El segle XXI comença a destapar-se, i en aquests primers dinou anys hem après coses, algunes relacionades amb les tecnologies i les noves formes de relacionar-nos que l'acompanyen. Hem perfeccionat el sistema de xats, fòrums i blogs, i hem anat insistint en la creació del nostre perfil digital, a costa d'engreixar sempre la part estètica, en detriment de la vessant ètica. Hi ha una metzina que ve perillosament carregada a les xarxes socials, on ens hem permès el privilegi d'eliminar tots els filtres, i hem normalitzat el menyspreu i l'agressivitat verbal allà on intuïm matisos i voldríem veure tancar totes les files.
Fora de les pantalles fosques, la mirada és una mica més laxa, ens permetem el luxe de debatre més i, fins i tot, en el diàleg hi fem lloc per la discrepància. Cosa normal, diria. En aquesta darrera dècada ens dirigim a moltíssimes persones del nostre entorn fora de la realitat presencial. Hem cuidat tant la nostra imatge virtual i la manera com la projectem, que vivim al voltant d'el que és cosmètic i accessori. Des del meu punt de vista, tot ho fem girar al voltant de la fragilitat. Narcisisme, egoisme, egocentrisme. Que cadascú sigui responsable de l'ús que en fa de cada cosa que tingui a les seves mans.
Els dies trencadissos vénen carregats d'inseguretat, d'un dipòsit buit d'autoestima en reserva. Sovint, les xarxes socials esdevenen un refugi perillós, perquè s'hi busca, precisament, seguretat i autoestima, basant-se en criteris estrictament d'aparador i façana, en tots els sentits, dialèctics, sonors i visuals.
Jo no sé si sabrem reaccionar, però hauríem de protegir-nos una mica més i millor d'aquesta amenaça de l'estètica, dictadura del purisme que, en nom de la postmodernitat, oblida les lluites de la justícia i ens alliçona amb xarops individuals per fer front als grans problemes col·lectius. Que sigui una anècdota que puguem explicar a temps.
Fora de les pantalles fosques, la mirada és una mica més laxa, ens permetem el luxe de debatre més i, fins i tot, en el diàleg hi fem lloc per la discrepància. Cosa normal, diria. En aquesta darrera dècada ens dirigim a moltíssimes persones del nostre entorn fora de la realitat presencial. Hem cuidat tant la nostra imatge virtual i la manera com la projectem, que vivim al voltant d'el que és cosmètic i accessori. Des del meu punt de vista, tot ho fem girar al voltant de la fragilitat. Narcisisme, egoisme, egocentrisme. Que cadascú sigui responsable de l'ús que en fa de cada cosa que tingui a les seves mans.
Els dies trencadissos vénen carregats d'inseguretat, d'un dipòsit buit d'autoestima en reserva. Sovint, les xarxes socials esdevenen un refugi perillós, perquè s'hi busca, precisament, seguretat i autoestima, basant-se en criteris estrictament d'aparador i façana, en tots els sentits, dialèctics, sonors i visuals.
Jo no sé si sabrem reaccionar, però hauríem de protegir-nos una mica més i millor d'aquesta amenaça de l'estètica, dictadura del purisme que, en nom de la postmodernitat, oblida les lluites de la justícia i ens alliçona amb xarops individuals per fer front als grans problemes col·lectius. Que sigui una anècdota que puguem explicar a temps.