Va haver-hi uns anys, podríem dir fins i tot dir una època, en què l’amo d’Espanya es deia Pedro José Ramírez Codina, també conegut com a Pedro Jota per amics i enemics. Pedro Jota, amb altres socis, fundà el diari El Mundo del Siglo XXI el 1989 i en fou director fins al 2014. El rotatiu va complir perfectament amb el mite del suposat liberalisme espanyol. En la seva declaració fundacional, el discurs liberal i reformista (per no dir neoregeneracionista) n'esdevingué bandera. Segons ells, serien crítics amb el poder i corrosius amb l’abús d’aquest. I inicialment va haver-hi gestos i accions que ho indicaven.
El Mundo i el seu director van ser molt durs amb el terrorisme d’estat que havia practicat el govern socialista de Felipe González mitjançant els GAL, un grup armat que atacava i assassinava suposats membres de l’organització ETA i de pas de tota l’esquerra abertzale. També El Mundo, inicialment, va denunciar la corrupció política a banda i banda. Però un cop José María Aznar, el líder del PP, va arribar al poder el 1996 de la mà de Convergència i Unió, el diari i el seu director es van ressituar ràpidament com a ideòlegs i baluards del nou ordre.
El famós liberalisme que la dreta espanyola sembla exhibir i se n’omple la boca sempre acaba difuminat pel neofranquisme, el model que imposà Aznar no en fou una excepció i el diari El Mundo en fou el portaveu. Potser l’exemple més fefaent d’aquest tarannà autoritari són les virulentes campanyes que el diari engegà contra la llengua catalana a l’educació i a la cultura. Tot plegat, una mostra que el liberalisme és una aparença, i al darrere hi ha una actitud netament franquista de persecució i denúncia de tot allò que no tingui el segell d’espanyolitat pura. Talment com els reis catòlics van fer amb moriscos i jueus, la dreta i l’extrema dreta espanyola volen empènyer al mar tot allò que no sigui uninacional, unilingüe i unicultural.
Aquest Pedro Jota que s’havia tret la careta i esdevenia un pinxo del galliner amenaçant l’esquerra, pressionant empresaris, atemorint el PSOE i assetjant els perifèrics, va decidir que estiuejaria als Països Catalans i es va comprar una finca a Mallorca. Concretament al municipi de Son Servera, a la zona dels Pins.
Un líder com ell bé es mereixia una bona casa a primera línia de mar. Ell i la seva parella, Ágata Ruiz de la Prada, van optar per Mallorca i no Marbella. En aquell moment hi havia una operació encapçalada per la dreta madrilenya del PP, amb la col·laboració d’El Mundo com a punta de llança, per destruir el PP de Mallorca, que tot i haver caigut en desgràcia per corrupció el 1986 encara dirigia amb mà de ferro Gabriel Cañellas. L’objectiu de l’edició mallorquina d’El Mundo era anorrear el regionalisme mal entès per imposar un PP directament comandat per Madrid. És el que Pedro Jota anomenava “la Vieja Mallorca y la Nueva Mallorca”. La primera, rural, analfabeta, corrupta i atàvica, i la segona, cosmopolita, moderna i espanyola, segons el seu cànon. Passar del regionalisme mallorquí al nacionalisme espanyol, és a dir, colonialisme sense complexos.
Ja sabem que la nueva Mallorca va acabar malament. Jaume Matas, president balear d’aquest nou projecte, i uns quants més dels seus acòlits van acabar a la presó. Això sí, pel camí van arranar qualsevol possibilitat d’un PP centrista i arrelat al país. Feina feta a costa de la presó i caiguda d’alguns indígenes. I així estem ara mateix. En aquest context, Pedro Jota va adquirir un xalet amb piscina en una finca en ple espai de domini públic marítim-terrestre. Només els ecologistes i independentistes alçaren la veu i presentaren denúncies. La resta, premsa, institucions i partits com el PSOE callen. De fet, qui el 2001 li dona la concessió per poder-ho fer és el ministre de Medi Ambient del govern Aznar, un tal Jaume Matas!
Des del 1988, quan va entrar en vigor la llei de costes, el Ministeri no havia donat cap concessió d’aquest tipus. El PP perd les eleccions del 2004 i la ministra de Medi Ambient del Govern de Rodríguez Zapatero, Cristina Narbona, hi passa de puntetes. Davant la pressió d’ecologistes i independentistes, l’advocacia de l’estat, qui sinó, surt en defensa de Pedro Jota i li dona la raó amb un informe sui generis. En paral·lel, una altra família amb caseta a Mallorca, els Marañón, amb una piscina en una situació irregular similar, rep l’ordre d’enderrocament per part del Tribunal Suprem i anys més tard, el 2010, es porta a terme la sentència. Estava clar que els Marañón no formaven part del tinglado madrileny que domina les colònies.
Però tot plegat esclata a la llum pública quan el 13 d’agost de 2005 un grup d’independentistes encapçalats per ERC i el Lobby per la independència, entre ells el diputat Joan Puig, fan una conferència de premsa des d’una zòdiac davant de la piscina il·legal del director madrileny. I per reivindicar que es tracta d’espai públic, és a dir de tothom, s’hi banyen. La reacció histèrica i desproporcionada de Pedro Jota i els seus és enviar agents de seguretat privada i engegar una campanya de victimisme. Un espectacle, vaja.
La campanya de linxament contra el diputat Joan Puig fou increïble. Denunciar una il·legalitat flagrant sembla que és un delicte a l’Espanya de Pedro Jota i els seus. El delinqüent, en aquest cas el director del diari i els polítics que havien prevaricat permetent-li-ho, acusaven els denunciants gairebé de terrorisme. A l’Europa luterana un director de diari amb una piscina il·legal dimiteix o se’l fa dimitir per la via ràpida. Parafrasejant Miquel de Unamuno: “Espanya i jo som així, senyora...”
De fet, com a president del Grup d’Esquerra al Congrés vaig haver d’arremangar-me per defensar en Joan Puig i a la resta de companys. Les crítiques venien de la premsa de Madrid, que va tancar files amb Pedro Jota, i de la de Barcelona que, encapçalada per La Vanguardia, volia aprofundir en la idea tan convergent que ERC portava el caos a les venes. També de polítics democristians que, segurament, en un moment o altre s’haurien banyat a la famosa piscina amb un mojito a la mà. I fins i tot alguns alts dirigents de la mateixa direcció d’ERC, duts per una barreja d’esteticisme i un complex provincià d’inferioritat amb el temor per què diran, demanaven sancions pel diputat republicà.
Fins i tot, fins a dues vegades, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, va arribar a trucar-me demanant aturar les hostilitats amb Pedro Jota i deixar d’emprenyar amb la seva piscina. Les dues vegades va obtenir la mateixa resposta: "La piscina és il·legal i és una vergonya que el president del govern de l’Estat ho avali, només perquè es tracta del senyor director d’El Mundo. No tens altres problemes més grans?", li etzibava sistemàticament. Cal recordar que fins i tot va haver-hi manifestacions a favor de la piscina organitzades per les Noves Generacions del PP i el grup d’extrema dreta Círculo Balear.
Vint anys després, la sala del contenciós administratiu de l’Audiència Nacional espanyola obliga el senyor Pedro José Ramírez a enderrocar de forma inapel·lable la piscina. Ha de derruir la piscina, la terrassa i el petit moll que s’havia construït per amarrar el seu iot i el dels amics que el visitaven. La sentència també tira per terra l’ordre del Ministeri de Medi Ambient espanyol que li permetia gaudir-ne seixanta anys més!
Aquests gairebé vint anys de prevaricació contínua, de desídia judicial, administrativa i política i d’intoxicació o silenci mediàtic, demostren que tot i les dificultats quan la pressió és constant i valenta les coses acaben caient. No fora tard perquè tots aquells que van blasmar, insultar i amenaçar l’actitud d’ERC Mallorca, de Joan Lladó, de Joan Puig, del Lobby per la independència, de Jaume Sastre i companyia, ara demanessin disculpes. El ridícul el van fer ells esdevenint titelles del poder d’un director d’un diari de Madrid. I potser toca donar les gràcies a Joan Puig i a tots els valents i valentes que no només van assenyalar la piscina il·legal, sinó que van continuar el procés judicial fins a guanyar-lo.
El Mundo i el seu director van ser molt durs amb el terrorisme d’estat que havia practicat el govern socialista de Felipe González mitjançant els GAL, un grup armat que atacava i assassinava suposats membres de l’organització ETA i de pas de tota l’esquerra abertzale. També El Mundo, inicialment, va denunciar la corrupció política a banda i banda. Però un cop José María Aznar, el líder del PP, va arribar al poder el 1996 de la mà de Convergència i Unió, el diari i el seu director es van ressituar ràpidament com a ideòlegs i baluards del nou ordre.
El famós liberalisme que la dreta espanyola sembla exhibir i se n’omple la boca sempre acaba difuminat pel neofranquisme, el model que imposà Aznar no en fou una excepció i el diari El Mundo en fou el portaveu. Potser l’exemple més fefaent d’aquest tarannà autoritari són les virulentes campanyes que el diari engegà contra la llengua catalana a l’educació i a la cultura. Tot plegat, una mostra que el liberalisme és una aparença, i al darrere hi ha una actitud netament franquista de persecució i denúncia de tot allò que no tingui el segell d’espanyolitat pura. Talment com els reis catòlics van fer amb moriscos i jueus, la dreta i l’extrema dreta espanyola volen empènyer al mar tot allò que no sigui uninacional, unilingüe i unicultural.
Aquest Pedro Jota que s’havia tret la careta i esdevenia un pinxo del galliner amenaçant l’esquerra, pressionant empresaris, atemorint el PSOE i assetjant els perifèrics, va decidir que estiuejaria als Països Catalans i es va comprar una finca a Mallorca. Concretament al municipi de Son Servera, a la zona dels Pins.
Un líder com ell bé es mereixia una bona casa a primera línia de mar. Ell i la seva parella, Ágata Ruiz de la Prada, van optar per Mallorca i no Marbella. En aquell moment hi havia una operació encapçalada per la dreta madrilenya del PP, amb la col·laboració d’El Mundo com a punta de llança, per destruir el PP de Mallorca, que tot i haver caigut en desgràcia per corrupció el 1986 encara dirigia amb mà de ferro Gabriel Cañellas. L’objectiu de l’edició mallorquina d’El Mundo era anorrear el regionalisme mal entès per imposar un PP directament comandat per Madrid. És el que Pedro Jota anomenava “la Vieja Mallorca y la Nueva Mallorca”. La primera, rural, analfabeta, corrupta i atàvica, i la segona, cosmopolita, moderna i espanyola, segons el seu cànon. Passar del regionalisme mallorquí al nacionalisme espanyol, és a dir, colonialisme sense complexos.
Ja sabem que la nueva Mallorca va acabar malament. Jaume Matas, president balear d’aquest nou projecte, i uns quants més dels seus acòlits van acabar a la presó. Això sí, pel camí van arranar qualsevol possibilitat d’un PP centrista i arrelat al país. Feina feta a costa de la presó i caiguda d’alguns indígenes. I així estem ara mateix. En aquest context, Pedro Jota va adquirir un xalet amb piscina en una finca en ple espai de domini públic marítim-terrestre. Només els ecologistes i independentistes alçaren la veu i presentaren denúncies. La resta, premsa, institucions i partits com el PSOE callen. De fet, qui el 2001 li dona la concessió per poder-ho fer és el ministre de Medi Ambient del govern Aznar, un tal Jaume Matas!
Des del 1988, quan va entrar en vigor la llei de costes, el Ministeri no havia donat cap concessió d’aquest tipus. El PP perd les eleccions del 2004 i la ministra de Medi Ambient del Govern de Rodríguez Zapatero, Cristina Narbona, hi passa de puntetes. Davant la pressió d’ecologistes i independentistes, l’advocacia de l’estat, qui sinó, surt en defensa de Pedro Jota i li dona la raó amb un informe sui generis. En paral·lel, una altra família amb caseta a Mallorca, els Marañón, amb una piscina en una situació irregular similar, rep l’ordre d’enderrocament per part del Tribunal Suprem i anys més tard, el 2010, es porta a terme la sentència. Estava clar que els Marañón no formaven part del tinglado madrileny que domina les colònies.
Però tot plegat esclata a la llum pública quan el 13 d’agost de 2005 un grup d’independentistes encapçalats per ERC i el Lobby per la independència, entre ells el diputat Joan Puig, fan una conferència de premsa des d’una zòdiac davant de la piscina il·legal del director madrileny. I per reivindicar que es tracta d’espai públic, és a dir de tothom, s’hi banyen. La reacció histèrica i desproporcionada de Pedro Jota i els seus és enviar agents de seguretat privada i engegar una campanya de victimisme. Un espectacle, vaja.
La campanya de linxament contra el diputat Joan Puig fou increïble. Denunciar una il·legalitat flagrant sembla que és un delicte a l’Espanya de Pedro Jota i els seus. El delinqüent, en aquest cas el director del diari i els polítics que havien prevaricat permetent-li-ho, acusaven els denunciants gairebé de terrorisme. A l’Europa luterana un director de diari amb una piscina il·legal dimiteix o se’l fa dimitir per la via ràpida. Parafrasejant Miquel de Unamuno: “Espanya i jo som així, senyora...”
De fet, com a president del Grup d’Esquerra al Congrés vaig haver d’arremangar-me per defensar en Joan Puig i a la resta de companys. Les crítiques venien de la premsa de Madrid, que va tancar files amb Pedro Jota, i de la de Barcelona que, encapçalada per La Vanguardia, volia aprofundir en la idea tan convergent que ERC portava el caos a les venes. També de polítics democristians que, segurament, en un moment o altre s’haurien banyat a la famosa piscina amb un mojito a la mà. I fins i tot alguns alts dirigents de la mateixa direcció d’ERC, duts per una barreja d’esteticisme i un complex provincià d’inferioritat amb el temor per què diran, demanaven sancions pel diputat republicà.
Fins i tot, fins a dues vegades, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, va arribar a trucar-me demanant aturar les hostilitats amb Pedro Jota i deixar d’emprenyar amb la seva piscina. Les dues vegades va obtenir la mateixa resposta: "La piscina és il·legal i és una vergonya que el president del govern de l’Estat ho avali, només perquè es tracta del senyor director d’El Mundo. No tens altres problemes més grans?", li etzibava sistemàticament. Cal recordar que fins i tot va haver-hi manifestacions a favor de la piscina organitzades per les Noves Generacions del PP i el grup d’extrema dreta Círculo Balear.
Vint anys després, la sala del contenciós administratiu de l’Audiència Nacional espanyola obliga el senyor Pedro José Ramírez a enderrocar de forma inapel·lable la piscina. Ha de derruir la piscina, la terrassa i el petit moll que s’havia construït per amarrar el seu iot i el dels amics que el visitaven. La sentència també tira per terra l’ordre del Ministeri de Medi Ambient espanyol que li permetia gaudir-ne seixanta anys més!
Aquests gairebé vint anys de prevaricació contínua, de desídia judicial, administrativa i política i d’intoxicació o silenci mediàtic, demostren que tot i les dificultats quan la pressió és constant i valenta les coses acaben caient. No fora tard perquè tots aquells que van blasmar, insultar i amenaçar l’actitud d’ERC Mallorca, de Joan Lladó, de Joan Puig, del Lobby per la independència, de Jaume Sastre i companyia, ara demanessin disculpes. El ridícul el van fer ells esdevenint titelles del poder d’un director d’un diari de Madrid. I potser toca donar les gràcies a Joan Puig i a tots els valents i valentes que no només van assenyalar la piscina il·legal, sinó que van continuar el procés judicial fins a guanyar-lo.