Fins a començaments d’aquest segle, els noms dels partits polítics seguien un patró gramatical fix: un substantiu seguit d’un o més complements del nom. Al principi fou el nom. I el nom era al costat de Pompeu. I el nom feia més o menys la cosa: Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Partit dels Socialistes de Catalunya, Partit Popular, Unió Democràtica de Catalunya, etcètera. Denominació d’origen (DO).
Amb el canvi de segle canvien també els noms. El nomenclàtor dels partits polítics s’havia mantingut gramaticalment estable almenys des de 1978. Fonamentalment perquè la nòmina de partits polítics s’havia mantingut políticament estable. Amb l’arribada de Ciutadans comença a canviar una mica el panorama. Per començar, desapareixen els complements del nom. Ara només ens queda un mot pelat: ciutadans. A sobre no ens queda clar si és un nom o un adjectiu. La mateixa ambigüitat de Comuns o Demòcrates.
Hi ha d’altres exemples on no hi ha dubte.Junts, per exemple, és inapel·lablement un adjectiu. Pel Sí, per Catalunya, o pel que sigui. Però un adjectiu. N’hi ha d’altres. Alguns de molt bons. Valents. Collonera! Hi va haver un partit polític que es deia així? Sí. Ara, més que valents van ser fugaços. Tempus fugit.
Però el gran salt gramatical es produeix amb Podem, que incorpora el verb al seu nom. I verb en forma personal. Compte! Que un verb conjugat implica també un subjecte, ni que sigui tàcit. És a dir, que pel mateix preu tens un verb i una oració sencera. Subjecte i predicat. Nosaltres podem. We can. Yes, we can.
Amb aquest nom, és a dir, amb aquest verb, els radicals d’esquerra van tocar sostre gramatical. Després han perdut pistonada morfològica i sintàctica. Han passat d’un verb com Pompeu mana a un trist infinitiu: Sumar. Sumar? De veritat? Amb sumar els cau el subjecte. Els cau als peus. Als peus dels cavalls. Perden el subjecte. I amb el subjecte, l’oració. I qui perd les oracions perd la identitat. I les eleccions. Per cert, Comuns Sumar, a més de molt lleig, és agramatical.
L'infinitiu és impersonal. És una de les tres formes no personals del verb. No és personal, és una qüestió de negocis gramaticals. Les altres dues són el gerundi i el participi. Un nom en què participi el gerundi? Encara no se’n troben. Sumant? Ajuntant? Temps al temps. Ja ho deia Churchill, que el temps és més important en política que en gramàtica.
Però de participis sí que n’hi ha. Units, per exemple. Units per avançar. No fotis! Un participi i un infinitiu al mateix nom? Doncs Units Podem. No, millor: Unides Podem. Totes. Totis. D’amagatotis. Desafiament gramatical del gènere en tota regla. Qüestionem el gènere. El gramatical i l’altre.
Fins ara hem vist noms de formacions polítiques que pivoten al voltant de substantius, adjectius o verbs (en forma personal o no tant). Aquestes tres categories formen el grup de les classes de paraules majors. Són paraules majors. El grup de les classes obertes; de les categories flexives. Amb significat lèxic, conceptual. Amb semàntica pròpia, autònoma; independent, fins i tot.
També hi ha el grup de les classes menors: conjuncions, preposicions, adverbis… Amb significat procedimental. Amb semàntica subsidiària, impròpia. El grup de les classes tancades. Que a més són invariables; no flexives. Inflexibles. Mers adjunts, sense autonomia gramatical. Fins ara no les havíem vist, ni tan sols imaginat, com a noms de partits. Com a molt, aquells d’UPyD deien que eren el partit de la conjunció copulativa. Tela!
Però ara, fa poc més d’un mes, s’ha travessat aquesta última frontera lingüística. Hem tocat fons gramatical. S’acaba de crear un partit amb nom d’adverbi: Alhora. Això no té nom. Que Pompeu ens agafi confessats!