Per guanyar la guerra cal acumular forces, moltes i diverses. Des dels republicans liberals fins als comunistes i anarquistes, des dels que sense ser fatxes van a missa de 12, fins als que les cremarien totes, les esglésies. Només si som molts i anem a la una quan ens toqui defensar les posicions o quan tinguem l'ocasió –ara!- de passar a l'ofensiva, tindrem alguna possibilitat de vèncer, de guanyar la guerra.
El cert, però, és que la guerra és un sotrac de característiques tan transcendentals, de conseqüències tan imprevisibles, que és lògic que aquells que aspiren també a fer la revolució vulguin aprofitar el moment per guanyar no només un país nou, sinó també una societat diferent, molt diferent. I també és cert que només així, només unint els dos conceptes i lligant la victòria a fer net de tantes injustícies i abusos acumulats, aconseguirem que una part de la classe treballadora es comprometi en l'esforç bèl·lic imprescindible. Si l'amo m'ha d'explotar igual, se'm refot que torni el rei o que aguanti la república, se sent dir a la sortida de les fàbriques.
Però, alhora, no és menys cert que si amb les forces estrictament revolucionàries no n'hi ha prou per guanyar la guerra –i no n'hi ha prou- calen complicitats i acords dins i fora del país. Cal que els demòcrates d'ordre es mantinguin lleials a la república, que els catòlics de bona fe no se sentin amenaçats, que els pagesos no temin que els col·lectivitzin la mula i –realpolitik imposa- cal que la república Francesa i el Regne Unit no s'espantin més del compte i ens tallin el subministrament de combustible, medecines i armes.
Trobar l'equilibri no serà senzill. Si es força la maquinària revolucionària creixen les desercions, la quinta columna i el boicot internacional. Si es renuncia a la revolució es perd el suport de sectors de la classe treballadora poc motivats pel dilema monarquia/república. Sempre es perdrà algú pel camí. Es tracta de perdre'n els menys possibles i d'assegurar un exèrcit popular potent, ben armat, amb la moral alta, les esquenes cobertes i una estructura de comandament compensada en la qual tingui poca importància el nom del comandant en cap.
I segurament caldrà aigualir –que no aparcar- el programa de transformacions socials i mirar d'explicar que, malgrat tot, el què s'aconseguirà serà molt millor del què tenim ara i, per descomptadíssim, d'allò a què podríem aspirar si perdéssim la guerra.
El cert, però, és que la guerra és un sotrac de característiques tan transcendentals, de conseqüències tan imprevisibles, que és lògic que aquells que aspiren també a fer la revolució vulguin aprofitar el moment per guanyar no només un país nou, sinó també una societat diferent, molt diferent. I també és cert que només així, només unint els dos conceptes i lligant la victòria a fer net de tantes injustícies i abusos acumulats, aconseguirem que una part de la classe treballadora es comprometi en l'esforç bèl·lic imprescindible. Si l'amo m'ha d'explotar igual, se'm refot que torni el rei o que aguanti la república, se sent dir a la sortida de les fàbriques.
Però, alhora, no és menys cert que si amb les forces estrictament revolucionàries no n'hi ha prou per guanyar la guerra –i no n'hi ha prou- calen complicitats i acords dins i fora del país. Cal que els demòcrates d'ordre es mantinguin lleials a la república, que els catòlics de bona fe no se sentin amenaçats, que els pagesos no temin que els col·lectivitzin la mula i –realpolitik imposa- cal que la república Francesa i el Regne Unit no s'espantin més del compte i ens tallin el subministrament de combustible, medecines i armes.
Trobar l'equilibri no serà senzill. Si es força la maquinària revolucionària creixen les desercions, la quinta columna i el boicot internacional. Si es renuncia a la revolució es perd el suport de sectors de la classe treballadora poc motivats pel dilema monarquia/república. Sempre es perdrà algú pel camí. Es tracta de perdre'n els menys possibles i d'assegurar un exèrcit popular potent, ben armat, amb la moral alta, les esquenes cobertes i una estructura de comandament compensada en la qual tingui poca importància el nom del comandant en cap.
I segurament caldrà aigualir –que no aparcar- el programa de transformacions socials i mirar d'explicar que, malgrat tot, el què s'aconseguirà serà molt millor del què tenim ara i, per descomptadíssim, d'allò a què podríem aspirar si perdéssim la guerra.