sector de la fusta, “de tal palo tal astilla” i “d'un tel bâton un tel éclat” (de tal bastó, tal estella) o bé l’expressió “vous êtes faites du même boi”, que correspondria a la nostra “esteu fets de la mateixa fusta”. I encara una solució idèntica en francès i en italià: “la pomme ne tombe jamais loin de l’arbre / la mela non cade mai lontano dall'albero”, és a dir, la poma mai no cau lluny de l’arbre. 

Per descriure una realitat, no cal, doncs, recórrer a solucions externes, perquè podem tirar de veta dels nostres propis recursos, ben nombrosos, per cert, i que no tenen res a envejar a les solucions emprades per altres idiomes. Cal recordar, a més, que el refranyer, en aquest cas, tant serveix per a referir-nos a la continuïtat d’actituds, pràctiques i prejudicis dintre la mateixa família biològica, com en l’àmbit ideològic. Així, doncs, a aquells que continuen practicant la catalanofòbia més recent, la del franquisme, de la qual són hereus, a dreta i a esquerra, no ha de fer estrany que més d’un pensi, en sentir-los, que “fills de gats agafen rates”.