Aquest matí he anat al cementiri a recordar els meus parents morts. Ho faig en altres moments de l’any, en solitud, però també m’agrada aquesta visita massiva i més sorollosa de la festa de Tots Sants. Ho he fet de petit i ho faig de gran. Seguint la nostra tradició cultural les flors, els crisantems i també rams de composició diversa han marcat la fragància de l’endemà de la castanyada.
Després del primer tast de panellets, castanyes i moniatos, l’anada al cementiri dona sentit a la trobada d’amics de la vigília. Els panellets, amb tota la rècula de noms que reben a diversos punts dels Països Catalans, i que segons Joan Amades tenen origen a Reus, on se’n feien amb pela de síndria, i on els de gemma són especialitat, són de fet dolços que, com el pa de mort que també tenen els mexicans, són dedicats als difunts com ho eren en les antigues cultures precristianes les menges fetes amb fruits secs. El massapà, els pinyons, l’ametlla, l’avellana, allarguen la vida del dolç.
Aquest lligam amb els difunts, que demà tenen el seu dia al calendari capgirat per l’onada del Halloween que ha fet aparèixer nens disfressats i picant a les portes com als Estats Units demanat confit o crit, sovint només es queda amb la menja i la visita als cementiris es deixa per un altre moment de l’any. A mi m’ajuda a fer-ho, l’altra opció, entenent els cementiris com un parc ciutadà, és fer-ho lluny de la gentada de dies marcats al calendari.
La visita a cementiris, com el de París, Estocolm o Viena, m’han donat una altra visió d’aquestes ciutats quan hi he anat a fer turisme. He sigut davant les tombes de Sartre, Simone de Beauvoir, o Greta Garbo per citar tres noms. I hi ha quelcom d’intangible, com trepitjar els mateixos carrers o els cafès on s’han assegut o visitar cases-museu d’alguna gran figura de la història que et fa passar per les seves trajectòries i obres. I anar als nostres cementiris a veure els nínxols i tombes on reposen les despulles dels nostres ancestres (tot i que qui opta per incinerar-les i llençar-ne les cendres a la natura ja no té aquest espai físic tan marcadament definit per fer-ho) també té aquest intangible. Aquest any, aquests dies, en què la desgràcia dels efectes mortals de la gota freda sobretot al País Valencià, i també a Castella-la Manxa i Andalusia, en el que és la pitjor tragèdia en dècades, i de la que no se’n veu el final amb una xifra de morts, i uns estralls que esborronen la mort és encara més present si és que es pot dir.
Tota mort sobtada, accidental, se’ns fa inexplicable, i encara més amb la incompetència en la prevenció i en la gestió de la crisi, com és el cas del govern de Mazón, de PP i Vox, fa que tot plegat s’embolcalli de mentida i negació. I enmig de la solidaritat, anant a socórrer i ajudar a tots aquests pobles, que semblen abandonats pel seu govern, també guaita qui rebenta no només supermercats per tenir menjar i aigua, sinó altres botigues.
La desinformació i el caos com a norma per una tragèdia que ens pot acabar donant una xifra tan gran de morts, i ja ho són les primeres, que alguna conseqüència política deurà comportar. I com ja passa amb altres desgràcies, nosaltres farem i fem la nostra, recordant els nostres morts com marca el ritual, mentre seguim les notícies i vivim al costat de gent coneguda que passa per les pitjors hores i que en molts casos encara no sap on són els seus éssers estimats.