Educació ha tingut la genial idea de carregar-se les lectures obligatòries a la selectivitat, és a dir, ha donat màniga ampla perquè cada professor decideixi quines lectures s'aprendran als instituts. Més màniga ampla, més atomització del sistema educatiu públic, més loteria educativa: així és impossible que els futurs catalans tinguin imaginaris compartits i puguin gaudir d'un veïnatge cohesionat. Parlo un moment de mi per poder tornar bé al tema: soc docent de la pública, però soc un docent amb una situació una mica estranya perquè també treballo com autònom en projectes comunicatius i tecnològics, de manera que, sovint, quan em surt una feina d'autònom interessant, em congelo en el sistema de nomenaments i deixo de ser professor durant uns mesos. Això implica una cosa que per molts és un maldecap, però a mi m'encanta: no tens un institut fix i vas voltant. Així, tot i que he treballat durant cinc cursos, he passat per una dotzena de centres i he pogut observar des del cor de la bèstia com bombeja el sistema.
Des de dins, es veu clar que la tendència que força el Departament d'Educació és la de descohesionar el sistema: cada cop et diuen menys el temari que has de donar, de manera que a cada institut, i siguem sincers, a cada classe, s'ensenya allò que al docent titular li agrada. Així, jo he estat a instituts que feien classe sense llibre i treballaven amb fotocòpies d'un llibre de text de socials del 2003 amb especial èmfasi en el tema del qual era expert el professor, n'he estat a d'altres que ensenyaven història mitjançant projectes temàtics penjats al campus virtual, però de manera anticronològica, a d’altres que basaven totes les hores lectives d'un trimestre en fer una suposada flipped classroom on els nens exposaven la lliçó després d'haver-se-la “preparat” a casa, i a d’altres que senzillament seguien el llibre de text i els seus derivats digitals. Podria explicar més històries, però ja es veu el patró: depèn del centre i aula on et matriculis, aprens una cosa o n'aprens una altra. I això, per mi, que crec en la pública i la considero una eina sagrada, em sembla can pixa i rellisca. No hi ha una harmonia sistèmica i la pública és una loteria on els barris humils sempre reben, perquè, davant de la bonoloto docent, el capital social de les famílies sempre és qui acaba salvant els mobles si a l'alumne no li toca un bon premi.
L'autonomia de centres i la desregulació de continguts és un atemptat contra la cohesió social i els imaginaris compartits, fet especialment nociu en una nació sense estat que malda per fer múscul en plena globalització. I ara intentaré ser el més suau que pugui perquè aquest és un tema que em fa bullir la sang per la sensació d'oportunitat perduda i empanada monumental, però, què recoi fa un partit com ERC, que suposadament lluita per la pervivència de la nació i per la cohesió entre nouvinguts i arrelats, comprant tots aquests marcs anticol·lectius, desnacionalitzadors i descohesionadors? Però a quin món educatiu ha viscut Esquerra els últims quinze anys? En lloc de fomentar una lògica sistèmica d'imaginaris compartits, de lectures de batxillerat fixes i transversals de l'Hospitalet a la Sénia, s'ha dedicat a comprar un sistema on cada professor pot ensenyar allò que li roti, i si coincideix amb l'institut del costat bé, i si no, també. Però a veure, senyors, que no és física quàntica: si no hi ha imaginari compartit, no hi ha nació. Si hem passat de ser 6 a 8 milions i no fomentem els imaginaris compartits, ens n'anem a prendre vents com a cultura. Quines eines d'estat tenim per crear imaginari compartit ara i aquí? L'escola és la més potent! Per què coi la regaleu?! Un partit catalanista hauria de voler que tot alumne inserit al sistema aprengui les mateixes lliçons d'història, amb el mateix llibre, amb el mateix campus virtual i que un alumne de Cornellà es pugui reconèixer amb un alumne de Llívia. Volent arreglar el món de manera naïf, no només no arreglareu el món, sinó que us carregareu la nació i la seva cohesió pel camí.
ERC ha perdut les eleccions també per coses com aquesta, per haver comprat marcs teòrics inaplicables als barris populars i no haver sabut crear equips de dirigents que toquessin de peus a terra. La missió educativa actual és clara: facilita la vida als professors, garanteix que tots els instituts tenen un nivell similar i crea imaginaris compartits. Doncs res, tu, a cada mesura presa, més autonomia de centres, més desregulació de què s’ensenya, més descohesió i més paperassa etèria pels docents. I lluny de rectificar, ERC, s'ha dedicat a bunqueritzar-se. Resultats? Educativament, les coses interessants de les noves metodologies han quedat desprestigiades per dècades. Políticament, de ser el partit dels professors, a fer que els docents hagin entrat al magma de la low-trust society de segle XXI: recels, desconfiances i desconcert total a les sales de professors sobre qui votar. Al final, ni imaginaris compartits (lluites encara menys), ni creixement de vot. I després tot són sorpreses perquè tot i comunicar dades macro ben sonants, la nata ha ressonat de Fraga a Maó. Moltes àrees d'Esquerra necessiten una revolució, però la primera de la llista és, clarament, la sala de màquines d'Educació.