Cloem la setmana en què s'ha celebrat el Dia Internacional per a l'Erradicació de la Violència contra les Dones amb actualització de rànquings, estadístiques, coneixements de casos, difusió de protocols, esforços per posar noms a les víctimes, exemples per reconèixer situacions on es produeix la violència. Hem vist, llegit i escoltat nombrosos reportatges a través dels mitjans; hem vist manifestacions al carrer; hem compartit per xarxes milers de proclames d'entitats i institucions que han reivindicat el dret a ser, a pensar, a existir, a sentir-se lliures sent dones i denunciant una violència estructural i sostinguda.
Aquests dies de solemnitat i auto de consciència també ha passat el que, d'un temps ençà, des que la ultradreta és a les institucions, comença a repetir-se. Que succeeixi més d'una vegada no ho fa menys denunciable. Però avisa d'una amenaça i un descaradament a l'alça, desacomplexat i desinhibit. Parlo de la declaració institucional que no es va poder llegir al Congrés dels diputats perquè Vox s'hi va oposar. Les declaracions institucionals si no es pacten per unanimitat, no es poden oficiar. I Vox, un partit retrògrad i masclista està en contra de l'erradicació de la violència contra les dones. És així de bèstia? És així. Ho disfressen amb mil matisos. El principal: la violència no té gènere. Per aquest motiu –i malgrat les xifres– advoquen per «derogar la llei de violència de gènere i l'aprovació d'una llei de violència intrafamiliar» (pàgina 42 del seu programa electoral).
És la primera vegada? No, Vox va entrar amb força a les institucions amb la determinació de dur a terme una propagació dels seus principis sense vergonya i sense escrúpols. Fa pocs dies, la seva oposició ja va impedir que s'acordés a l'Assemblea de Madrid. I ho ha fet en tots aquells terrenys que li són propicis per a l'estesa del seu discurs xenòfob, com quan es va oposar a una declaració institucional al Senat contra la LGTBifòbia en l'esport. I des del 2019, Vox ha impedit declaracions similars en altres institucions, com la Junta d'Andalusia, l'Ajuntament de Madrid, el d'Elx, el de Saragossa, i un llarg etcètera que també té a veure amb el pes polític que té el partit en la correlació de forces de la dreta en diferents governs de coalició.
I, aquí, la pregunta: En què esteu pensant? L'adreço als partits polítics de la dreta que es valen de la crossa de Vox per governar. Encara no és prou eloqüent el perill que un partit d'extrema dreta condicioni cap governabilitat i cap política d'estat com la lluita contra l'erradicació de la violència masclista i contra les dones? No és prou troncal?
I l'altra, als votants de Vox, veïns i veïnes amb qui potser compartim cafè al bar de la cantonada o al vagó de tren. L'altre dia, amb motiu d'una conferència precisament en el marc dels actes del 25 de novembre, intentava exposar en quines conductes quotidianes podem canviar la percepció de la violència i tenir una actitud proactiva que ajudi a prendre partit. No culpabilitzar les víctimes. No posar-les en dubte. Atendre-les i acompanyar-les a la mínima sospita. Assumir que incórrer al risc d'equivocar-se sempre és més perjudicial si és en detriment de la víctima que del seu agressor. No vexar dones pel fet de ser-ho. No reenviar fotos de caràcter sexual que es reben en cadenes virals. Assenyalar els comentaris masclistes, els homòfobs, aquells que es valen de la complicitat de la tribu per emparar-se en la normalitat i en el "no n'hi ha per tant". Amonestar i detestar els comportaments masclistes i d'ultratge. Encara que semblin només "una ximpleria".
Però també vaig recórrer a l'exemple dels discursos que Vox fa sobre la violència de gènere. I vaig repassar les xifres de les últimes eleccions que la formació va obtenir al poble on visc; a la ciutat d'on em sento i treballo; en altres indrets amb qui hi tinc una vinculació per feina o on viuen les meves amistats; als pobles que m'agrada visitar o passar algun cap de setmana; les ciutats que estimo; els llocs on m'agradaria tornar. Hi són. Entre nosaltres. Veïns i veïnes disposades a emparar amb el seu vot una política de deconstrucció dels drets d'altres persones, contribuir a la banalitat amb què es propaguen els seus discursos, la connivència que troba en les afirmacions demagògiques, en la rumorologia destralera i en l'absència de sentit crític.
I és quan, em pregunto, de debò, en què esteu pensant. Erradiquem la ultradreta també de la vida política i institucional perquè és un corc als fonaments dels drets humans.
Aquests dies de solemnitat i auto de consciència també ha passat el que, d'un temps ençà, des que la ultradreta és a les institucions, comença a repetir-se. Que succeeixi més d'una vegada no ho fa menys denunciable. Però avisa d'una amenaça i un descaradament a l'alça, desacomplexat i desinhibit. Parlo de la declaració institucional que no es va poder llegir al Congrés dels diputats perquè Vox s'hi va oposar. Les declaracions institucionals si no es pacten per unanimitat, no es poden oficiar. I Vox, un partit retrògrad i masclista està en contra de l'erradicació de la violència contra les dones. És així de bèstia? És així. Ho disfressen amb mil matisos. El principal: la violència no té gènere. Per aquest motiu –i malgrat les xifres– advoquen per «derogar la llei de violència de gènere i l'aprovació d'una llei de violència intrafamiliar» (pàgina 42 del seu programa electoral).
És la primera vegada? No, Vox va entrar amb força a les institucions amb la determinació de dur a terme una propagació dels seus principis sense vergonya i sense escrúpols. Fa pocs dies, la seva oposició ja va impedir que s'acordés a l'Assemblea de Madrid. I ho ha fet en tots aquells terrenys que li són propicis per a l'estesa del seu discurs xenòfob, com quan es va oposar a una declaració institucional al Senat contra la LGTBifòbia en l'esport. I des del 2019, Vox ha impedit declaracions similars en altres institucions, com la Junta d'Andalusia, l'Ajuntament de Madrid, el d'Elx, el de Saragossa, i un llarg etcètera que també té a veure amb el pes polític que té el partit en la correlació de forces de la dreta en diferents governs de coalició.
I, aquí, la pregunta: En què esteu pensant? L'adreço als partits polítics de la dreta que es valen de la crossa de Vox per governar. Encara no és prou eloqüent el perill que un partit d'extrema dreta condicioni cap governabilitat i cap política d'estat com la lluita contra l'erradicació de la violència masclista i contra les dones? No és prou troncal?
I l'altra, als votants de Vox, veïns i veïnes amb qui potser compartim cafè al bar de la cantonada o al vagó de tren. L'altre dia, amb motiu d'una conferència precisament en el marc dels actes del 25 de novembre, intentava exposar en quines conductes quotidianes podem canviar la percepció de la violència i tenir una actitud proactiva que ajudi a prendre partit. No culpabilitzar les víctimes. No posar-les en dubte. Atendre-les i acompanyar-les a la mínima sospita. Assumir que incórrer al risc d'equivocar-se sempre és més perjudicial si és en detriment de la víctima que del seu agressor. No vexar dones pel fet de ser-ho. No reenviar fotos de caràcter sexual que es reben en cadenes virals. Assenyalar els comentaris masclistes, els homòfobs, aquells que es valen de la complicitat de la tribu per emparar-se en la normalitat i en el "no n'hi ha per tant". Amonestar i detestar els comportaments masclistes i d'ultratge. Encara que semblin només "una ximpleria".
Però també vaig recórrer a l'exemple dels discursos que Vox fa sobre la violència de gènere. I vaig repassar les xifres de les últimes eleccions que la formació va obtenir al poble on visc; a la ciutat d'on em sento i treballo; en altres indrets amb qui hi tinc una vinculació per feina o on viuen les meves amistats; als pobles que m'agrada visitar o passar algun cap de setmana; les ciutats que estimo; els llocs on m'agradaria tornar. Hi són. Entre nosaltres. Veïns i veïnes disposades a emparar amb el seu vot una política de deconstrucció dels drets d'altres persones, contribuir a la banalitat amb què es propaguen els seus discursos, la connivència que troba en les afirmacions demagògiques, en la rumorologia destralera i en l'absència de sentit crític.
I és quan, em pregunto, de debò, en què esteu pensant. Erradiquem la ultradreta també de la vida política i institucional perquè és un corc als fonaments dels drets humans.