Ha començat la precampanya electoral i en alguns mitjans de comunicació s’informa que Núñez Feijóo no ha parlat d’habitatge en els seus actes públics. Hi ha mitjans que es fixen en allò que diu i allò que no. I es destaca allò que no diu perquè es considera que és noticiable que no en parli. Aquests titulars i destacats de les informacions són un indicador de la capacitat que pot arribar a tenir una mobilització social per aconseguir influir l’agenda pública. També la conversa pública.
Núñez Feijóo i el PP prefereixen, per ara, no parlar d’habitatge perquè hi ha altres temàtiques que consideren més propicies pels seus interessos. No tenen propostes clares més enllà de dir que el problema és el govern Sánchez i com ha fet malbé el mercat. A Catalunya i Barcelona hi ha qui també acostuma a culpar Colau, passant per alt que el problema ja existia abans i les diferències entre les polítiques de Comuns i PSOE/PSC quan governen sense estar necessitats d’un acord...
Feijóo i el PP prefereixen parlar de corrupció, de la suposada invasió d’Espanya per part del Marroc, de les inseguretats del vot per correu... Això últim sembla agradar més a Díaz Ayuso, qui també critica la gent que acampa i la vincula amb el terrorisme...
Si ens fixem en el fet que no parlen d’habitatge és perquè la mobilització social ha aconseguit que sembli inconcebible que no ho facin. Sánchez ha convocat les eleccions per la incapacitat d’aprovar les seves polítiques d’habitatge i havia decidit impulsar-les ara per la mobilització social existent. Podem pensar en la mort de Maricarmen i el seu simbolisme. Però convé tenir present que, malauradament, morts vinculades als desnonaments ja han existit abans. Han estat denunciades i mobilitzades, a diferència del que va dir Núñez Feijóo en la seva darrera visita a Barcelona. Però hi ha moments en què la mobilització té la capacitat d’arribar fins on no ho havia fet abans. I això ha passat ara i va passar a Barcelona amb la Casa Orsola, per exemple.
Pocs dies abans de la mort de Maricarmen, Catalunya va patir un excepcional, fins ara, temporal amb característiques tropicals. Es va parlar forca del minihuracà, de les afectacions... Fins i tot vam parlar de com Catalunya i la Mediterrània s’està tropicalitzant. Comencem a tenir fenòmens meteorològics amb característiques pròpies del Tròpic. L’explicació és clara: és una conseqüència del canvi climàtic i de l’escalfament que vivim. Però un cop ha passat, tot i les morts causades, qui en parla? Quins partits en parlaran? Quins mitjans destacaran que no en parlen? No és greu, i per això no en parlen? És gravíssim i tenim molt a fer per evitar que la situació sigui encara més greu els pròxims anys. Diferents motius expliquen que no se’n parli i s’actuï de manera suficient. Si un moviment tan potent com el que s’ha anat construint en els darrers vint anys pel dret a l’habitatge ho denunciés i reivindiqués, com ho fa amb l’habitatge, segurament la situació seria diferent.
Això no vol ser una crítica a la gent mobilitzada, la mobilització social per ser efectiva pot ser d’una gran exigència. Però també ho és la que no arriba a aconseguir els mateixos resultats. Hi ha un moviment ecologista, per la justícia climàtica, molt important, que ve de molt lluny i que fa anys que creix. Això vol ser una reflexió per pensar com funciona la mobilització social i la seva capacitat per influir d’una manera o una altra. Per pensar també que les afirmacions que es fan des de diferents mitjans, per exemple, dient que les mobilitzacions són una manipulació de Sánchez poc tenen a veure amb la realitat.
Habitualment totes les opcions polítiques intenten treure el seu profit de la mobilització social existent, criticant-la o volent presentar-la en favor de les seves posicions. Però aquestes grans mobilitzacions, com les pel dret a l’habitatge, responen a malestars reals que han tingut la capacitat d’organitzar-se i arribar a tenir una gran presència i aconseguir que partits i governs no les puguin evitar. Una altra cosa és que partits i governs facin prou per resoldre aquests malestars...
Partits i governs compten a favor seu amb el fet que els moviments actuen fora de les institucions i hi ha qui pensa que se’ls pot tractar com la canalla que pot cridar, però les decisions seran dels adults. Els malestars que patim a les nostres societats no haurien de necessitar un gran moviment que els denunciï per poder ser resolts. Aquesta responsabilitat depèn, principalment, de partits i governs. Els malestars que patim a les nostres societats hauríem de veure com estan d’estretament connectats: el dret a l’habitatge que hem de garantir depèn, també, de fer front al canvi climàtic. Hem de tenir casa on poder viure i hem de garantir que la casa de la humanitat ho pugui permetre.