El primer gest polític de Carles Puigdemont des de l’exili va ser organitzar una llista pròpia per a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017, convocades per Mariano Rajoy amb la Generalitat intervinguda. Tot i que incorporava independents, la candidatura s’asseia sobre l’aparell organitzatiu i els drets electorals del PDeCat. Puigdemont es llançà a competir a les urnes amb ERC i CUP en una decisió que no va ser puntual i excepcional: ho ha continuat fent des d’aleshores. Hi havia alternativa? Hauria pogut ser un president a l’exili per sobre dels partits, sense participar en eleccions, i concentrat en preservar el llegat unitari de l’1 d’octubre i en internacionalitzar la causa catalana? L’aposta partidista, ha perjudicat o beneficiat el seu exili? Preguntes que quedaran sense contestar per sempre.
Si hi havia una possibilitat entre mil de (re)construir una estratègia unitària entre Puigdemont i Junqueras, va desaparèixer quan es va fer evident que la promesa del retorn havia estat només un esquer electoral per passar davant d’ERC, clara favorita a totes les enquestes fins un mes abans del 21D.
El president Puigdemont ha estat increïblement valent a l’exili, especialment fins a l’episodi de la detenció a Sardenya (setembre de 2021). Es va posar físicament en risc diverses vegades movent-se per Europa, va trepitjar el calabós a Alemanya i a Sàsser, i va mantenir alta la moral d’una tropa necessitada de victòries, encara que fossin petites i simbòliques. La segona meitat del seu exili ha estat menys èpica i més prudent. Comprensible. És un ésser humà, no un superheroi de Marvel.
Per sobreviure políticament, Puigdemont, la direcció de Junts i el seu entorn mediàtic van construir un relat de lleialtat a l’1 d’octubre i a la DUI, en oposició a la “rendició” d’ERC. L’anomenada “estratègia de la confrontació” o “estratègia de l’exili” consistia, segons els seus promotors, a derrotar l’estat espanyol en els tribunals europeus, forçar el retorn triomfal del president legítim i fer efectiva la DUI. Tot el que no passés per aquí, era alta traïció. L’assetjament de l’exèrcit digital juntaire sobre el món republicà per haver arribat a acords amb el PSOE va arribar a extrems molt tòxics i va contribuir a fer el mur encara més alt.
En paral·lel, ERC guanyava eleccions a l’interior venent una negociació amb el PSOE que –asseguraven els dirigents republicans– tenia dues carpetes: l’antirepressiva i la del fons del conflicte. Aquesta segona de vegades rebia el nom de “carpeta del referèndum”. D’aquesta segona carpeta no se n’ha sabut mai res, i els fets han acabat demostrant que mai va estar seriosament sobre la taula. L’objectiu prioritari, ara ho sabem, sempre van ser les solucions per als represaliats. Sánchez ha viscut vuit anys dels vots d’ERC, i no només no s’ha avançat en una solució democràtica al conflicte, sinó que no hi ha hagut ni un sol traspàs rellevant de competències a la Generalitat. La “carpeta del referèndum” va ser sempre un esquer electoral, exactament igual que el retorn de Puigdemont. Que ningú no s’estranyi de la desafecció dins les files independentistes, començant per la del sotasignat.
Tan bon punt l’aritmètica electoral els en van donar l’oportunitat, Carles Puigdemont i Junts van fer exactament el mateix que ERC: pactar amb el PSOE i investir Pedro Sánchez. El retorn de Puigdemont no és una victòria de l’estratègia de la confrontació, sinó de l’estratègia de pactar amb el PSOE a Madrid. No són els tribunals europeus els que han doblegat el poder judicial espanyol, sinó el Congrés de Diputats de la Carrera de San Jerónimo, amb una llei d’amnistia perfectament constitucional, pactada amb un dels dos grans partits del 155. És ben legítima la pregunta de quin sentit ha tingut la guerra civil de l’independentisme, i les acusacions de traïdoria i botiflerisme, si aquest havia de ser el final.
El president Puigdemont ha sacrificat quasi deu anys de la seva vida per haver complert la promesa electoral d’organitzar un referèndum unilateral sobre la independència de Catalunya. Això el fa mereixedor del més gran dels respectes i d’una tornada digna d’un president de la Generalitat: institucional, però també massiva i popular. Cap consideració partidista –tampoc de Junts– hauria de deslluir o aigualir aquest merescut retorn. En aquest sentit, la decisió que sembla que es va imposant de deixar el retorn per a després de les eleccions espanyoles del 29N no és només la més prudent, sinó la més patriòtica. Ens permetrà a tots sortir al carrer a rebre el president de l’1 d’octubre sense la recança de ser utilitzats en benefici d’una candidatura electoral concreta en unes eleccions imminents.
Ara que per fi serà lliure d’escriure el seu futur, Puigdemont ha de prendre les seves decisions. El seu partit el necessita com l’aire que respira per mirar de taponar, o almenys pal·liar, la fuga de vots cap a Aliança Catalana. S’entendrà que vulgui fer aquest servei a la seva força política, però la perspectiva d’unes eleccions al Parlament on el president de l’1 d’octubre quedi en tercera, quarta o cinquena posició provoca, des d’un punt de vista de país, una certa tristesa. No sé si tots plegats ens mereixem aquesta foto.