Les obres en litigi són part del dibuix d’un moment de la nostra història medieval que es situa al mig de la corona de Catalunya i Aragó; són un dibuix de la vida que enllaçava la confluència del Segre i el Cinca i els Pirineus i la plana. A dia d'avui, una part d'aquesta mateixa territorialitat manté encara una relació cultural, lingüística i socioeconòmica que és Ponent i la Franja, difícil d’entendre des de Saragossa i Barcelona.
Són pintures reflex de la vida dins en un moment molt difícil per la humanitat i impossible per les classes populars, però que, malgrat tot, també va ser un moment de desenvolupament artístic, reflex de l'espiritualitat pròpia d’un període poc conegut, poc comprès, poc interpretat.
Però no ens enganyem: això no va només de defensar l’art romànic de Sixena. Davant la possibilitat de malmetre irremeiablement les pintures que es troben al MNAC si s’autoritza el trasllat, la defensa de la integritat dels béns artístics hauria d’estar per sobre qualsevol sentència.
Això no va només de denunciar la politització de la justícia de l’estat espanyol. Davant l’obsessió malaltissa i catalanòfoba d’un advocat i un aparell d’Estat en forma de clavegueres només ens queda apel·lar al sentit comú, l’ètica i la raó.
Això no va només de treure a la llum xantatges a monges, jutgesses i directors de museus. Davant les mentides de les religioses, les pressions del govern de l’Aragó i les promeses del conseller a la Plataforma d’entitats culturals per la defensa d’aquest patrimoni que no es compleixen, només ens queda recolzar la mobilització popular.
Això no va només de veure el valor econòmic de les peces. De fet, si no som capaços de preservar les expressions artístiques que han servit per explicar la relació dels nostres avantpassats amb el món, i només hi veiem el valor econòmic de la compravenda, quina mena de país serem?
Això no va només de denunciar l’estratègia de la Conselleria de Cultura, avalada pel Ministeri de Cultura, la d’acatar una sentència que no s’aguanta per enlloc, la de posar com a excusa el tràmit administratiu de descatalogació de les peces per no fer-ho el 25 de juliol, la de no parlar de Cultura, de Patrimoni, de identitat, sinó de burocràcia.
Això no va d’evitar la foto de la policia judicial traient retaules, calzes i mares de Déu del Museu de Lleida, no s’emportaran objectes, s’emportaran part de la dignitat del poble català, un cop més sotmès a l’Estat.
Això no va de voler o no voler.
Això va d’un Estatut que és paper mullat, per sota de qualsevol llei de l’Estat, per sota d’una jutgessa de primera instància.
Això va de respectar la legalitat catalana i no sotmetre’ns més a les imposicions espanyoles.
Això va d’estar a l’alçada d’un poble que clama ser sobirà.
Això va de conservar el llegat artístic i no esdevenir bàrbars.
Això va de respectar la normativa internacional de l’Unesco pel que fa a la conservació del patrimoni i la unitat de les col·leccions.
Això va de respectar el sentiment i la unitat d’un territori, Ponent i la Franja, que clama per mantenir-se viu culturalment.
Això va de no tocar els museus, al contrari, això va de posar-los en valor, tots, els nacionals com el MNAC però també la Xarxa Territorial de Museus, aquells que estructuren i dinamitzen culturalment el territori, la seva identitat i el seu patrimoni col·lectiu.
Això va, en definitiva, de cridar que “la cultura no solament ho és l'art, o els llibres, sinó totes les manifestacions d'una comunitat... Cultura és la mateixa manera de viure que té un poble" i això ho deia des de Ponent en Manuel de Pedrolo.
Això va de sobiranies, de futur, de llibertat, de dignitat i de renúncia a ser sotmesos mai més per una justícia polititzada.
I preguntem al Govern d’Aragó, com és que no es reclama el retaule de l’altar major del monestir de Sixena que està al Museo del Prado? Com és que no es reclamen les peces de la mateixa col·lecció que estan a Toledo? Evident, és una qüestió política contra Catalunya. NI tècnica ni jurídica. És política.
I preguntem a la Junta de Museus, de veritat anireu en contra de l’ètica de la vostra professió i fareu un informe autoritzant la descatalogació, la separació de col·leccions i el retorn? I preguntem al Conseller, de veritat desobeirà l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Patrimoni Català pactant el retorn amb el Ministeri? I preguntem al Govern, de veritat no fareu un acord de govern per a que la responsabilitat de la desobediència i el respecte a la legalitat catalana sigui compartida? I preguntem al Parlament, de veritat deixarem que atemptin contra la nostra sobirania? De veritat no estem cansats encara d’aquesta vergonya i no optem per respectar les nostres lleis? Tenim o no tenim autonomia amb l’Estatut?
Per nosaltres la resposta és no. I el problema de tot això és que no som independents per decidir què volem. El problema aquí és que, un cop més, molts criden i ningú desobeeix. Si es tracta d’un que té por, col·lectivitzem la valentia, ens hi va la identitat com a poble, i sobretot ens hi va la digitat.
I avui, aquí, la dignitat d’aquest país es diu Sixena.
Són pintures reflex de la vida dins en un moment molt difícil per la humanitat i impossible per les classes populars, però que, malgrat tot, també va ser un moment de desenvolupament artístic, reflex de l'espiritualitat pròpia d’un període poc conegut, poc comprès, poc interpretat.
Però no ens enganyem: això no va només de defensar l’art romànic de Sixena. Davant la possibilitat de malmetre irremeiablement les pintures que es troben al MNAC si s’autoritza el trasllat, la defensa de la integritat dels béns artístics hauria d’estar per sobre qualsevol sentència.
Això no va només de denunciar la politització de la justícia de l’estat espanyol. Davant l’obsessió malaltissa i catalanòfoba d’un advocat i un aparell d’Estat en forma de clavegueres només ens queda apel·lar al sentit comú, l’ètica i la raó.
Això no va només de treure a la llum xantatges a monges, jutgesses i directors de museus. Davant les mentides de les religioses, les pressions del govern de l’Aragó i les promeses del conseller a la Plataforma d’entitats culturals per la defensa d’aquest patrimoni que no es compleixen, només ens queda recolzar la mobilització popular.
Això no va només de veure el valor econòmic de les peces. De fet, si no som capaços de preservar les expressions artístiques que han servit per explicar la relació dels nostres avantpassats amb el món, i només hi veiem el valor econòmic de la compravenda, quina mena de país serem?
Això no va només de denunciar l’estratègia de la Conselleria de Cultura, avalada pel Ministeri de Cultura, la d’acatar una sentència que no s’aguanta per enlloc, la de posar com a excusa el tràmit administratiu de descatalogació de les peces per no fer-ho el 25 de juliol, la de no parlar de Cultura, de Patrimoni, de identitat, sinó de burocràcia.
Això no va d’evitar la foto de la policia judicial traient retaules, calzes i mares de Déu del Museu de Lleida, no s’emportaran objectes, s’emportaran part de la dignitat del poble català, un cop més sotmès a l’Estat.
Això no va de voler o no voler.
Això va d’un Estatut que és paper mullat, per sota de qualsevol llei de l’Estat, per sota d’una jutgessa de primera instància.
Això va de respectar la legalitat catalana i no sotmetre’ns més a les imposicions espanyoles.
Això va d’estar a l’alçada d’un poble que clama ser sobirà.
Això va de conservar el llegat artístic i no esdevenir bàrbars.
Això va de respectar la normativa internacional de l’Unesco pel que fa a la conservació del patrimoni i la unitat de les col·leccions.
Això va de respectar el sentiment i la unitat d’un territori, Ponent i la Franja, que clama per mantenir-se viu culturalment.
Això va de no tocar els museus, al contrari, això va de posar-los en valor, tots, els nacionals com el MNAC però també la Xarxa Territorial de Museus, aquells que estructuren i dinamitzen culturalment el territori, la seva identitat i el seu patrimoni col·lectiu.
Això va, en definitiva, de cridar que “la cultura no solament ho és l'art, o els llibres, sinó totes les manifestacions d'una comunitat... Cultura és la mateixa manera de viure que té un poble" i això ho deia des de Ponent en Manuel de Pedrolo.
Això va de sobiranies, de futur, de llibertat, de dignitat i de renúncia a ser sotmesos mai més per una justícia polititzada.
I preguntem al Govern d’Aragó, com és que no es reclama el retaule de l’altar major del monestir de Sixena que està al Museo del Prado? Com és que no es reclamen les peces de la mateixa col·lecció que estan a Toledo? Evident, és una qüestió política contra Catalunya. NI tècnica ni jurídica. És política.
I preguntem a la Junta de Museus, de veritat anireu en contra de l’ètica de la vostra professió i fareu un informe autoritzant la descatalogació, la separació de col·leccions i el retorn? I preguntem al Conseller, de veritat desobeirà l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Patrimoni Català pactant el retorn amb el Ministeri? I preguntem al Govern, de veritat no fareu un acord de govern per a que la responsabilitat de la desobediència i el respecte a la legalitat catalana sigui compartida? I preguntem al Parlament, de veritat deixarem que atemptin contra la nostra sobirania? De veritat no estem cansats encara d’aquesta vergonya i no optem per respectar les nostres lleis? Tenim o no tenim autonomia amb l’Estatut?
Per nosaltres la resposta és no. I el problema de tot això és que no som independents per decidir què volem. El problema aquí és que, un cop més, molts criden i ningú desobeeix. Si es tracta d’un que té por, col·lectivitzem la valentia, ens hi va la identitat com a poble, i sobretot ens hi va la digitat.
I avui, aquí, la dignitat d’aquest país es diu Sixena.