Aquest dijous és l’1 de maig i molts i moltes es preparen per a un pont de vacances mentre els sindicats i les forces d’esquerres es preparen per reivindicar un any més el dia dels treballadors i les treballadores. El 1889 la Segona Internacional l’estableix per commemorar els sindicalistes anarquistes assassinats als EUA per participar en les protestes a favor de la jornada laboral de vuit hores. Aquest any els sindicats criden a protegir allò que ja s’ha conquerit i guanya futur, en una clara referència a les polítiques neoliberals implementades per governs com el de Trump o els anteriors governs populars que han anat minant els drets laborals i la participació sindical. Una de les propostes dels sindicats que miren al futur és la reducció de la jornada laboral, que havia de ser presentada avui al Congrés, però que queda enlaire després de l’apagada elèctrica d’ahir. Una mesura que volen impulsar juntament amb la plena ocupació, però què suposaria? 

Després de la proposta presentada a principis d’any i la negativa de la patronal, el Govern i els sindicats van arribar a un acord per reduir la jornada laboral a les 37,5 hores setmanals abans que acabi l’any, com ja vam analitzar aquí. Una mesura que els sindicats advoquen per complementar amb la de la plena ocupació. Pels teòrics i teòriques, existeix una relació directa entre la reducció de la jornada laboral, mínim a les 32 hores setmanals, i el fenomen que es coneix com a plena ocupació. La plena ocupació s’assoleix quan tots els individus d’un país que estan en condicions de treballar i que volen fer-ho tenen una feina. La teoria és que la reducció de la jornada laboral es veuria compensada per la creació de nous llocs de treball, de manera que es continuen prestant els mateixos serveis o, fins i tot, es poden augmentar aquells bàsics, però hi ha més torns i persones prestant-los. Però quan es parla de plena ocupació és important aplicar una perspectiva feminista per entendre què considerem treball i què considerem una feina.

Un treball és tot aquell exercici que redunda en algun tipus de benefici econòmic, social, cultural, ecològic o d’una altra naturalesa. En canvi, una feina és tot aquell treball pel qual es rep una contraprestació econòmica. Per tant, plantar i cuidar un arbre és un treball, però quan ho fa una persona que rep una contraprestació econòmica es converteix en una feina. Un dels exemples més comuns és el del treball de cures. Tenir cura d’un familiar o un amic o amiga és treball, però quan ho fa una persona que rep una compensació econòmica es converteix en una feina. I desgraciadament, sovint amb el treball de cures, aquest últim cas és l’únic que es reconeix com a treball. 

Si quan parlem de plena ocupació no tenim al cap tot el treball no remunerat, sobretot el de cures, dissenyarem polítiques d’ocupació incompatibles amb l’estructura de la nostra societat. No podem aspirar que tothom tingui una feina remunerada si hi ha treballs bàsics que no reconeixem com a treballs. Una persona que fa treball de cures podria voler treballar, llavors la teoria de la plena ocupació voldria oferir-li una feina. Però si aquesta feina no és compatible amb el treball de cures, no podrà acceptar-la. Per una altra banda, si la remuneració defineix el que considerem una feina i, per tant, comptabilitzem com a plena ocupació, una opció seria donar una remuneració a les persones que realitzen treball de cures i altres treballs que satisfan necessitats bàsiques fora d’institucions. Més enllà de les polítiques de plena ocupació, el reconeixement d’aquests treballs com a feines suposa també el reconeixement de drets laborals sovint ignorats com el dret al descans, la baixa laboral, l’atur, la pensió, etc.

Tot i això, fins i tot quan el treball de cures és remunerat, és infravalorat. Un estudi recent dels EUA demostra que entre els treballadors i treballadores essencials, aquells i aquelles que treballen en sectors més relacionats amb les cures (sanitat, educació i serveis socials) tenen salaris més baixos que altres sectors (transport, agricultura, gestió de residus, etc.), tot i tenir característiques laborals comparables. De fet, s’observa que existeix una penalització en els salaris fins i tot per les persones que treballen en sectors més relacionats amb les cures, però duen a terme treballs administratius en comparació amb les mateixes ocupacions en altres sectors com les finances. Fins i tot quan el treball de cures rep una remuneració que li dona la consideració de feina, la remuneració reflecteix el poc que valorem aquest treball. 

El treball de cures sovint no es reconeix i, quan es considera una feina, està infravalorat. Això no s’explica perquè sigui un treball poc essencial ni per les habilitats que es requereixen per dur-lo a terme. Aquest 1 de maig és una oportunitat per reconèixer el treball de cures que fan tantes persones en el seu dia a dia, ja sigui remunerat o no, i recordar que elles també són treballadores, de fet, essencials. Treballem juntes per la plena ocupació, però amb una mirada feminista que ens permeti reconèixer tot el treball que ha estat invisibilitzat i que ens manté com a societat.