Junts, Convergència i la centralitat

"Hauran de triar: o pacten amb l'esquerra conservadora i reaccionària o pacten amb el centre de progrés que representem Junts per Catalunya". La frase és de Toni Castellà, nou vicepresident del partit i home de confiança de Carles Puigdemont. La va pronunciar en una interpel·lació a la consellera d'Economia, Alícia Romero, durant el ple del Parlament d'aquesta setmana. El missatge és simptomàtic, tant pel contingut com per qui el verbalitza. El contingut indica que, efectivament, Junts ha arrencat una nova etapa des del congrés de Calella, més previsible i més ordenada, sense renunciar als objectius de fons -la independència continua al centre, però sense terminis- però amb una mirada més àmplia. I que l'escollit per pronunciar aquestes paraules sigui Castellà tampoc és cap casualitat.

Deia l'expresident Artur Mas, en una entrevista divendres passat a Nació, que Junts ha de ser una formació política "previsible", com CDC, i que ha de liderar debats com el del finançament singular. Això, inevitablement, passa en l'actual context parlamentari per fer una oposició responsable i, si cal, estendre la mà als socialistes, encara que sigui per retratar-los al costat del tripartit que va servir per investir Salvador Illa. Que Junts busqui ponts amb el PSC no és nou. Alts dirigents parlamentaris, en els moments de més tensió del procés, trucaven Miquel Iceta i li feien arribar aquest missatge: "Els partits d'ordre d'aquest país ens hem d'entendre". Hi ha elements del dia a dia que abonen un hipotètic acostament.

Aquest divendres, per exemple, hi ha una reunió per abordar els pressupostos de la Generalitat per al 2025. Romero, com a consellera d'Economia i abans com a portaveu parlamentària, ha volgut mantenir fil directe amb Albert Batet, president del grup de Junts  a la cambra catalana. Rarament els comptes tiraran endavant amb el vot del partit de Puigdemont, perquè la coreografia de les últimes setmanes -gestos amb la Hisenda catalana, el Hard Rock i l'habitatge acosten ERC i els comuns a fer costat als primers pressupostos d'Illa- indica una continuïtat de la majoria de la investidura, però la legislatura és llarga. I, sobretot, està condicionada per què passi al Congrés dels Diputats.

En certa manera, Junts es pot entendre ideològicament millor amb el PSC -que aspira a ser el partit d'ordre de Catalunya per la via dels fets- que no pas amb el PSOE, que està més a l'esquerra -sigui per convicció, sigui per necessitat- que els socialistes catalans. La reforma fiscal que s'està negociant a Madrid n'és l'exemple més clar. Junts ha pactat amb Sánchez retirar l'impost excepcional a les energètiques, mentre que ERC i Bildu han posat el crit al cel. Foment del Treball s'hi ha implicat a fons, i veus canòniques de l'espai convergent que encara tenen prèdica ho han celebrat sense dissimular. El retorn de Junts a una presumpta normalitat avança, però el factor Puigdemont continua sent inquietant per a les elits.

La normalització definitiva que anhelen els nostàlgics -la sociovergència, per entendre'ns- no serà possible fins que, valgui la redundància, no es produeixi la normalització del líder a l'exili, tant a nivell judicial com a nivell polític. Dit d'una altra manera: Puigdemont no podrà deixar -si així ho vol, perquè fins ara ho ha esquivat tant com ha pogut malgrat haver-s'hi compromès- la primera fila sense que l'amnistia sigui completa. Pel camí, això sí, i més pel flanc ideològic que pel nacional, Junts ja ha mostrat símptomes de gir al centre. El Parlament encara és un escenari tendre per acordar qüestions rellevants amb el PSC, però en el futur mai se sap. Sobretot perquè, a Madrid, els set diputats de Junts són indispensables. Aquesta és la principal fortalesa de Puigdemont set anys després de l'1-O.