No sóc ni de Tortosa ni de les Terres de l’Ebre, vinc del Pirineu, de l’Aran. No em prejutgeu per això. Penso en allò que hi ha sobre l’antiga pilastra del pont de la Cinta i em venen al cap records familiars personals, històries silenciades i patiments col·lectius. D’això va la cosa, de conèixer, d’iniciar amb la retirada d’aquella vergonya monumental una reconciliació amb el passat per construir junts un futur amb les ferides tancades.
Si no sabeu de que us parlo és perquè la història en aquest país ens l’han explicat els feixistes guanyadors. Són ells els que han escrit els llibres. Són ells els que han honorat, recordat i omplert l’espai públic amb els seus noms i simbologia. Enlloc hem reconegut als perdedors, als exiliats, als assassinats, als deportats i als orfes de la Guerra civil. Ara tenim l’oportunitat de revertir un greuge històric, de tornar la memòria a aquells que van perdre la batalla, a aquells que estan enterrats als vorals dels camins, a aquells que restaren oblidats per sempre més a Pàndols i Cavalls, als que la família encara busca, a aquells que encara avui recorden les vexacions, prohibicions i escarnis durant la negra nit de la dictadura franquista.
Fem-ho, feu-ho. Per dignitat, per honor, per tancar ferides, per memòria, però sobretot per amor. Sí, retirar el monument franquista de Tortosa és sobretot un acte d’amor. És el procés de pau que no vam fer quan tocava, és el rebuig a la llei de punt final d’una transició imposada, és la reconciliació social d’un territori oblidat, que va patir, i que encara pateix, el que no està escrit.
El 25 de juliol de 1938 començà la Batalla de l’Ebre, la del vostre monument sotmès a consulta en pro d’una malentesa autonomia municipalista. Aquell dia perdura en la memòria col·lectiva de generacions, encara avui, a casa vostra i arreu dels Països Catalans. 115 dies després el govern republicà va perdre Catalunya, però també la democràcia i els valors de llibertat de la II República. Les terres del Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta van amarar-se amb la sang de desenes de milers d'homes, van veure passar pels seus camins l’exili forçat de famílies senceres. Dels prop de cent mil soldats que hi van anar no en van tornar sencers ni la meitat. Si, en aquesta consulta parlem d’ells, i també de les 470.000 persones que van haver de creuar la frontera forçadament.
De fet estem parlant de mantenir en peu el monument a una batalla que ha gravat de per vida en la nostra memòria col·lectiva noms de llocs com Argelers, Gurs, Rivesaltes o Sant Cebrià, camps de refugiats associats a l’exili, el fred, la gana i el desarrelament; però la batalla de l’Ebre és també Mauthausen, Buchenwald o Ravensbrück, assassinats col·lectius, forns crematoris i la bogeria humana que va eutanasiar tot un continent. El feixisme que va aixecar el vostre monument era europeu, i va portar la mort a milers de republicans. Quan llegireu la pregunta malintencionada de la consulta penseu en les vides destrossades que representa. 30.000 morts del bàndol republicà, 6.500 del nacional. I el monument franquista de Tortosa, als 25 anys de pau, insisteixo, es va aixecar només per honorar a aquests darrers. Els altres no eren ningú.
Per a la vida social, econòmica, cultural i política de les Terres de l’Ebre, la batalla significà un dur impacte: perdé el 15% de la població i continuà disminuint les dècades següents. La repressió dels guanyadors va facilitar l'emigració dels derrotats, va fer créixer el ressentiment i la desesperança, va fer optar pel silenci i la resignació. Les quantitats ingents de projectils escampats i la destrucció massiva de cases, propietats i infraestructures ajuden a comprendre la pobresa posterior a la guerra, ajuden a comprendre l’oblit d’una terra espectadora de l’horror. I no sé si Barcelona n’és conscient. Potser no, potser en part. Vosaltres decidiu perquè no heu tingut polítics prou valents per tirar pel dret. Mireu els veïns de Gandesa com ho han fet, que jo no sóc ningú per donar lliçons, ni pretenc fer-ho.
Però alerta, us diran que representa la pau. Us diran que és patrimoni de tots i totes. Us diran que forma part de la memòria i el paisatge urbà de Tortosa. Us diran que els turistes el fotografien. Us diran que no hi ha diners per retirar-lo. Mil i una raons per justificar allò injustificable. Jo no hi veig més que excuses, més que perpetuar actituds i símbols feixistes, més que inoperància política i caciquisme, més que un insult perpetu als caiguts, als deportats, als exiliats i als represaliats. Part de filofranquisme camuflat i reconvertit en democràcia, d’aquell que no va marxar, d’aquell que es va quedar el poder, d’aquell que encara el té, d’aquell que ens continua volent callats. I és que la suposada transició espanyola no va ser res més que una farsa que ens negà el dret al dol col·lectiu, a les responsabilitats polítiques i judicials, a la memòria dels nostres.
Se’ns vol fer oblidar. I jo no puc ni vull oblidar, com diu Neus Català. El vostre riu és vida, va ser mort, no hi deixeu ara l’odi al mig, feu-lo fora, canvieu-lo per amor, a una terra i la seva gent.
Si no sabeu de que us parlo és perquè la història en aquest país ens l’han explicat els feixistes guanyadors. Són ells els que han escrit els llibres. Són ells els que han honorat, recordat i omplert l’espai públic amb els seus noms i simbologia. Enlloc hem reconegut als perdedors, als exiliats, als assassinats, als deportats i als orfes de la Guerra civil. Ara tenim l’oportunitat de revertir un greuge històric, de tornar la memòria a aquells que van perdre la batalla, a aquells que estan enterrats als vorals dels camins, a aquells que restaren oblidats per sempre més a Pàndols i Cavalls, als que la família encara busca, a aquells que encara avui recorden les vexacions, prohibicions i escarnis durant la negra nit de la dictadura franquista.
Fem-ho, feu-ho. Per dignitat, per honor, per tancar ferides, per memòria, però sobretot per amor. Sí, retirar el monument franquista de Tortosa és sobretot un acte d’amor. És el procés de pau que no vam fer quan tocava, és el rebuig a la llei de punt final d’una transició imposada, és la reconciliació social d’un territori oblidat, que va patir, i que encara pateix, el que no està escrit.
El 25 de juliol de 1938 començà la Batalla de l’Ebre, la del vostre monument sotmès a consulta en pro d’una malentesa autonomia municipalista. Aquell dia perdura en la memòria col·lectiva de generacions, encara avui, a casa vostra i arreu dels Països Catalans. 115 dies després el govern republicà va perdre Catalunya, però també la democràcia i els valors de llibertat de la II República. Les terres del Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta van amarar-se amb la sang de desenes de milers d'homes, van veure passar pels seus camins l’exili forçat de famílies senceres. Dels prop de cent mil soldats que hi van anar no en van tornar sencers ni la meitat. Si, en aquesta consulta parlem d’ells, i també de les 470.000 persones que van haver de creuar la frontera forçadament.
De fet estem parlant de mantenir en peu el monument a una batalla que ha gravat de per vida en la nostra memòria col·lectiva noms de llocs com Argelers, Gurs, Rivesaltes o Sant Cebrià, camps de refugiats associats a l’exili, el fred, la gana i el desarrelament; però la batalla de l’Ebre és també Mauthausen, Buchenwald o Ravensbrück, assassinats col·lectius, forns crematoris i la bogeria humana que va eutanasiar tot un continent. El feixisme que va aixecar el vostre monument era europeu, i va portar la mort a milers de republicans. Quan llegireu la pregunta malintencionada de la consulta penseu en les vides destrossades que representa. 30.000 morts del bàndol republicà, 6.500 del nacional. I el monument franquista de Tortosa, als 25 anys de pau, insisteixo, es va aixecar només per honorar a aquests darrers. Els altres no eren ningú.
Per a la vida social, econòmica, cultural i política de les Terres de l’Ebre, la batalla significà un dur impacte: perdé el 15% de la població i continuà disminuint les dècades següents. La repressió dels guanyadors va facilitar l'emigració dels derrotats, va fer créixer el ressentiment i la desesperança, va fer optar pel silenci i la resignació. Les quantitats ingents de projectils escampats i la destrucció massiva de cases, propietats i infraestructures ajuden a comprendre la pobresa posterior a la guerra, ajuden a comprendre l’oblit d’una terra espectadora de l’horror. I no sé si Barcelona n’és conscient. Potser no, potser en part. Vosaltres decidiu perquè no heu tingut polítics prou valents per tirar pel dret. Mireu els veïns de Gandesa com ho han fet, que jo no sóc ningú per donar lliçons, ni pretenc fer-ho.
Però alerta, us diran que representa la pau. Us diran que és patrimoni de tots i totes. Us diran que forma part de la memòria i el paisatge urbà de Tortosa. Us diran que els turistes el fotografien. Us diran que no hi ha diners per retirar-lo. Mil i una raons per justificar allò injustificable. Jo no hi veig més que excuses, més que perpetuar actituds i símbols feixistes, més que inoperància política i caciquisme, més que un insult perpetu als caiguts, als deportats, als exiliats i als represaliats. Part de filofranquisme camuflat i reconvertit en democràcia, d’aquell que no va marxar, d’aquell que es va quedar el poder, d’aquell que encara el té, d’aquell que ens continua volent callats. I és que la suposada transició espanyola no va ser res més que una farsa que ens negà el dret al dol col·lectiu, a les responsabilitats polítiques i judicials, a la memòria dels nostres.
Se’ns vol fer oblidar. I jo no puc ni vull oblidar, com diu Neus Català. El vostre riu és vida, va ser mort, no hi deixeu ara l’odi al mig, feu-lo fora, canvieu-lo per amor, a una terra i la seva gent.